Mahamat-Saleh Haroun torna a dur l’Àfrica a les pantalles de Canes

FOTO © Pyramide Mahamat-Saleh Haroun

El 2010, Mahamat-Saleh Haroun va tenir l’honor de presentar al Festival de Canes el primer film produït al Txad que entrava en competició: Un home que crida i hi va guanyar el Premi del Jurat. A la meva crònica a Diari de Girona en vaig dir: (..) la història d’un antic campió de natació d’aquell país africà, que s’agafa molt malament que el seu fill únic, de vint anys, li hagi près el lloc de treball de monitor a la piscina d’un hotel i, encegat, el dóna a l’exèrcit en guerra contra els rebels que s’acosten a la capital. Sense cap estil cinematogràfic particular, Haroun converteix aquesta pel·lícula modestíssima i justeta en una representació, primer, del Txad d’abans de la revolta (occidentalitzat, amb capital xinès invertint-hi, canvis de costums) i, després, del desastre humà de la guerra.

Víctima ell mateix de la guerra civil que ha gangrenat el Txad (el cineasta en resultà greument ferit el 1980 —tenia 19 anys— i hagué de fugir amb carro al Camerun, i anys més tard —parlem del 2006 i el 2008—, els rodatges d’alguns seus films van ser sacsejats per combats entre rebels i exèrcit que deixaren un reguer de morts), Mahamat-Saleh Haroun ha convertit en text i context dels seus films, aquella confrontació i la realitat social que ha generat. Tanmateix, no n’ha fet productes bèl·lics, sinó que s’ha centrat en les ferides interiors de la gent. A Daratt (2006), un orfe de 16 anys és comminat per l’avi a matar l’assassí de son pare, en un context d’amnistia general als criminals de guerra; però no li serà fàcil al noi, per la convivència amb aquell home, que ha de liquidar. A Un home que crida (2010), un pare ressentit lliura son fill a l’exèrcit durant la guerra —talment com un Abraham féu en oferir Isaac en sacrifici a Déu—, però la seva revenja té conseqüències tràgiques, sense redempció possible. En aquesta ocasió, el conflicte armat és essencialment el context de fons, ja que la pel·lícula se centra a documentar l’estat del país, amb el xoc generacional, la irrupció del capitalisme xinès, els canvis de costums… i a bastir el drama paterno-filial, que certament la guerra converteix en tragèdia.

Nascut a Abéché (Txad) el 1960, Mahamat-Saleh Haroun va estudiar cinema a París i després periodisme, a Bordeu. Havent treballat uns quants anys de periodista, el 1994 tornà al món cinematogràfic, dirigint el seu primer curtmetratge, Maral Tanié. El 1999 guanyà el premi de Millor Primera Pel·lícula a Venècia amb el documental Bye-Bye Africa, després d’haver dirigit tres altres curts i dos migmetratges documentals, d’entre els quals, Sotigui Kouyaté, un griot moderne, sobre Sotigui Kouyaté (famós actor, director i futbolista africà). El 2002 va presentar a la Quinzena dels Realitzadors de Canes Abouna, el nostre pare (sobre un germà i una germana petits que, posats a buscar el pare absent, els sembla haver-lo trobat a una pantalla de cinema i roben les bobines de la pel·lícula per a trobar-li’n el rostre). Sense deixar els curtmetratges ni els dociumentals, el 2006 presentà a Venècia la ficció Daratt, amb què guanya el Premi Especial del Jurat i el 2010, a Canes, Un home que crida, que igualment li valgué el Premi del Jurat, com ja he esmentat.

Aquest 2013 torna a la Croisette i a la Competició amb Grigris, sobre un jove amb la cama paralitzada que es deleix per ser dansaire, però el somni li topa amb els problemes familiars. Admirador de Yasuhiro Ozu i de Hou Hsiao-hsien, Mahamat-Saleh Haroun respon a unes altres coordinades estètiques pel que fa al ritme fílmic i el treball amb l’espai el temps; tanmateix practica un despullament formal (sigui per dificultats de producció, sigui pel documentalisme del cineasta) i un treball íntim amb els personatges sobre el rerefons d’un context (bastit amb vocació periodística) que, sense arribar al perfil estilístic d’aquells dos immensos autors orientals, t’hi pot fer pensar. Malgrat tot i com vaig escriure a la crònica per al Diari de Girona que he reproduit en començar aquest apunt, a L’home que crida no hi vaig veure cap estil particular, com a entitat artística consolidada. Veurem si Grigris (segon film que l’hi veuré) em permet arribar a altres conclusions.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *