Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 de maig de 2012
0 comentaris

A Canes s’esbronca un thriller eròtic amb Nicole Kidman i Zac Efron, i un Reygadas incomprensible

Mentre mirava The Paperboy, el film de Lee Daniels projectat a la Competició de Canes, he pensat en el fet que Pedro Almodóvar havia rumiat durant més d’una dècada el projecte d’adaptar-ne la novel·la primmigènia. En l’argument hi ha alguna cosa que (mal sigui remotament) em recorda La piel que habito. Que quedi clar però: ni en el seu pitjor estat d’inspiració, el cineasta manxec faria una cosa tan insubstancial com la de Daniels. I això que el guió l’ha assumit el mateix Peter Dexter, autor de la novel·la epònima.

No es pot pas negar que en la història del film hi notem el ressó d’altres thrillers tèrbols inspirats en obres de Dexter, com Paris Trout, RushMulholland Falls. A The Paperboy, la investigació a contracorrent del crim pel qual pot haver estat condemnat a mort un innocent, deixa al descobert un entramat de frustacions edípiques, perversions, secrets i, sobretot, d’instrumentalitzacions sexuals en el món dels adults. En contrast, apareixen com a candoroses les pulsions eròtiques del noi que acompanya els grans en aquesta investigació (per molt que les desfogui amb una dona més gran i hi barregi tot de coses). De fet, la pel·lícula queda com un relat de pèrdua de la innocència.

L’estrella real de The Paperboy és l’actor Zac Efron, que ha passat moltes hores al gimnàs per a enrere l’etapa “Disney Channel” amb aquest film per a adults, en què Lee Daniels el filma, tant com pot, lluint cos i calçotets. Més secundaris queda Matthew McConaughey, en un rol d’aquells que a Hollywood consideren “compromesos” i no precisament perquè faci de periodista defensor dels drets civils. I Nicole Kidman, en el paper de la barbie, objecte del desig del noi espostista i d’hormones esverades, però enderiada a casar-se amb el condemnat a mort (un John Cusack impecable com a obsès sexual i psicòpata assassí). Una Kidman convertida en l'”star cannoise” per excel·lència a la recta final del certamen que, en aquest film, recorda malauradament el paper que feia a To Die For, de Gus Van Sant.

La sorollosa esbroncada que ha rebut The Paperboy ha confirmat que aquest nou producte del director de Precious mai no havia d’haver entrat en Competició. Fora de concurs, per a ambientar l’estora vermella amb cares conegudes, no hagués fet mal. Però els programadors sabran quin és el motiu que els ha dut a posar en la cursa per a la Palma d’Or una cosa com aquesta. Incompetent, Lee Daniels ni tan sols hi sap crear l’atmosfera que reclama una història com aquesta. Incapaç de trenar un suspens tangible, encara el desllorigador de la investigació com si es tractés d’explicar el feix de circumstàncies dels adults, il·lustrant-ne sense tremp les més aparatoses i esmentant-ne les claus. No se’n surt ni de posar en escena una persecució nocturna per un bosc i una llacuna…

Per esbroncada, però, la que ha rebut l’altre film en competició: Post Tenebras Lux, del mexicà Carlos Reygadas. M’agradaria que vosaltres, amics lectors que no l’heu vist, em diguéssiu de què va; perquè un servidor, al cap de cent minuts d’imatges potents, d’anar fent anar el magí per lligar seqüències que neden en un intencionat caos d’espai-temps, un servidor no es veu pas capaç de dir de què va. Hi ha una parella jove que han a viure a la ruralia mexicana, amb els fills petits. Veiem el que posen ser els somnis o malsons de la canalla, que inclouen una mena de diable. Se’ns mostren entranyables moments compartits al llit o a la taula d’aquella casa. Contemplem horroritzats l’addicció d’aquell pare culte a la violència contra els gossos. La forest en tota la seva potència traspua pantalla. I els indígenes s’hi fan presents amb les seves històries, llenguatge i tensions. Reygadas hi afegeix una referència a la crisi de parella i hi intercala imatges del fill gran anys després (en una trobada del clan familiar o practicant esport en un país estranger) i de la dona (en una mena de sauna francesa, lloc selecte de desinhibicions sexuals…). I per si algú hi hagués pogut lligar caps, algunes escenes barregen personatges vius i d’altres possiblement morts, en una coexistència lligada a la fantasmagoria del cinema i a… Valga’m Déu!

El fet que els personatges dels fills els interpretin els mateixos fills del cineasta i que, segons ha trascendit, els indrets on l’ha filmada, Reygadas hi ha viscut en algun moment o altre de la seva vida, ha fet pensar en un possible caràcter autobiogràfic de la pel·lícula. No tant pel que explica (?; amb un brot de lladres i pistola inclòs!), com per les sensacions que ostensiblement transmet (amb un ús pletòric del so i jugant amb una lent òptica per als plans exteriors, que du de cap als que volen desxifrar-ne el sentit). Però, permeteu que us ho expliqui, minuts després de veure-la, vaig trobar un bon amic que em va apuntar la possibilitat que la cosa anés del 7 pecats capitals… Brillant! Certament, hi són. I com que a la pel·lícula apareix el be i el mal, hi ha existències i fantasmes, en un continu fet de present, passat i futur… i en Reygadas té una tirada diguem-ne “religiosa” (Batalla en el cielo, Llum silenciosa)… Serà qüestió de tornar-la a veure, quan pugui: el plaer audiovisual ho faria recomanable, però no sé si en tindré humor…

PS: Llarga és la llista de films que han estat totalment o parcialment escridassats a Canes 2012. En algun cas, molt injustament (Holy motors, de Leos Carax; Like Someone in Love, de Kiarostami). En d’altres, ben raonablement (Post Tenebras Lux, de Reygadas; The Paperboy, de Daniels; Reality, de Garrone…). Tot i que també hi ha el cas contrari: La part dels àngels, de Ken Loach, o La caça, de Thomas Vinterberg, han estat aplaudides i estan sent votades favorablement de manera per mi incomprensible.

FOTO Nicole Kidman, a The Paperboy, de Lee Daniels

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!