Un documental sobre l’Holocaust, primer gran film de Canes 2013

FOTO © Synechdoche, Le Pacte, DOR Film, Les Films d’Aleph, France 3 Cinema Claude Lanzmann i Benjamin Murmelstein, a L’últim dels injustos

Com es va gestar realment, “la solució final”, l’extermini dels jueus? Era Adolf Eichmann el banal funcionari de la mort com el van considerar al judici que el condemnà o, molt pijor, era un ésser diabòlic? Com van actuar els jueus sotmesos al terror nazi? Eren sants, abans d’esdevenir màrtirs, les víctimes de l’holocaust? Els dirigents jueus en els camps de concentració, van ser col·laboracionistes, salvadors de gent, gestors polítics de la situació, potser una mica de cada? Sobre preguntes com aquestes, aporta nova llum el francès Claude Lanzmann, gairebé tres dècades després de Shoah, amb el documental L’últim dels injustos, que ha presentat amb tots els honors al Festival de Canes, fora de competició.

El punt de partida i contingut bàsic del film és una entrevista que, a Roma, Lanzmann va gravar durant una setmana de 1975, a Benjamin Murmelstein, rabí vienès que entrà en la gestió política de la comunitat jueva -entrant en contacte freqüent amb Adolf Eichmann-, fou deportat a Theresiendstadt -el “gueto model”, la “ciutat que els nazis havien regalat als jueus, segons la mentida de la propaganda del règim per a engalipar la comunitat internacional-, on esdevingué l’últim president del “Judenrat” i l’únic “degà dels jueus” -segons la terminologia nazi- que no fou assassinat durant la guerra. Murmelstein va ser acusat per alguns txecs, d’haver col·laborat amb els nazis i passà 18 mesos a la presó, abans que la justícia no l’exonerés de culpa, per manca de proves. Tot i ser el jueu que més havia conegut Eichmann, el tribunal que jutjà el criminal de guerra no el va considerar testimoni fiable (això sí, li van agrair el llibre seu que els havia enviat, sobre aquell gueto, amb informació important pel que feia al cas). Mai no va arribar a anar a Israel, Murmelstein, i visqué exilat a Roma.

Aquell entrevista, Lanzmann no pogué incorporar-la a Shoah, perquè -segons ha declarat- li hauria allargassat massa aquell documental -considerat autèntic monument cinematogràfic i històric, i que ja dura un bon grapat d’hores-. De manera que va dipositar el material enregistrat a l’Holocaust Memorial Museum, de Washington; on quedà com a font per a investigadors. Fa uns sis anys, assistí a la projecció d’un fragment d’aquella entrevista, que estava sense editar, i va considerar que ho havia de recuperar i posar-s’hi a treballar. Hi havia un altre motiu reconegut: El cas de Theresienstadt -ha declarat- era per mi capital, alhora col·lateral i central en la gènesi i desenvolupament de la solució final. Aquell munt d’hores d’entrevista, carregades de revelacions de primera mà, les havia seguit tenint ben presents i hi havia anat rumiant. Em sabia dipositari d’una cosa única, però em frenaven les dificultats de construir una pel·lícula així. M’ha calgut molt de temps per arribar a l’evidència que no tenia cap dret a guardar-m’ho per a mi.

Claude Lanzmann construeix L’últim dels injustos amb aquella entrevista, un fragment d’un documental nazi sobre Theresiendstadt, la reproducció d’eloqüents dibuixos sobre les vivències al gueto fets clandestinament per deportats que moriren als camps d’extermini, i imatges -amb el cineasta de protagonista- gravades als llocs dels fets històrics -Viena, Jerusalem, Nisko (destí de les primeres deportacions) i, per descomptat, la ciutat txeca de Terezin (en alemany, Theresienstadt)-. Tot evocant la memòria dels llocs i donant veu als testimonis, fa present aquell passat. I dóna fe de l’abast de la mentida del “gueto model”, les coaccions permanents dels nazis sobre la població captiva, les enormes pressions a què van ser sotmesos els “degans dels jueus”… Però lluny de quedar-se amb la simple il·lustració, va aprofundiant amb les paraules, furga en les revelacions, va passant del relat de l’experiència individual a la narració de les (dis)sorts col·lectives. De mica en mica, apareixen la corrupció d’Eichmann -amb els diners dels jueus que confinava es finançava els projectes sense dependre de la seu central berlinesa-, així com la confirmació que participà activament en la nit dels vidres trencats; les maneres diverses amb què els líders de la comunitat jueva van gestionar les situacions; les pressions econòmiques de jueus per a salvar-se de les llistes; la ignorància (o no) que tenien de l’existència d’Auschwitz; el col·laboracionisme o no de Benjamin Murmelstein; la necessitat que els alemanys tenien dels jueus… I la manera progressiva com es va conformar la solució final.

L’últim dels injustos es conforma com una nova, intel·ligent i sentida, complexa obra cinematogràfica, alhora document d’innegable valor històric. La conclusió a què arriba és que el Tercer Reich volia inicialment només fer fora els jueus del sol ari. De fet, Benjamin Murmelstein, obeint ordres d’ Eichmann, va organitzar a Viena l’emigració de jueus austríacs des de l’estiu de 1938 fins a l’inici de la guerra -i bregà per aconseguir de treure’n fins a120.000-. A mesura que anaren annexionant països i territoris, es van començar a plantejar d’on els acabarien posant. Van desenvolupar la idea de deportar-los tots a l’illa de Moçambic; però finalment s’optà per l’extermini sistematitzat i les referències a Moçambic es convertiren en un pervers eufemisme… Lanzmann ens du a Nisko, on hi hagué el camp pilot, a partir del qual s’acabà bastint tota la infraestructura criminal.

Un Miike espectacular, massa convencional i moralista.

En competició, el japonès Takashi Miike i la seva Escut de palla, que s’ha endut la primera esbroncada del festival. Thriller espectacular, potser mancat de la distància recomanable respecte als esdeveniments que relata -una mica d’humor potser hi hauria anat bé-, sentimentalista i massa carregat de moralina, amb “happy end” inclòs, adapta una novel·la de Kazuhiro Kiuchi.

L’argument segueix els esforços d’uns policies i agents de seguretat per a protegir la vida d’un criminal abjecte, assassí reincident de nenes, a qui han de transportar fins a Tòquio en un recorregut de 1.200Km, en una cursa d’obstacles provocada per la recompensa multimilionària que l’avi de l’última víctima ha promés a qui mati el criminal. El llamí dels diners i les més diverses necessitats econòmiques converteixen gairebé tot el país en potencials perills per al detingut, siguin operaris de línies aèries, camioners en ruta per l’autopista, infermeres, agents de policia i qui sap si els mateixos que l’han de protegir… La pel·lícula esdevé així una persecució continuada, en què el detingut i els escortes no poden agafar l’avió, han d’abandonar el supercomboi que s’havia organitzat, intenten fer via amb tren d’alta velocitat, han de buscar un cotxe anònim… canvis constants de mitjà de transport, enmig de sospites generals de tot i de tothom, amb esclats de violència, una explosió gegantina, ràfegues de trets…

No deixa de ser un convencional producte d’acció; però a mesura que avança el metratge, va reflectint l’abast de la corrupció moral en una societat que es mou no tant per la justícia com pels diners i on la defensa de l’estat de dret acaba sent cosa d’un heroi solitari, potser només possible com a personatge de pel·lícula. Tanmateix, tot molt explícit, excessivament obvi.

Especial cura té Miike que el personatge del criminal sigui d’una maldat absoluta, sense redempció possible ni coartada justificativa. Com més abjecte es va mostrant, més queden posats a prova els integrants de l’escut humà que l’ha de protegir: un escut que, certament, és de palla.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *