Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 de maig de 2012
0 comentaris

“A la carretera”, de Kerouac, dóna peu a un film d’aventures juvenils

No ha de ser fàcil adaptar al cinema “A la carretera”, la novel·la de Jack Kerouac, considerada clau per a entendre el pensament i la prèdica de la generació “beat”. No ho deu ser, de fàcil,  perquè Francis Ford Coppola en comprà els drets fa un munt d’anys, sembla que perquè la dirigís algun dels seus fills, i finalment ho acabat deixant en mans del brasiler Walter Salles i el seu guionista, José Rivera, responsables de Diaris de motocicleta, un altre film de viatges iniciàtics. I tampoc no s’acaba d’entendre que ningú abans no l’hagués duta a la gran pantalla, éssent com és (en bona mesura) la mare dels ous de les road-movies. Potser ha resultat insalvable això d’haver-se-les amb la càrrega mítica que envolta el text de Kerouac i la generació “beat”. Potser s’ha estat conscient de fins a quin punt la lectura de la novel·la ha signigficat tota una experiència personal per molts dels potencials espectadors, especialment segons l’edat i el moment que tinguéssim en llegir-la.

Walter Salles i José Rivera, a A la carretera, s’han centrat en la relació d’amistat entre Sal Paradise i Dean Moriarty. Evidentment, respecten el fil argumental primmigeni i els fan anar i tornar un munt de vegades de Nova York a San Francisco, passant per Denver, quan no fan cap a Mèxic. I els mou, sí, el delit de viure; cosa que es tradueix en evitar l’arrelament, menar una vida sexual lliure, col·locar-se, deixar-se omplir per la música de jazz, llegir, fer quatre calés per a seguir vivint… Però els ambients que respiren, siguin els dels bars on van de gresca, els dels pisos per on passen, els dels llocs on treballen… no traspuen a la pantalla. Queden només descrits, com a part de la narració del trajecte dels protagonistes; però sense entretenir-s’hi a reflectir-ho com una experiència vital d’aquests personatges. No hi ha cap tensió existencial en aquestes vivències. Per a compensar-ho, els nois van llegint Proust i en deixen anar algunes frases… El mateix passa amb els diversos paisatges nord-americans que van travessant: els autors els han reduït a simple decorat natural.

L’actor Garrett Hedlund encarna de manera portentosa un Dean Moriarty vigorós, que resulta tan versemblant i avinent com Sam Riley respecte al Sal Paradise, l’emergent escriptor novaiorquès que fa de narrador. Al seu costat, Kristen Stewart compleix en el paper de Marylou, la primera ex-dona d’en Dean , i Tom Sturridge excel·leix en la representació del seu Allen Ginsberg anomenat Carlo Marx. Però la funció és per a Hedlund i Riley i l’amistat profunda entre els seus Dean i Sal, feta d’admiració i descoberta recíproca, de complicitats i diferències, d’aventura compartida i trajectòries oscil·lants. A través seu, A la carretera arriba a ser una pel·lícula bonica; tot i que, desposseïda de bona part del potencial literari original, queda com el relat d’uns joves que van de “marxa”, a penes treballen, i fan sexe a tort i a dret. Certament, un film d’aventures (un pèl atípiques) per a post-adolescents.

Entre els anys cinquanta, que Jack Kerouac escrigué el rotlle original de la novel·la, i el 2012, que Walter Salles n’ha estrenat la pel·lícula, pel mig la nostra societat ha canviat molt. Hi ha hagut el hippisme, els costums s’han relaxat incommensurablement. Per tant, han quedat diguem-ne superats alguns aspectes del text primmigeni i, posats a fer-ne una pel·lícula, és obvi que l’espectador d’avui probablement poc s’esverarà ni s’engrescarà especialment amb les nueses, trios eròtics, masturbacions, homo i bisexualitat, drogues, alcohol, cotxes… que van desfilant per la pantalla, sobretot perquè es presenta com a aventura i no tant com a vivència. De totes maneres, per a qui conservi un record mític del llibre, li recomano que el torni a llegir, ara, amb ulls d’avui en dia. El temps no passa en va.

Quatre ratlles per a parlar de Holy Motors, de Leos Carax, la gran marcianada projectada fins ara a la Competició. Com és possible que una pel·lícula sense cap ni peus arribi a fascinar en tanta manera? Si a penes té argument, on rau la força que capta poderosament l’atenció de l’espectador? Doncs en l’específic cinematogràfic, en el lirisme de les seves imatges, en el bagatge de romanticisme que supura a les seves escenes. Carax ha agafat l’actor Denis Lavant, l’ha fet pujar a una limusina que recorre París i al decurs de vint-i-quatre hores, li fa prendre identitats diverses, amb l’ajut del maquillatge. El vehicle va aturant-se en diverses parades, en cadascuna de les quals és successivament una vella pidolaire, un especialista d’efectes especials cinematogràfics, el personatge “Merda” del seu episodi de Tòquio, un pare de família que recull la filla adolescent en una festa, un home al llit de mort… i de camí, va trobant ara Eva Mendes, ara Michell Piccoli, ara Kylie Minogue…  El cineasta és capaç de posar en escena una dansa ciber-eròtica o una mena de pictòrica pietà blasfema, emular un lipdub dins d’una església medieval o passejar uns sòssies dels seus amants del Pont Neuf per l’interior dels antics i fantasmagòrics magatzems de La Samaritaine en un número musical tan emotiu com divertits resulten no pocs dels gags que van apareixent al llarg del metratge. Obra lliure, autoreferencial, radicalment desacomplexada, ha esdevingut evidentment en el film trencador de Canes 2012 que, en general, està resultant força convencional.

Un altre dels protagonistes de la jornada: Bernardo Bertolucci, que ha presentat fora de competició, la senzilla però respectable Jo i tu. Adaptació de la novel·la iniciàtica  “Io e te”, de Niccolò Ammaniti, gira sobre un noi de catorze anys introvertit que s’amaga al sòtan de casa seva durant la setmana blanca, però en lloc d’aïllar-se del món, viu una relació imprevisible amb una seva germanastra que accidentalment també ha anat a parar al mateix amagatall. En aquest relat, Bertolucci hi troba ressonàncies dels temes característics de la seva filmografia (el potencial incestuós i la droga destructiva de La lluna, la florida vital de Somiadors o Novecento…). Però, sigui pel rovell dels nous anys que duia sense rodar (des que ha quedat en cadira de rodes), sigui perquè aquest seu retorn al cinema fet a Itàlia l’ha empeltat d’alguns dels seus defectes, el cas és que el cineasta s’entreté en alguns aspectes infructuosos dels dos protagonistes i acaba deixant que el relat de transformació del noi i sa germana s’imposi novel·lescament.

I permeteu que finalment esmenti que el barceloní Jaime Rosales ha presentat Somni i silenci a la Quinzena dels Realitzadors. Sensible reflexió sobre la mort, el dol i la presència dels absents en l’ànim dels supervivents, la pel·lícula és víctima de les infructuoses opcions formals preses per Rosales: fotografia acurada en blanc i negre i amb llum natural però no prou expressiva; diàlegs improvisats i pronunciats per no-actors, etc. En parlaré en un altre apunt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!