Club 7 Cinema

Se’m fa difícil de veure gaire films de la Quinzena, ocupat com estic amb la Selecció Oficial (sobretot la Competició) i les cròniques corresponents. Per acabar d’adobar, els horaris de les respectives projeccions resulten sovint incompatibles. De manera que, a partir de la informació prèvia que vaig recollint de cada film i de les notícies que corren per la Croisette, acabo triant les que més m’interessen i d’aquestes, en veig les que puc. Seguint la meva tònica habitual, enguany n’han estat tres: Somni i silenci, del barceloní Jaime Rosales; Una família respectable, de l’iranià Massoud Bakshi, i Rengaine, del francès amb arrels algerianes i sudaneses Rachid Djaïdani.

De la impressió general que he recollit sobre la Quinzena i que aquests tres títols m’han confirmat, l’interès temàtic de les pel·lícules (en general) ha estat per sobre de les aportacions formals. Ha estat una tònica general de Canes 2012 (llevat de la Competició, on més aviat les coses han anat a l’inrevés): obres de contingut els autors de les quals no han destacat per atresorar o apuntar cap personalitat autoral remarcable.

Si us interessa, podeu llegir les meves notes sobre aquests tres films de la Quinzena, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Una família respectable, de Massoud Bakshi

Canes 2012: alguns films de la Quinzena.

Somni i silenci (Sueño y silencio | Dream and Silence |  Rêve et silence), de Jaime ROSALES.

Sí, però no: sensible reflexió sobre la mort, el dol i la presència dels absents en l’ànim dels supervivents, aquesta pel·lícula és víctima de les infructuoses opcions formals que ha pres Rosales.

Hi ha una idea que, al marge que tingui base mèdico-científica o no, es revela molt potent dramàticament i temàticament: la filla mor i la mare passa el dol, però el pare no pot, perquè ha sortit del coma sense recordar res ni de l’accident ni de l’existència d’aquesta filla. El dol i el no-dol. Què en fa, però, Jaime Rosales? Pràcticament només li serveix per a augmentar la soledat de la mare en aquest procés dolorós. L’actriu que l’incorpora, a més, és la millor de tots i amb ella vivim com a espectadors alguns dels moments més emotius de tot el metratge. Les seves deambulacions entotsolada, el seu retrobament mental amb l’absent… En canvi, la manca de sentiments en el pare, reforçada pel registre impossible del mal no-intèrpret que el representa en pantalla, esmorteeix la poca força empàtica de la pel·lícula, no deixa de ser es pot dir un artifici autoral per aïllar encara més la dona i un recurs pretextual per a dos moments clau en el discurs fílmic de Rosales. Són seqüències en què la càmera acompanya el protagonista en el recorregut pel parc: primer, a la recerca d’un fantasma que no pot percebre (el de la nena); després, entre gent que xala amb els fills, fins a la presència també de l’absent (màgia ontològica del cinema)  prèvia al quadre-epíleg de Barceló, amb santcristos que m’han fet pensar en la resurrecció…

En el plat bo de la balança hi podem posar també algunes indicacions de diàleg (com quan l’àvia esmenta el dol pel seu propi germà, la conversa de la dona amb la companya sobre el retorn a classe de la germaneta) i, per descomptat, alguns plans de la pel·lícula, de plausible eloqüència (sala d’espera de l’hospital, tanatori…).

Hem de parlar, però, de les opcions formals. Que l’hagi filmada en blanc i negre, amb llum natural i una fotografia d’un gra… segurament li deu haver complicat la vida, perquè ho ha hagut de rodar en 35mm i potser la resta de l’estratègia de posada en escena hauria fet recomanable haver-ho enregistrat en digital. Però s’ha de reconèixer que atorga una textura visual a la pel·lícula, ajuda a deixar-ne la imatge com mig suspesa, que lliga molt amb la seva naturalesa gairebé de trànsit. Tanmateix, els calculats enquadraments que hi fa Rosales donen en general plans que no tenen prou força expressiva i traspuen un posat estètic que distancia, refredant molt la percepció de l’obra. Per acabar d’adobar, la llarga durada amb què manté aquests plans en pantalla voreja a vegades (per exemple, el de l’enterrament de la menuda al nínxol) un virtuosisme estèril i apunta algunes limitacions en la capacitat de representació (si la mort la vol fer present amb aquell enterrament…).

El que pesa més en el plat dolent de la balança és la decisió d’haver optat per actors no professionals que improvisen davant la càmera a partir d’unes indicacions dramàtiques. Les comparacions són odioses, però en ocasions es fan inevitables: l’Albert Serra hi sap jugar, però en Rosales no se’n surt. Els diàlegs mal pronunciats, sense cap mena de naturalitat, veritat, i tornats a dir perquè no els havien articulats bé, per intèrprets inexpressius no duen enlloc, llastren greument el film. N’hi ha prou de contrastar el prou bon rendiment que es treu de l’ “actor” que fa d’avi i de l’ “actriu” que fa de mare, per deixar en galdosa evidència els que fan de pare i àvia. El pitjor, malgrat tot, és que aquesta opció no aporta cap valor afegit. És un simple, gratuït i anacrònic posat autoral.

***

Una família respectable (Yek Khanévadéh Mohtaram | A Respectable Family | Une Famille Respectable), de Massoud BAKSHI.

L’ambigüitat és la clau d’aquest film. D’una banda, descriu una història d’estraperlo, enriquiment i abús al marc del règim i el discurs dels iatol·làs a l’Iran; però per altre cantó, tot se centra en un clan familiar i, si es vol, el règim en queda indemne. De la mateixa manera, pot ser vista com una mena de thriller pel control d’una calerada al si d’un clan; però també com una al·legoria d’una certa temperatura social a l’Iran en poder dels xiites. Segurament només amb aquesta ambigüitat ha estat possible que la pel·lícula es pogués fer; però alhora, com va passar amb alguns cineastes metafòrics espanyols durant el franquisme, l’entitat del film i la personalitat del seu autor resulten difícils d’imaginar sense aquesta ambigüitat.

El protagonista ha tornat d’Occident a l’Iran, convidat per la Universitat a fer-hi uns cursos. Tanmateix, les lectures finals que proposa als alumnes les hi censuren, per la intervenció d’una mena de comissaris del règim. Quan se’n vol entornar, li retenen el passaport i, mentre brega per a solucionar-ho, ha de resoldre algunes qüestions familiars. La mare la té a Chiraz, des que se separà del violent de son pare, a Teheran. Dona de principis, rebutjà l’estraperlo amb que s’enriquien durant la guerra amb l’Iraq i rebutja els diners que el marit, un cop mort, li ha deixat, perquè entre altres coses els van fer especulant amb l’assignació als màrtirs, com el seu fill gran, mort en combat. Una mort que es passà amb tot l’aparatós ritual funerari social i religiós que fa al cas. El protagonista voldria que sa mare es beneficiés de la seguretat econòmica d’aquells diners, d’acord amb un advocat de son pare, de Teheran. Dissident, no es mostra tan escrupolós com la mare. Alhora, un nebot de la capital representa que l’ajuda, especialment amb els problemes amb les autoritats. Hi ha molts interessos, però, perquè aquells diners no es toquin i sicaris que executen i torturen com aquell que res, autoritats fàcils d’enganyar… La família no és el que de fora podria semblar… Com deia, l’ambigüitat és al moll de l’os d’aquest film.

***

Rengaine (Rengaine | Hold Back), de Rachid DJAÏDANI.

Ha estat a punt de convertir-se en el bluf de Canes 2012. Ha començat a córrer per la Croisette que se li ha dedicat una molt gran ovació a les projeccions que tenen lloc a la seu oficial de la Quinzena i, com que m’ho he pogut combinar, he fet per manera de repescar-la al cinema Les Arcades, més a la vora del Palais, en sessió nocturna.

Aquesta mena de sessions nocturnes són gairebé un clàssic. Els horaris incompatibles entre la Quinzena i la Selecció Oficial i la feina d’escriure o passar cròniques fan que poques pel·lícules pugui arribar a veure al Théâtre Croisette i més aviat sigui a Les Arcades on repesqui alguna cosa. Però de nit (quarts d’onze), després d’una intensa jornada festivalera, molt endarrerit de son… ai que perilla la visió completa del film en qüestió. De manera que m’ho solc agafar a tall informatiu. És a dir, m’interessa anar-hi sobretot per veure quina mena d’obra és, més que no pas per a copsar-la en la seva integritat. He de clarificar que, per qüestions organitzatives del grup que compartim vehicle i hotel, sovint m’he d’esperar igualment fins a mitjanit per a retirar i, com a conseqüència, té sentit aprofitar així l’estona.

Tota aquesta entrada ve a tomb perquè dels 75 minuts que dura Rengaine jo en devia veure uns 45, clapant-m’hi un total de mitja hora a base cops de cap més o menys aïllats, sense acabar de perdre el fil de la pel·lícula. Dit això, evidentment només en puc transmetre impressions de mena informatives. Per exemple, tinc ben clar que no n’hi ha per considerar-la ni com la gran “descoberta de l’any”, ni tan sols com a “descoberta”.

Certament, amb un estil àgil, desimbolt, i traspuant coneixement de causa, va endinsant-se en les complexes tradicions i costums col·lectius (que afecten l’àmbit privat dels individus) que traginen respectivament magribins i sud-saharians residents a l’occidental Europa. La idea és que un grapat de nord-africans residents a la capital francesa, tots germans i sense gaire dinàmica familiar, de sobte són capaços d’enrecordar-se del que anomenen l’honor i la tradició, per a evitar que una seva germana es casi amb un negre, i gairebé els veus capaços d’actuar de manera tribal. Similarment, entre els sud-saharians no s’accepta gens aquest matrimoni. És més, el polifacètic i decidit Rachid Djaïdani contraposa també els dos membres de la parella: per a ella, casar-se només és cosa d’ells dos; però ell voldria alguna mena de benedicció de familiar… Entre uns i altres, la pel·lícula va entretenint, però ha de tenir un desllorigador. I aquí el noi no s’està de gastar una brometa als espectadors (en el fons tramposa) i de fer-hi aparèixer un germà (cantó magribí) avesat que el marginin per anar conduint el discurs cap a una resolució que podria ser tràgica, però home, anem de bon rotllo!

Simpàtica, deseixida i ben intencionada: els ingredients perquè agradi. Però no fotem tampoc!