Club 7 Cinema

No sé si us ha passat mai, que us convenci una pel·lícula que gairebé tothom blasma. M’hi vaig trobar amb La nostra vida, de Daniele Luchetti, que s’acaba d’estrenar a part de la nostra cartellera: a Canes 2010 vaig acabar tenint la sensació de ser “el” que li agradava —sempre n’hi ha d’haver algun— o, com a molt, pertànyer al reduïdíssim grup dels que la defensàvem. Certament, quan l’últim dia del Festival el Jurat va atorgar el Premi de Millor Actor al seu protagonista, Elio Germano —mal fos ex-aequo amb Javier Bardem, per Biutiful—, fins i tot em vaig trobar estrany: ves, sembla que al Jurat hi havia també qui la valorava —a no ser (com no sol ser mai) que el treball interpretatiu “per se” els hagués convençut al marge del que opinessin de la pel·lícula—.

Reprodueixo tot seguit la crònica que en vaig publicar en aquest blog, a cop calent, acabada de veure:

M’he quedat literalment sol, defensant La nostra vida, de Daniele Luchetti. Ha causat una pobra impressió general a tothom amb qui he parlat i, certament, magra és la puntuació que ha obtingut en les votacions que publiquen les revistes especialitzades durant el Festival. Tanmateix i, sense considerar-la pas una gran pel·lícula, la defenso per les raons que ara exposo.

Luchetti ens hi explica la història d’un paleta jove convertit ja en constructor, amb tot d’immigrants il·legals que treballen per a ell. Pare alegre i marit feliç, la vida li etziba una garrotada de les grosses i com a resposta al dol, gairebé com si intentés exorcitzar-lo, decideix que en aquesta vida ha de llançar-se a fer diners, molts més dels que ara movia, per a donar-se i donar als seus fills tots els luxes i capricis possibles en aquesta vida. És així que s’embolica en una promoció immobiliària a termini fix. En el seu món d’economia submergida, aconsegueix el finançament a través d’un traficant, es posa a comprar tot allò que li abelleix per a la canalla i tira endavant…

El protagonista (Elio Germano) aparca el dol, de la mateixa manera que apaivaga el dubte moral sobre una mort que no denuncia per no perjudicar una obra. Igual com la resistència a allitar-se amb una prostituta, per respecte a la seva dona, dura el temps que tarda la professional a despullar-se. Treballa amb el seu personal, però els pot deixar sense cobrar per a atendre les seves aventures financeres… Luchetti no el jutja èticament, el mostra amb la seva vitalitat i simpatia prou joves, en el seu trajecte de riures i llàgrimes, tirant endavant amb el valor del diner com a únic referent, en un món al marge de les institucions (aquí no hi ha bancs, ningú assegura treballadors i els únics suports són a nivell personal…)

Certament, aquest film retrata un cert estat de coses a la Itàlia contemporània (i, a casa nostra, si en fem extrapolació). Amb l’explotació laboral, la perversió del sistema de protecció social, el racisme que brolla… Però sobretot documenta la baixa temperatura moral de la nostra societat. Amb lucidesa i gosadia.

Cal reconèixer que el “happy end” fílmic i el fet que no qüestioni el tarannà del protagonista pot dur algun espectador a una conclusió jubilatòria respecte a la realitat galdosa que es mostra. Se li retreu a Luchetti que no hagi qüestionat el protagonista i potser van encertats els que ho fan; però jo ho valoro just a l’inrevés. El “happy end”, la celebració alegre d’un cúmul de frivolitats, esdevé irònicament el testimoni més corrosiu de la galdosa realitat que retrata. I sí, també celebra el valor dels lligams familiars i d’amistat, autèntica xarxa de salvació de les capes socials que se les campen com poden.

Una ficció com la de Luchetti aposta per mostrar la realitat “sense intervenir-hi”, com si la mirada del cineasta fos transparent. Tot i que sempre n’hi ha, de mirada. I fins i tot en aquest cas, la “no intervenció” resulta més eloqüent que segons quins discursos fílmics.