François Ozon: juganer, pillet, cinèfil, estilista, diguem-ne provocador…, ara intimista, ara no…

FOTO François Ozon

François Ozon (París, França, 15.11.1967) és un director juganer i pillet, amb propensió que les seves pel·lícules s’assemblin les unes amb les altres com un ou amb una castanya i amb una tendència a la provocació —tanmateix “light”, quan no fins i tot pèl ridícula—.

Una mena d’anacròniques ganes d’ “épater le bourgeois” i d’anar d’ “enfant terrible” —això sí, com que aquell que res— respiren bona part dels curtmetratges amb què començà la seva carrera —d’entre els quals, els explícits Une robe d’eté i X2000, el simpàtic Escenes de llit, i encara als primers llargs, com Sitcom —ironia de les “sitcom” televisives, que alhora és una “sitcom gai”, en què un fill surt de l’armari en un àpat familiar i això trasbalsa fins i tot la vida sexual de la criada— i Els amants criminals —versió perversa del conte “Hansel i Gretel”, en què l’ogre del bosc sodomitza el noiet que, mogut per la dolenteria de la seva xicota, ha mort un xicot que n’ha abusat i l’ha enterrat a la forest, on el monstre els segresta—. La temàtica homosexual sovinteja a la filmografia d’Ozon. Amb Gotes d’aigua sobre pedres calentes (2000) va adaptar una peça de Fassbinder, sobre les divergències que apareixen a la parella formada per un home gran i el seu amant jove.

Un cert tombant en la trajectòria del cineasta es produeix el 2001, amb Sous le sable, que podíem classificar el seu primer film madur —en tot cas, és amb el que obté un reconeixement prou notable de crítica i pública—, en el qual Charlotte Rampling passa el dol per la sobtada i misteriosa desaparició del seu marit. I giragonsa: acte seguit, 8 dones (2002), comèdia-musical-policíaca, kitsch i glamurosa, amarada de cinefília, ambientada en un casalici molt burgès i protagonitzat només per dones (Deneuve, Huppert, Ardant, Béart, Ledoyen, Darrieux, Sagnier, Richard) que, entre baralles, traïcions i confessions han d’escatir quina d’elles ha mort el propietari.

I retorn a Charlotte Rampling i a un producte més intimista, amb Swimming Pool (2003), on —lúdic i hàbil— agafa una escriptora madura amb ganes de treballar serenament en un relat policíac i la posa a l’exhuberant Provença, amb una mossa jove, vital, caòtica i arrauxada, de manera que ha de posar-se escriure sobre la noia, artifici amb què Ozon juga amb el vincle entre literatura i vida —o si es vol entre creació artística i vida—, esborrant fronteres entre ficció i realitat, tot parlant de desitjos, vivències i frustracións… això sí, de manera divertida, fent ballar el cervell de l’espectador i… amagant l’ou! —només faltaria!—. Alguns l’hana cusat de manipulador —i no van gaire desencaminats— i d’estilista —elegant, n’és, cal reconèixer-ho—.

Si el 2002 havia fet cantar bona part del millor planter d’actrius franceses, dos anys més tard, agafava cançons italianes per anar explicant de rerescules la història d’un parella, des de la separació fins que es van conèixer: 5×2, cinc moments de la vida d’una parella d’avui en dia. El joc —anar enrere en el fil narratiu, centrar-se en cinc moments, ritmar-ho amb “canzone”—, ai la seva prestidigitació, el gust per l’artifici! I apa, a continuació, nou film intimista, en aquesta ocasió, El Temps que queda (2005), en què Melvil Poupaud és un fotògraf homosexual de trenta anys a qui li queden pocs mesos de vida i opta per deixar descendència: una obra dolorosa, sentida, sobre com n’és d’íntim, personal i intransferible el sentiment davant la pròpia mort, amb un guió força pla i gairebé folletinesc, irrisòriament i forçadament decantat a la fi en la galdosa al·legoria d’un desig de trascendència. A més, no hi ajuda precisament l’ostensible incomoditat de Poupaud amb el personatge. Ozon, aquí, segueix emparant-se en ardits com la crítica a la burgesia –la família del fotògraf, tota sencera!–, però no aconsegueix emmascarar del tot la superficialitat i, fet i fet, la convencionalitat de la pel·lícula.

Després de realitzar la peça de cambra Un lever de rideau (2006), Ozon passà al melodrama d’època amb Àngel (2007), en anglès, adaptació de la peça homònima d’E. Taylor, sobre una jove escriptora que, a l’Anglaterra de 1905, coneix un èxit fulgurant, en l’amor i la literatura. I, evidentment, tot seguit, una que hi contrasti força: Ricky (2008), sobre una parella normal —ell, interpretat per Sergi López— que tenen un nen amb superpoders.

Són uns anys que Ozon no acaba de convèncer ni la crítica que li sol ser favorable ni tampoc pas gaire el públic. I la cosa empitjora amb El refugi (2009) —per molt que a Sant Sebastià li donessin el Premi Especial del Jurat—. Emparentada, en certa manera amb El temps que queda,  permet a François Ozon tornar a parlar de l’amor i el dol. En aquesta ocasió, Melvil Poupaud mor aviat —de sobredosi— i deixa embarassada la seva parella, una dona jove, rica i bella com ell, però que ha sobreviscut als excessos amb la droga. Perduda, ella fuig  una casa lluny de París i, en aquell refugi aviat rep la visita del germà homosexual del mort.

Per seguir amb les giragonses de la seva trajectòria i alhora recuperar terreny perdut, aposta tot seguit per una encomanadissa comèdia, Gerro (2010), adaptació d’una peça de boulevard de Pierre Barillet i Jean-Pierre Grédy, amb ni menys ni menys que Catherine Deneuve i Gérard Depardieu, sobre la dona d’un industrial ric dels més desagradables, que ha de substituir el marit després d’una vaga… I, esclar, un cop refet, A la casa (2012), retorn als seus jocs preferits, amb els referents cinèfils, boirosa frontera entre realitat i ficció, vida i escriptura —no, no estic parlant de Swimming Pool, sinó d’ A la casa—.

En el flux filmogràfic de François Ozon, sembla que hi ha d’encaixar com un gua Jove i maca (2013), la pel·lícula amb què torna a la Competició de Canes, sobre la sexualitat d’una noia de disset anys, que es prostitueix per plaer, retrat servit mitjançant 4 cançons, ambientades en 4 estacions diferents. Cançons com 8 dones i 5×2, fragmentació com en el cas de 5×2… Una obra del vessant intimista, pel que sembla.

Déu-n’hi-do la presència de François Ozon als festivals de cinema. A la Competició de Canes fins ara només hi haurà estat en 2 ocasions: Swimming Pool (2003) i Jove i maca (2013). Per bé que El temps que queda (2005) es va projectar a Un Certain Regard i Un lever de rideau (2006) va passar de puntetes Fora de Competició. Sitcom es presentà a la Setmana de la Crítica de 1998 i el curt Une robe d’été, l’havia tingut seleccionat a la Setmana de la Crítica de 1996. A concurs a Venècia: 5×2 (2004) i Gerro (2010). A Berlín, a Concurs, Gotes d’aigua sobre pedres calentes (2000),  8 dones (2002) i Ricky (2009), fora de concurs, com a cloenda, Àngel (2007). A Sant Sebastià, secció oficial:  El refugi (2009)  i A la casa (2012) —Premi a la Millor Pel·lícula—.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *