Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 de maig de 2013
0 comentaris

Joves entre sexe, fama i droga, protagonistes de Canes

FOTO The Bling Ring, de Sofia Coppola

S’ha esvaït el dubte del perquè Sofia Coppola no tenia en competició a Canes la seva nova pel·lícula, The Bling Ring: es tracta d’un film menor, gairebé un exercici per a mantenir-se activa professionalment com a directora i per a estrenar-se amb la càmera digital, sense cap mena de pretensió autoral, per bé que prou digne com perquè hagi tingut l’honor d’inaugurar Un Certain Regard.

A partir de l’article The Suspects Wore Louboutins, publicat al Vanity Fair, Sofia Coppola reconstrueix en clau de ficció la història dels adolescents que, enderiats amb els famosos i el món de les marques, els seguiren de petja per internet, hi buscaven les cases pel Google, per a entrar a robar-los quan eren fora, a la gala dels Oscar, en una setmana de la moda o en rodatges… arribant a arreplegar objectes de luxe i diners per valor de més de 3 milions de dòlars. No cal dir que xalaren amb els vestits, sabates, joies, rellotges, ulleres… dels Orlando Bloom, Paris Hilton, Rachel Bilson, etc. I, evidentment, ho enregistraren amb els mòbils, ho van penjar a facebook, en compartien l’aventura a les discoteques que freqüentaven i fins van muntar alguna paradeta amb part del “tresor pirata” que tenien acumulat. Una mena de festa continuada, d’actes recriminables fets des de la irresponsabilitat i sense cap malícia, a cavall -desbocat- d’una superficilialitat i una “cultura” de la diversió alimentada des dels mitjans de comunicació i abonada en una societat que -al damunt- els convertí en famosos, quan la policia els va detenir i posteriorment se’ls va condemnar.

La gran part del metratge de The Bling Ring segueix linealment aquest jovent, encadenant robatoris, gaudis de la moda “adquirida”, trafiquejos, nits de disbauxa a la discoteca… fins al punt d’encomanar-se-li un pèl la mateixa superficialitat dels protagonistes. L’efecte d’acumulació treu als fets el caràcter ocasional i de puntual malifeta juvenil, i els descriu com un excés sense fre ni cap mena d’autocrítica; però fa decaure l’interès fílmic, a mesura que no s’hi va aportant res de nou, a cada entrada o tornada a la casa d’alguns d’aquells famosos. No obstant això, Sofia Coppola aconsegueix bastir-ho com un conte moral; no pas a costa de jutjar els protagonistes, sinó la mena de societat de què són exponent. “Crec que dóna una visió de la nostra societat actual -ha declarat la cineasta– i del fenomen de la tele-realitat i de les seves repercusions en aquesta petita banda d’adolescents. He mirat d’explicar la història de manera que s’hi pugui entrar des del punt de vista dels joves, passar-s’ho bé i entusiasmar-s’hi, abans, espero, d’agafar-se les coses des d’una altra perspectiva a la fi [de la pel·lícula] i de comprendre que van anar massa lluny. No voldria que se’ls jutgés massa, tot i que me’ls miro des d’una certa distància (hi ha un caire crític en aquest sentit). Sóc conscient que pot resultar atractiu el costat adolescents/festa/infants terribles, però espero que no haver sublimat massa la seva conducta recriminable. Penso que hi ha una barreja de crítica i sublimació a la pel·lícula, però que donarà al públic matèria de reflexió.

Se li ha de reconèixer, a Sofia Coppola, que toca de ple la plaga del consum irresponsable, l’absència de consciència sobre les conseqüències dels actes comesos per una generació consentida, la pèrdua de nord en una gent que puja sense saber diferenciar entre la privacitat i la vida pública… I, en representar, la vida familiar de la canalla protagonista, irònicament, recorre a certs models televisius de gran audiència: interiors de pura façana!

Ozon i la noia maca i prostituta.

A la competició, avui, François Ozon, amb Jove i maca, i Amat Escalante, amb Heli.

Ozon signa una de les millors obres de la seva filmografia -cosa que tampoc vol dir gaire res, atès el nivell discret del seu cinema-, tot narrant l’afirmació de la sexualitat d’una noia de 17 anys al marge de qualsevol convenció social o de valoració moral. La noia es prostitueix voluntàriament, sense que en quedin clars els motius, ni falta que li fa al cineasta, perquè aquí, del que es tracta és de la radicalitat d’una opció íntima, de llibertat individual, sense cap coartada. Ni tan sols la família o les amistats en són causa. Per una vegada, Ozon deixa de ser maniqueu i no dimonitza la societat. Certament, hi deixa anar algunes pinzellades sobre la hipocresia, les febleses que no volen ser dites o la realitat sexual dels que es volen convencionals, però no hi carrega les tintes. Amant dels referents, aquí tira de Rimbaud -la noia i els seus companys de classe reciten fragments d’ On n’est pas serieux quand on a 17 ans-. I, enllaçant amb el seu film anterior, A la casa, hi posa el personatge d’un germà adolescent de la protagonista que, mogut per l’impuls eròtic incipient i una certa ambigüitat, practica el voyeurisme, ni que sigui perquè Ozon pugui recordar a l’espectador que, de fet, mirant-li la pel·lícula està sent un “voyeur”.

Peça clau n’és l’emergent actriu Marine Vacth, que encarna la xicota prostituta, envoltada de veterans com Géraldine Pailhas, Fréderic Pierrot i Charlotte Rampling -en un paper brevíssim-.

Heli: corrompre’s per sobreviure

Pel que fa a Amat Escalante, aconsegueix que Heli resulti interessant per moments, en la mesura que hi construeix el relat sobre la convivència quotidiana amb la violència que genera el narcotràfic en un racó de Guanajuato (Mèxic). És una història de corrupció d’una bona gent, per sobreviure. Amb actors no professionals -com de costum, en ell-, l’estil sec que el caracteritza, de fotografia despullada, però menys esteticista que als seus films anteriors, Escalante no aconsegueix evitar una certa manca d’entitat a bona part de la pel·lícula i, en canvi, manté la seva tirada per imatges brutals, especialment en una seqüència de tortura esgarrifosa. És la màxima expressió de les maneres dels narcotraficants, per bé que no són aquests el fil conductor de la narració, sinó un home jove que treballa en una fàbrica d’automòbils i lluita per tirar endavant en les precàries condicions amb què viu amb la dona, la criatura que acaben de tenir, sa germana i son pare. I la violència que més se’ns mostra és la de la policia, especialment la d’una unitat especial que, en connivència amb els traficants, irromp bestialment a cal protagonista, per a recuperar uns paquets de cocaïna que uns adolescents enamorats, candorosament, hi havien amagat, pensant a vendre-ho i fer diners per a poder casar-se: un acte innocent, amb un recurs diabòlic -la cocaïna, a l’abast en aquell indret-, que desferma un autèntic infern. De fet, aquest contrast entre la innocència dels joves i la violència dels dos costats de la llei és el principal encert de la pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!