marginàlies

S’ha despert de la becaina panteixant com un animal, tot suat, i això que avui el plugim ha refrescat molt el dia i ha aixecat una olor penetrant de terra banyada que li ha reblanit les recordances, que darrerament el persegueixen molt benèvolament.

Sa dona, ajaguda al sofà, tot i l’alenar espès i sorollós del seu home, no ha apartat la vista de la pel·lícula que segueix amb tota l’apatia del món perquè la deixa al cancell de l’entreson.

-Sara, acab de somniar una boa constrictor asseguda en un balancí de roba de llengües que cantava un tango de Gardel: Volver / con la frente marchita / las nieves del tiempo / platearon mi sien. /  Sentir / que es un soplo la vida / que veinte años no es nada / que febril la mirada  / errante en las sombras / te busca y te nombra…

-M’has de cantar tot el tango, perquè no m’interessen gens, els tangos, i molt menys Gardel.

-No, dona, només volia contar-te el somni tan desbaratat que acab de tenir i que m’ha espantat molt.

-I com has acabat, en el somni, engolit per la boa constrictor, amb aquests cridots que has fet.

-No Sara, era jo que m’engospava la boa constrictor mentre seguia cantant el tango: Vivir / con el alma aferrada / a un dulce recuerdo / que lloro otra vez. / Tengo miedo del  / encuentro / con el pasado que vuelve / a enfrentarse con mi vida…