Els Oscar “menors” han estat decisius

FOTO © Fox Història de Pi, d’Ang Lee

Els diferents gremis cinematogràfics nord-americans (productors, directors, guionistes, actors…) havien convertit Argo, de Ben Affleck, en “la pel·lícula de l’any” i, per tant, tot feia pensar que seria la guanyadora dels Oscar. I sí, s’ha endut els premis de Millor Pel·lícula, Millor Guió Adaptat i Millor Muntatge, que solen ser tres clàssics del reconeixement al procés creatiu del film que els acadèmics de Hollywood volen coronar. Certament, s’hi hauria d’afegir l’apartat de Direcció i els dels actors principals, però Ben Affleck no estava nominat en cap d’aquestes categories. De fet, no és gens habitual que el director/a de la considerada Millor Pel·lícula no en guanyi també l’Òscar; de manera que, sense que sigui ni molt menys la primera ocasió que això passa, la podem considerar una “anomalia”.

Aquest “anomalia” s’explica per dos factors. D’una banda, quan els acadèmics i acadèmiques de Hollywood van fer les nominacions, encara no s’havia desfermat el “fenomen” Argo i, en bona mesura, aquelles nominacions reflectien altres preferències, entre les quals, el reconeixement a les virtuts de Lincoln, un film molt més complex que el de Ben Affleck, o de Història de Pi, artefacte bonic molt ben dirigit per Ang Lee. Però, al decurs del mes de gener (després de fer-se públiques les nominacions), un gremi rere l’altre van anar apostant per Argo i així, un any mes, s’ha creat l’efecte bola de neu, o si voleu, s’ha generat unanimitat al voltant d’un títol “de moda”, més enllà de l’autèntic valor artístic de l’obra o producte. Deu haver-hi raons que ho justifiquin, però fa l’efecte que aquest costum (especialment agafat en la darrera dècada) acaba traient emoció i interès a la temporada de premis cinematogràfics, l’època “daurada” del cinema adult al mercat occidental.

Argo és una obra estimable, que alguns hem defensat amb vehemència, reconeixent-ne inevitablement el seu caràcter discret. No té ni el plantejament ni l’aire d’allò que en diem “una gran pel·lícula”, ni les seves imatges traspuen cap voluntat pretensiosa. No. Per què se n’han enamorat, doncs, els gremis, primer, i els acadèmics després, a part de l’alienant costum de votar “la que està de moda”? Narrativament, Argo segueix (fins a l’extenuació) la tradició del salvament a l’últim minut. L’argument s’ho porta (repatriació d’uns diplomàtics nord-americans refugiats en una seu diplomàtica canadenca a l’Iran, ran de l’assalt a l’ambaixada nord-americana al començament de la revolució islamista) i el guionista Chris Terrio (ara oscaritzat) s’hi abona de valent. I el “salvament a l’últim minut” està arrelat pregonament al cinema narratiu nord-americà des de l’inici. Però no sembla que aquest recurs, tan i tan bogadejat, hagi pogut ser el detonant del fenomen Argo. Més aviat l’hauríem de trobar en el vessant dramàtic. Perquè la força autèntica d’aquest film de Ben Affleck rau no pas en les accions, en les situacions perquè passen els protagonistes sinó en les emocions, les tensions, els conflictes individuals i grupals que hi viuen aquests personatges. En la línia d’un cinema ja avalat als Oscar als anys setanta, com ara Tots els homes del president (1976).

Però Argo no és el títol que ha congriat més estatuetes. Història de Pi n’ha aconseguides més i Els miserables li empata, amb 3. Ara bé, mirem bé quin tipus d’Oscar han guanyat aquests altres films. Història de Pi ha sorprès perquè ha valgut a Ang Lee el guardó a la Millor Direcció (reconeixement plausible, si bé des d’un punt de vista professional, especialment si el contraposem amb la candidatura “derrotada” de Steven Spielberg, molt més autoral en aquesta ocasió); però les altres 3 categories en què ha aconseguit Oscar són de les considerades “menors”: BSO, Fotografia, Efectes Visuals. I, pel que fa a Els miserables, a part del premi a la Millor Actriu en Paper Secundari -Anne Hathaway-, els altres 2 són per Mescles de so i Maquillatge i Perruqueria.

Fins i tot, de les 2 estatuetes de Lincoln, a part de la de Millor Actor -Daniel Day-Lewis-, l’altra ha estat en una categoria “menor” com és el Disseny de Producció. I ja no diguem Skyfall, que se n’ha anat amb els guardons a Millor Cançó i Millor Muntatge de So.

És com si, en haver perdut potència les categories “importants” a l’hora de consagrar cap títol, les altres, les “menors”, hagin quedat revaloritzades. Sempre, de tota la vida, a l’hora de comptar estatuetes, totes han comptat; però, de repartides com han anat enguany les “importants”, la clau en el còmput final han estat les “menors”. Això sí, amb permís d’en Tarantino i la seva Django desencadenat, que, com qui no vol la cosa, s’ha plantat amb 2 Oscar dels que fan especial goig: el de Millor Guió i el de Millor Actor Secundari -Christoph Waltz-.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *