NOSAL3 en som + de tres

I diem primera part perquè ens hem passat amb el primer comentari i copiat d’una part del text… ja seguirem més endavant… ah! i hui estem a aquestes hores per ací perquè a Guadassuar (on treballem ara) és la festa del Crist.

Com parlar dels llibres que no hem llegit.

Pierre Bayard.

Traducció de David Clusellas i Codina.

Editorial Empúries. Biblioteca
Universal Empúries, 223

 

       “Mai no llegeixo els
llibres si n’he de fer la crítica: som tan influenciables…” (Òscar Wilde a la faixa
promocional i al començament del llibre).

 

       Grata
sorpresa la lectura d’aquest llibre que ens ha tingut enganxats des de juny
fins el 2 d’agost. I no és que sigui feixuc o difícil, simplement és que no hem
tingut temps. Quan treballàvem a València teníem tots els dies dues bones hores
diàries per dedicar-les a la lectura. Allò s’acabat, i ara no trobem el temps
per a poder llegir a pler. De tota manera, aquesta lectura ens ha ensenyat que
moltes vegades llegir un llibre, novel·la o qualsevol tipus de suport escrit
pot ser contraproduent, que parlant sobre un text, comentant-lo, sabent-lo
situar en la biblioteca, en l’espai i el temps, ja podem parlar d’ell sense cap
por. Molt bona lectura per a professors i com no, per a alumnes que han de
parlar de llibres que no han llegit. El mateix autor, professor de literatura,
ens confessa que explica l’Ulisses de
James Joyce als seus alumnes i no se l’ha llegit!.

         Els llibres els podem fullejar, o
llegir la contracoberta, fins i tot parlar amb algú que se l’hagi llegit (o no,
potser estigui en el nostre mateix cas) per poder anar fent-nos una idea de què
parla. El text ens parla de la biblioteca col·lectiva, de la biblioteca
individual i de la biblioteca virtual, i de les seues relacions. De com un
mateix text pot donar idees dispars a cadascun dels qui el llegeixen… i
sempre amb exemples d’altres textos, novel·les o assaigs…

Us
copiem ara, dintre, primer la contracoberta, per a que us en feu una idea, i
després el final de llibre, que ens ha agradat molt i volem gravar el que diu
en el nostre cervellet:

 

         “Llegir
és una opció de vida i no llegir és un dret. Així com hi ha moltes maneres de
llegir un llibre, també hi ha moltes de no llegir-lo: no llegir-lo i prou,
llegir una petita part, llegir-lo en diagonal o haver-lo llegit i oblidat del
tot. En una defensa provocadora i políticament incorrecta del dret a la
no-lectura, Com parlar dels llibres que
no hem llegit explora cada una de les maneres de no llegir un llibre i
ofereix claus, frases i estratègies per fer veure justament el contrari en
situacions professinals, personals o de compromís. Una prova innegable, doncs,
que és possible mantenir una conversa apassionant i apassionada sobre un llibre
que no hem llegit i fins i tot – o potser especialment – amb algú que tampoc no
l’hagi llegit.

            Llibre
d’humor irreverent, però alhora rigorós i útil, Com parlar dels llibres que no hem llegit amaga, entre les seves
pàgines carregades d’ironia, una profunda reflexió sobre la literatura i els
hàbits de lectura d’una societat contaminada per la voluntat d’aparentar, pel
sentiment de culpa i per la sacralització de la figura de l’intel·lectual”.

 

IV

Parlar d’un mateix

 

On concloem, amb Oscar Wilde, que la
durada òptima de la lectura d’un llibre és de sis minuts i que, en cas contrari,
correm el risc d’’oblidar que aquest contacte és un pretext per escriure la
pròpia autobiografia.

 

            L’obligació de parlar de llibres no
llegits no ens ha d’angoixar ni ens ha de fer tenir remordiments. Gràcies a
l’obertura de la biblioteca virtual, aquesta obligació pot viure’s d’una altra
manera i posar a disposició nostra un veritable espai de creativitat, que cal
acceptar amb totes les possibilitats que ens ofereix. Però, perquè això sigui
factible, abans haurem de canviar la nostra percepció, aprendre a parar atenció
a la situació en què ens trobem i desfer-nos de qualsevol sentiment de culpa.

            Aquesta és la lliçó que es desprèn
dels textos que Oscar Wilde dedica a la crítica literària, una de les
situacions de diàleg que ens poden conduir a parlar de llibres no llegits. No
obstant això, els seus suggeriments també es poden extrapolar a altres
situacions, com ara els diàlegs mundans i els universitaris.

*

            Gran lector, si mai n’hi ha hagut
cap, i home de vasta cultura, Oscar Wilde pot ser considerat com un no-lector
acèrrim. Encara més, conscient dels riscos que fa córrer la lectura a les
persones cultivades, Wilde les va saber advertir abans que Musil i Valéry.

            Una de les aportacions de Wilde a la
reflexió sobre la no-lectura, sobretot pels camins que obre, la podem trobar a
l’article “To read, or not to read”, publicat pel Wall Mall Gazette, un diari on l’escriptor col·laborava
regularment. Tot responent a una investigació sobre les cent millors llibres
que podríem recomanar, Wilde proposava dividir els volums de la biblioteca
col·lectiva en tres grans categories.

            La primera aplegaria els llibres per
llegir, categoria que inclouria les cartes de Ciceró i Suetoni, les vides de
pintors de Vasari, les autobiografies de Benvenuto Cellini, John Mandeville i
Marco Polo, les Memòries de Saint
Simon i Mommsen i la història de Grècia escrita per Grote. La segona categoria,
igual de previsible, comprendria els llibres que mereixen ser rellegits, com
els de Plató, i de Keats. En “l’esfera de la poesia”, Wilde hi afegeix “els
mestres, no els joglars” i, en la filosofia, “els investigadors, però no pas
els savis”.

            A aquestes dues categories – banals
al cap i a la fi – Wilde n’afegeix una altra de més sorprenent i que inclou els
llibres que més valdria proscriure. Per Wilde, dissuadir la lectura d’alguns
llibres és essencial i fins i tot hauria de figurar entre els objectius
oficials de la universitat. “Aquest objectiu”, escriu el poeta, “és una
necessitat eminent en una època com la nostra, una època en què llegim tant que
no tenim temps per admirar, una època en què escrivim tant que no tenim temps
per reflexionar. Qui sigui capaç de seleccionar “els cent llibres més dolents”
enmig del caos de les llistes modernes ajudarà les noves generacions de joves amb
un avantatge vertader i durable”.

            Desafortunadament, Wilde no ens va
deixar la llista d’aquests cent llibres que més valdria mantenir lluny dels
estudiants. No obstant això, la llista importa menys que la idea subjacent, que
ens recorda que la lectura tant pot ser un procés benèfic com una amenaça tan
gran que l’objectiu ja no sigui protegir-nos d’un centenar d’obres, sinó de la
seva totalitat. És per això que, a vegades, la llista de llibres per proscriure
s’allarga gairebé fins a l’infinit.

*

            El text on Wilde recela amb més
força de la lectura és “El crític com a artista”. S’organitza com un diàleg en
dues parts i posa en escena dos personatges, Ernest i Gilbert, que expliquen el
punt de vista de l’autor, especialment el segon.

            La primera idea que desenvolupa
Gilbert s’oposa a una afirmació d’Ernest, que diu que, en els millors moments
de la història de l’art, com en la Grècia antiga, no hi havia crítics. Gilbert,
que rebat aquesta opinió, cita exemples com la Poètica d’Aristòtil per posar de manifest que, a l’antiguitat, la
creació era indissociable d’una reflexió general sobre l’art i que, de fet, els
creadors ja exercien la funció de crítics.

            Aquesta afirmació serveix d’introducció
a un text on Gilbert explica com la creació artística i crítica, lluny de ser
activitats separades, en realitat són indissociables:

 

ERNEST:
Eren, com has observat, un poble de crítics d’art. Ho reconec, i els planyo       una mica. Perquè la facultat creativa és
més alta que la crítica. No hi ha   comparació
possible entre totes dues.

GILBERT:
L’antítesi que hi estableixes és del tot arbitrària. Sense la facultat crítica
no   hi pot haver creació artística digna
d’aquest nom. Fa una estona et referies a       aquell
delicat esperit de selecció i al fi instint d’elecció amb què l’artista ens     completa la vida i li confereix una
perfecció momentània. Bé, aquest esperit         d’elecció,
aquest tacte subtil d’omissió, en el fons és la facultat crítica en una de      les seves modalitats més característiques,
i ningú que estigui mancat d’aquesta             facultat
crítica no pot crear res en el camp de l’art”.

 

            Així doncs, no hi ha separació entre
creació artística i crítica, perquè qualsevol gran creació inclou una part de
crítica, com s’infereix de l’exemple dels grecs. Però a l’inrevés també és
possible, perquè la crítica també és una forma d’art:

 

ERNEST:
Parles de la crítica com a part essencial de l’esperit creatiu, i ara t’accepto
      plenament la teoria. Però ¿i la
crítica externa a la creació? Tinc l’hàbit insensat   de llegir periòdics, i opino que la major part de la crítica no té
cap valor.

 

            Gilbert es defensa d’aquestes
crítiques afirmant que els crítics solen ser persones més cultivades que els
escriptors de qui parlen i que, a més, la crítica demana més cultura que la
mateixa creació artística. Així mateix, aquesta defensa apassionada de la
crítica com a forma d’art també li serveix de context per fer una primera
apologia de la no-lectura:

 

            A vegades es diu que no llegeixen de
cap a cap les obres que se’ls exigeix que critiquin. És cert. O si més no ho
hauria de ser. Si les llegissin de cap a cap, esdevindrien perfectes misantrops
[…]. Ni és necessari. Per conèixer la collita i qualitat d’un vi no cal
beure’n tota la bóta. Amb una mitja hora n’hi ha d’haver prou per determinar si
un llibre té algun o cap valor. En realitat n’hi ha prou amb deu [1]minuts,
si es té el sentit de la forma. ¿Qui té ganes de passar a gual un volum
avorrit? Es tasta i ja s’ha complert: més que complert, diria.

 

            L’afirmació que només necessitem sis
minuts per fer-nos una idea d’un llibre – o encara menys, si tenim en compte
que Gilbert dóna per fet que els crítics no llegeixen les obres que reben –
sorgeix arran de la defensa dels crítics i del fet que la seva cultura els
predisposa a conèixer l’essència d’un llibre en un tancar i obrir d’ulls. Per
tant, encara que la no-lectura aparegui de forma secundària i gràcies a una
altra discussió, Wilde aprofita l’avinentesa per reivindicar-la com un poder adquirit pels especialistes que
els permet copsar l’essencial d’un text. Però la continuació del diàleg deixa
entreveure que la no-lectura també és un deure
i que, si el crític dedica massa temps a llegir el llibre que comenta, corre un
risc innecessari. Dit d’una altra manera: la no-lectura no només és una qüestió
de temps.

            La imbricació de l’art amb la
crítica provoca que, en la continuació del text, Wilde exhibeixi una veritable
desconfiança envers la lectura.

            Seguint amb la seva apologia de la
crítica i tot afirmant que és més difícil parlar d’una cosa que fer-la, Gilbert
posa exemples manllevats de la història i afirma que els poetes que van
explicar les gestes dels herois de l’antiguitat van tenir més mèrit que els
mateixos protagonistes. Per ell, mentre l’acció, que “mor en le moment de la
seva energia” és “una baixa concessió als fets”, “el món el fa el poeta per al
somniador”.

            No obstant això, Ernest li replica
que, si posem l’artista en una esfera tan elevada, correm el risc de rebaixar
encara més la importància de la crítica. Però, en aquest punt, Ernest topa de
nou amb els arguments de Gilbert, que torna a evocar la seva teoria de la
crítica entesa com a forma d’art:

 

            Però jo crec que la crítica és un
art en si mateixa. I com a creació artística implica la intervenció de la
facultat crítica, i de fet, sense aquesta, no es pot dir que existeixi, de
manera que la crítica és en veritat creativa en el sentit més alt de la
paraula. La crítica és, de fet, tan creativa com independent.

 

            En aquest context, la idea d’independència és determinant, perquè
separa la literatura i l’art de l’activitat crítica, que s’allibera del paper
secundari on la solem encasellar per convertir-se en una activitat plenament
autònoma.

 

            Sí, independent. Igual que l’obra del poeta o de
l’escultor, la crítica no es pot jutjar en funció de cap barem d’imitació o
similitud. El crític té amb l’obra d’art que aborda la mateixa relació que amb
l’artista amb el món visible de la forma i el color o el món no vist de la
passió i el pensament. Per assolir la perfecció del seu art ni tan sols li
calen els millors materials. Tot s’adapta al seu objectiu.

 

            Així doncs, que l’obra que comentem
no tingui cap mena d’interès no afecta l’exercici crític, perquè al cap i a la
fi l’obra només és un simple pretext:

 

            I així com dels amors sòrdids i
sentimentals de l’esposa ximple d’un modest metge rural del llogarret de
Yonville-l’Abbaye, proper a Rouen, Gustave Flaubert va ser capaç de crear un
clàssic i bastir una obra mestra de l’estil, així, de temes de poca o cap
importància, com ara els quadres de la Royal Academy d’aquest o de qualsevol
altre any, els poemes de Mr. Lewis Morris, les novel·les de M. Ohnet o els
drames de Mr. Henry Arthur Jones, el crític autèntic pot, si li plau, dirigir o
malbaratar la facultat contemplativa, crear una obra de bellesa impecable i
plena de matisos intel·lectuals. ¿Per què no? L’estultícia és sempre una
temptació irresistible per al talent, i l’estupidesa la Bestia Trionfans que fa sortir de la cova la intel·ligència. Per a
un artista tan creatiu com el crític, ¿què representa el tema? Exactament el
mateix que per al novel·lista i el pintor. Com ells, pot trobar motius pertot.
El tractament és la pedra de toc. No hi ha res que no contingui suggestions i
reptes.

 

            Dels exemples citats per Wilde, el
més significatiu és el de Flaubert, que, després d’haver escrit Madame Bovary, es vantava d’haver fet un
“llibre sobre res” i d’haver-lo consagrat als habitants de Yonville.
Contràriament a allò que deixa entendre l’etiqueta realista que sovint se li
assigna, per Flaubert la literatura és autònoma en relació amb el món i, per
tant, obeeix a les seves pròpies lleis. Així mateix. La literatura té
l’obligació de ser coherent amb ella mateixa, però no pas amb la realitat –
encara que aquesta pugui continuar present com a teló de fons.

            Si Wilde no trenca del tot el lligam
entre l’obra i la crítica, és perquè aquest vincle és molt dèbil i perquè es
troba reduït al rang de motiu. Pel poeta, una crítica s’ha d’avaluar pel
tractament que dóna al motiu, però no pas per la fidelitat que li dispensa.
Aquest raonament és fàcil d’entendre a través d’un paral·lelisme entre la
crítica i l’art. Si l’art només utilitza la realitat com a pretext, el caràcter
secundari del motiu apropa la crítica a l’art i n’assenta la superioritat. Per
tant, podem afirmar que la crítica tracta les obres artístiques de la mateixa
manera que aquestes tracten la realitat.

            Vist així, la crítica no se centra en l’obra, de la mateixa manera que la
novel·la de Flaubert no se centra en la realitat. En aquest assaig, m’he
dedicat a qüestionar aquest en per
intentar alleujar la culpabilitat que sol dur associada el seu oblit. Els sis
minuts que concedim a un llibre impliquen deixar de banda aquesta predisposició
i remetre la crítica a ella mateixa, és a dir, a la seva solitud, però també a
la seva capacitat d’invenció. 

*

            Per al crític, la literatura i l’art
actuen de la mateixa manera que la natura per a l’escriptor o el pintor. La
seva importància, més aviat secundària, va lligada a la capacitat que tenen
d’incitar-lo a escriure, però no pas al fet de ser l’objecte de la crítica. I
és que l’únic objecte veritable de qualsevol crítica no és l’obra, sinó un
mateix.

            Per entendre la concepció de la
crítica i la lectura segons Wilde, cal que definim amb precisió el lloc que
ocupa el subjecte creador, que, al seu entendre, es troba en primer terme:

 

            Encara més: diria que la crítica més elevada, sent la
forma més pura d’impressió personal, és a la seva manera més creativa que la
creació, ja que té menys vincles amb cap criteri extern i és, en realitat, la
seva única raó de ser i, com dirien els grecs, un fi en si i per a si.

 

            En última instància, la crítica
ateny la plenitud formal quan es desfà de qualsevol lligam que la vinculi amb
una obra artística. La paradoxa de Wilde consisteix a convertir la crítica en
una activitat intransitiva i sense suport o, més aviat, a desplaçar aquest
element de forma radical. Dit d’una altra manera, el seu objecte no és una
obra, sinó el mateix crític – qualsevol li pot servir, igual que qualsevol
burgeseta provinciana li pot ser útil a Flaubert:

 

            No deixa de divertir-me la ximple
vanitat d’aquells escriptors i artistes dels nostres dies que semblen
imaginar-se que la principal funció de la crítica és xerrotejar de les seves
obres mediocres.

 

            Així, un cop la crítica trenca els
vincles amb l’obra que la condiciona, acaba assemblant-se al gènere literari
que amb més claredat posa en relleu el subjecte, és a dir, l’autobiografia:

 

            D’això tracta en realitat la crítica més elevada: és
l’enregistrament de l’ànima pròpia. És més fascinador que la història i només
tracta d’un mateix. És més plaent que la filosofia, ja que el seu tema és
concret i no abstracte, real i no vague. És l’única forma civilitzada
d’autobiografia […].

 

            La crítica és la veu de l’ànima
convertida en objecte profund i no de les obres literàries que,
transitòriament, li serveixen de suport en la seva recerca. Tant per Valéry com
per Wilde, l’obra és una limitació, però per motius diferents. Pel primer,
l’obra impedeix copsar l’essència de la literatura, de la qual és només un
fenomen contingent. Pel segon, l’obra l’allunya del subjecte, que és la raó de
ser de l’exercici crític. Tanmateix, per ambdós llegir comporta desviar-se de
l’obra.

*

            Parlar d’un mateix. Aquesta és
l’aspiració última que Wilde assigna a la crítica. Tot s’ha de fer seguint
aquesta premissa per protegir el crític de la influència de l’obra i no
desviar-lo del seu objectiu.

            No obstant això, si no prenem les
mesures adequades, l’obra literària es pot convertir den un impediment més que
en un pretext. Caldrà, doncs, que sempre tinguem present que, “per al crític,
l’obra d’art no és més que una suggestió per a una nova obra pròpia, que no
s’ha d’assemblar necessàriament ni de manera òbvia al que critica”. Vist així,
s’entén que tot sovint no ens fixem en les obres modernes. No pas perquè no
siguin gaire interessants – una característica que poden compartir amb les
grans obres – sinó perquè, si en fem una lectura massa atenta o si oblidem els
nostres interessos, ens podem allunyar de nosaltres mateixos. És a dir, si ens
sotmetem al text, correm el risc d’oblidar-nos que l’única cosa que justifica
la raó de ser de la crítica és la reflexió sobre un mateix i la capacitat que
té de situar-se al mateix nivell que l’art com a forma de creació.

            Afirmar que cal mantenir l’obra a
una certa distància és una bona manera de resumir les reflexions de Wilde sobre
la lectura i la crítica literària. Però aquesta mateixa posició deriva d’una
altra que, si bé és provocant, també il·lustra gran part de la seva obra. “Mai
llegeixo els llibres si n’he de fer la crítica” sentencia Wilde, “som tan
influenciables…”. Sembla evident que, per subscriure aquestes paraules, cal
que siguem conscients que un llibre tant pot mobilitzar el pensament d’un lector
com separar-lo d’allò que, en ell, és més original. Així doncs, la paradoxa de
Wilde és vàlida per a qualsevol tipus de llibre – bo o dolent -, però encara ho
és més per als bons. Perquè, quan ens endinsem en un llibre per fer-ne la
crítica, correm el risc de perdre la nostra essència com a lectors en benefici
del llibre i en detriment de nosaltres mateixos.

            La paradoxa de la lectura és que al
mateix temps que el camí vers un mateix passa pel llibre, aquest ha de romandre
com un lloc de pas. El bon lector sap que cada llibre conté una part del seu
interior i que, a més, li’n pot mostrar l’accés. És per això que, si és prou
espavilat per no encantar-s’hi gaire, només farà un tomb pels llibres, com hem vist que feien personatges tan
diferents com Valéry, Rollo Martins o alguns dels meus estudiants que, a partir
del coneixement parcial i aproximat d’una obra – si és que en tenien -,
començaven a reflexionar sense preocupar-se de la resta i vigilant de no
perdre’s pel camí.

            Si ens fem a la idea que, en les
múltiples situacions que hem analitzat fins ara, allò realment essencial és
parlar d’un mateix i no pas dels llibres (o parlar d’un mateix a través dels
llibres, que segurament també és l’única manera de parlar-ne bé), veurem que la
percepció d’aquestes situacions canvia sensiblement i que ara del que es tracta
és de subratllar els diferents punts de contacte entre l’obra i un mateix a
partir de diversos paràmetres accessibles. El títol de l’obra, el lloc que
ocupa a la biblioteca col·lectiva, la personalitat de qui l’evoca i l’atmosfera
que s’instaura en el moment de l’intercanvi – oral o escrit – són alguns dels
pretextos que cita Wilde i que ens permeten parlar de nosaltres mateixos sense
centrar-nos gaire en l’obra.

            Perquè, al capdavall, l’obra es
dilueix en la conversa on s’evoca per convertir-se en un objecte al·lucinatori
fugaç. És a dir, en una obra fantasma capaç d’atreure qualsevol tipus de
projecció i que, a més, no para de transformar-se en funció dels comentaris
dels interlocutors. Així doncs, és preferible que considerem l’obra com un
suport per parlar de nosaltres mateixos i que, a partir dels escassos elements
que tinguem a l’abast, redactem els fragments del nostre llibre interior. També
caldrà que parem atenció a allò que diuen de nosaltres, especialment a allò més
íntim i insubstituïble. En definitiva, cal que escoltem la veu que ens és
pròpia i que deixem de banda el llibre “real”, encara que a vegades ens pugui
servir de pretext. D’aquesta manera, ens lliurarem a la nostra escriptura sense
que res ens desviï d’aquest objectiu.

            En cada acte de parla o
d’escriptura, la invenció del llibre apropiat serà més creïble si es pressuposa
la sinceritat de la persona que hi intervé i si, a més s’inscriu en el seu
univers interior. Per tant, no hem de témer la mentida en relació amb el text,
sinó la mentida en relació amb nosaltres mateixos. Així, si els tivs acaben donant forma a una determinada lectura de Hamlet, – encara que l’obra de Shakespeare
els sigui del tot aliena -, és perquè senten tan qüestionades les seves
creences ancestrals que animen un llibre fantasma inventat per ells mateixos
com una forma de vida transitòria.

            Els comentaris que fem sobre llibres
que no hem llegit posen a disposició nostra un espai privilegiat per
centrar-nos en el nostre propi coneixement com ho podria fer l’autobiografia.
Un cop ens deslliurem de l’obligació de remetre al món, trobarem en els libres
el mitjà per parlar d’allò que normalment eludim en aquests actes de parla i
d’escriptura.

            Però, a banda d’oferir-nos
l’oportunitat de conèixer-nos millor, els comentaris sobre els llibres no
llegits també ens condueixen al cor d’un procés creatiu, perquè ens tornen a
emplaçar al seu origen. Ells són els responsables que puguem assistir al moment
inaugural que separa  els libres d’un
mateix, és a dir, al part que comporta la creació de qualsevol comentari.
Alliberats, doncs, de la paraula dels altres, és en aquest moment quan trobem la
força per inventar el nostre propi text i convertir-nos en escriptors.

 

---

[1] La traducció francesa de l’obra,
en l’original,  parla de sis minuts (N.
del T.)