Club 7 Cinema

Divendres, 25 d’agost, s’estrena, si més no a Barcelona, Three Times / Tiempos de amor, juventud y libertad, de HOU Hsiao-hsien (per a mi, un dels millors cineastes del cinema contemporani). Que s’estreni una pel·lícula de HOU Hsiao-hsien és un fet extraordinari. Tot i ser un autor reconegut internacionalment, amb premis als més importants festivals (Venècia, Canes…), ben pocs són els títols que se li han estrenat a Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Franja i Andorra. Més sort han tingut els cinèfils de la Catalunya Nord, ja que han pogut disposar d’alguns dels seus films més destacats, tant en la distribució cinematogràfica com en el mercat en DVD.

De Three Times ja en parlaré més detalladament en un post que penjaré aviat en aquest bloc (i de fet, ja en vaig fer un avançament, amb motiu de la projecció del film al Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona). Ara, si em permeteu, vull respondre la pregunta: però, qui és HOU Hsiao-hsien (HHH)?

Reeixides o no, les pel·lícules de HOU Hsiao-hsien són sempre una meravella visual, autèntiques obres mestres, si més no, de la posada en escena. El seu estil, cal reconèixer-ho, pot “avorrir” als que no tinguin interés per la composició del pla i els subtils ritmes coreogràfics de la quietud. Les seves imatges són tot un prodigi d’enquadraments i reenquadraments fotogràfics. La cadència de les seves seqüències ens submergeix en el to vital dels personatges; uns personatges que es van perfilant, no pas per acció d’una dramatúrgia basada en les ratlles de diàleg i la interpretació dels actors, sinó per la integració de cada personatge en el total conformat pel conjunt dels protagonistes. La part pel tot i el tot per la part; indestriables, complementaris.

El cinema de HOU Hsiao-hsien ha passat per etapes diferenciades. D’entrada, segons ens expliquen les biografies del cineasta (nascut a Meixian, la Xina,  el 8 d’abril de 1947) i d’acord amb el que ell mateix ha declarat en diverses entrevistes (especialment, a l’extraordinari documental HHH, retrat de Hou Hsiao-hsien, que li ha dedicat Olivier Assayas, dins de la col·lecció “Cinéma, de nôtre temps”), res no feia pensar que el jove HOU es dediqués al cine ni a res de profit. Autèntica bala perduda, va decidir canviar quan féu la mili (1969) i, per matar l’aranya, s’empassà gran quantitat de pel·lícules. Tantes, que decidí dedicar-se al cine. En va estudiar alguna cosa, però sobretot s’hi posa a treballar del que fos. I, quan als 33 anys d’edat debuta com a director, comença amb comèdies comercials, reproduint el que havia vist. Som, però, a començament de la dècada dels vuitanta i bufaven aires de canvi a l’illa de Taiwan (on la família de HOU es traslladà quan ell tenia tot just un any d’edat), que es reflecteixen al cinema amb l’eclosió del que s’ha anomenat “la nova onada” del cinema taiwanès. Per a HOU Hsiao-hsien arriba l’hora de reflexionar sobre el que fa i cap on vol anar: així es forja un dels millors autors del nostre temps.

HOU compta amb el suport de l’escriptor compromès WU Nien-jen i descobreix l’escriptora CHU Tien-wen, que es convertirà en la guionista de tots els seus films, d’ençà 1983. Junts, duen a la pantalla relats amb forts component autobiogràfic, amb els quals parlen d’unes vivències familiars en què molta gent de l’illa es pot sentir identificada, malgrat que traspuï una Història popular diferent a la que les autoritats permeten (la llei marcial hi va estar en vigor fins a mitjan anys vuitanta, des de finals dels quaranta): The Boys From Fengkuei (1983), A summer at Grandpa’s (1984),  A Time to Live, a Time to Die (1985) i Dust in the Wind (1986).

Amb l’estil ja plenament madur, HOU tira endavant la que s’ha anomenat “trilogia de la memòria col·lectiva”, en què les  històries individuals dels protagonistes queden condicionada pels esdeveniments col·lectius, dels quals en són bon reflex, i alhora és d’aquesta Història compartida del que ens està parlant, a partir dels relats particulars. Com sempre, el tot per la part i la part pel tot, en una simbiosi perfecta, magistral. L’ambició i l’envergadura de la proposta obté el seus fruits. Amb City of sadness (1989)guanya el Lleó d’Or de Venècia i amb El mestre de titelles (1993) s’endú el premi del Jurat a Canes, certamen on també presentarà  Good men, good women (1995).

I nou cop de timó. Esquivant qualsevol temptació d’encallar-se estèticament ni temàticament, HOU Hsiao-hsien trasllada el seu cinema del passat a l’actualitat, per parlar del jovent, a Goodbye South, Goodbye (1996). És d’uns quants joves, en una petita aventura, del que parla; però del conjunt, en surt una mirada sensible i no gaire esperançada de l’atzucac existencial de les noves generacions. Personalment, a mi és de les obres d’ell que menys em satisfant; però cal saber que, per exemple, Olivier Assayas la considera gairebé una obra fundacional, en què HOU reinventa el seu cinema. De fet, és el primer film en què se li veu una tendència cap al minimalisme que més endavant esdevindrà autèntica opció estilística, especialment a Cafe Lumière (2004) i Three Times (2005).

Però no corréssim tant, que ens saltaríem la seva obra magna: Les flors de Xangai (1998), recreació de la vida claustrofòbica i ritual a les “cases de flors” que, a la zona britànica del Xangai de final del segle XIX, eren l’únic refugi a l’abast dels dignataris xinesos, que hi manjaven, jugaven, fumaven opi, hi passaven l’estona i disposaven de les dones que hi treballaven. Crònica de la inevitable destrucció a què es veuen abocats els éssers reclosos, mal sigui en un món de plaers, la pel·lícula esdevé una prolífica metàfora sobre la mateixa Xina. I la seva magnificiència audiovisual constitueix, a més, una rèplica eloqüent al cinema amanerat i prou submís de Zhang Yimou.

I nova giragonsa. En lloc de seguir pel camí fressat de Les flors de Xangai, HOU torna novament del passat a l’actualitat el 2001, amb Millenium Mambo, per seguir prenent el pols al jovent. Hi ha qui veu en aquest film una altra rèplica de HOU a un altre cineasta emblemàtic de la seva cultura xinesa: el hong-konguès WONG Kar-wai. Efectivament, juga amb la música i el deambular coreogràfic dels personatges, de manera similar com ho fa l’autor de la (magnífica) In the mood for love; també aquí hi ha el dolor esgarrinxós del desamor. Però l’opció de posada en escena és radicalment diferent. Aquí es defuig la narració i el rabeig estètic: les imatges i el so ens engoleixen literalment cap a un desert emocional, en què la cinefília juga un paper d’evocació romàntica.

Hi ha qui opina que, després de “fer el cim” amb Les flors de Xangai, HOU Hsiao-hsien va fent tantines… Beneïdes tantines, si serveixen per a regalar-nos joies com Cafè lumière, pletòrica celebració es pot dir litúgica del minimalisme, en homenatge a Ozu.

I a continuació ha arribat Three Times, aquí rebatejada com Tiempos de amor, juventud y libertad: tres episodis, cadascun dels quals té a veure amb una respectiva fase diferent del cinema de HOU Hsiao-hsien. Tres episodis dels quals parlaré en un proper post.

No sé si he respost la pregunta “Qui és HOU Hsiao-hsien?”, però, amb una certa informació, ho he intentat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!