Club 7 Cinema

Dos vectors temàtics, d’intensitat diferent, tenen el seu recorregut a A la casa, de François Ozon. D’una banda, una certa mirada / denúncia de l’estat cultural de la nostra societat occidental. Per altre cantó, la qüestió del “voyeurisme” i de la relació entre creativitat (literària, cinematogràfica) i realitat.

Per boca del professor de secundària que encarna Fabrice Luchini, es repassa el pèssim nivell cultural dels estudiants d’avui en dia i es caricaturitza tant el món de l’art modern com l’excèntrica relació dels seus creadors amb una societat en què el “relleu generacional” a penes si pot valorar-ho tot en termes de rendibilitat econòmica.

Malgrat l’agudesa dels comentaris, aquestes simpàtiques i atinades consideracions conformen només el context en què fa el seu trajecte el que de debò és el vector, l’eix principal, del film: la mirada indiscreta, impúdica, descarada, desacomplexada, amoral, d’un alumne excepcional —per allò que l’excepció confirma la regla— a l’interior de la família d’un company de classe, de cervell esmussat, a qui el noi protagonista ajuda a fer els deures de matemàtiques, mentre li sotja la mare, la casa, el pare… Una mirada que aquest xicot “voyeur” transforma en relat escrit, que el professor segueix.

Relat o ficció, el que escriu l’alumne? L’interès del professor s’acaba en les virtuts literàries del noi o queda seduït per aquelles vides alienes? I nosaltres, els espectadors, seguim el film pels valors cinematogràfics o acompanyem professor i alumne en aquesta intromissió en una casa qualsevol?

Ozon no s’està d’esmentar Pasolini en una ratlla de diàleg, sabent que aquesta seva pel·lícula manlleva al poeta cinematogràfic italià part de la idea argumental i de la dialèctica de Teorema —només una part!— d’entre el bagatge de referents diversos que posa en joc.

L’artifici, però, es menja part del propòsit del cineasta francès —com sol passar-li sovint—. La inversemblança planeja sobre l’evolució del personatge del professor, en la mesura que seguir el joc del seu alumne arriba a un punt que no queda justificat ni per cap passió o pulsió incontrolable, ni per cap plantejament racional… Però li va bé a François Ozon perquè el noi pugui anar tirant endavant. I finalment, si no vols “caldo”, dues tasses!

NOTA: Excepcionalment, d’aquesta pel·lícula no n’he fet fitxa.