Club 7 Cinema

Una pel·lícula ambientada a l’època de la prohibició, certament amb algun personatge avesat a la metralleta, però que té de protagonistes tres germans dedicats a traficar clandestinament amb alcohol i un agent especial, violent i perfumat, al servei del sistema judicial corrupte que se les campa a començament dels anys trenta, pel comtat de Franklin, a Virgína: d’això en diríem un film de gàngsters; però el director australià John Hillcoat, amb guió del músic Nick Cave, ho acaba tractant com un western. És Lawless, que ha entrat en Competició a Canes.

L’actor britànic Gary Oldman hi encarna el gàngster d’aquells rodals i Guy Pearce hi interpreta el policia violent, mentre que Tom Hardy i Jason Clarke hi incorporen dos dels tres destil·ladors germans Bondurant, bregats en la lluita per defensar el seu negoci i protectors del petit del clan (Shia LaBeouf). Entre uns i altres, els esclats de violència van esquitxant la pantalla. Però aquí, poca cosa de cinema negre. No hi ha ni l’aire tèrbol que el caracteritza, ni èpica detectivesca, ni denúncia en perspectiva: l’acció policial es representa a través de les hiperbòliques maneres sàdiques d’aquell agent especial. En canvi, les trifulgues van covergint inevitablement cap un duel final, tan típic dels westerns, com ho són la dona expeditiva de passat fosc (Jessica Chastain) que treballa a la taverna, l’ambigüitat legal del xèrif del poble o la figura del petit dels Bondurant, mogut no tant per la supervivència com per l’ambició dels diners, fer les coses altrament i guanyar-se una noia (Mia Wasikowska)… Tot ben reciclat pel cineasta, que reprèn irònicament la reflexió fílmica de John Ford, sobre quedar-se amb la llegenda, quan pot no avenir-se a la realitat.

Així doncs: Western? Gangsters? Els gèneres cinematogràfics no són sinó una manera de fer, un conjunt d’arquetips amb què es pot comptar per a trenar una història. Allò que importa és si les pel·lícules els trascendeixen o s’hi queden entrampades. Lawless no va gens enllà dels marges genèrics, però acaba agafant una tangible personalitat cinematogràfica gràcies a l’atmosfera que crea. És un ambient de muntanyes, boscos,  camins i ponts intercomtals, una ruralia supervivent en temps difícils, una gent que s’espavila, un món on tothom es coneix i es regula pels seus propis codis no escrits, en què els ulls grossos de la policia local es conjuga amb la florida de destil·leries amagades (fins que les corruptes autoritats provinents de Chicago hi implanten un règim de terror i allò esdevé un autèntic país sense llei)…

Saber que hi ha fets reals a la base d’aquesta història (basada en la novel·la “The Wettest Country in the World”, en què l’autor, Matt Bondurant, relata les activitats de la família del seu avi), atorga un valor especial al tractament que n’ha fet John Hillcoat. Al capdavall, des de la ficció i les convencions genèriques, s’ha aproximat a un temps d’un país, fent-ne partícep l’espectador precisament gràcies a l’atmosfera fílmica.

També hi ha un relat de caràcter no fictici a la base d’Enllà dels turons, del romanès Cristian Mungiu, cinta que, com la John Hillcoat, ha dividit ostensiblement les opinions, recollint esbroncades i aplaudiments. Jo sóc dels que defensem especialment Enllà dels turons i la considero amb opcions a premi.

Mungiu s’ha inspirat en uns fets reals, tractats als llibres de Tatiana Niculescu Bran. A un petit convent de monges ortodoxes que un capellà ha muntat dalt d’un turó, ben arraconat de la ciutat que té a tocar, hi fa cap una noia arribada d’Alemanya per a endurse’n una novícia, molt íntima seva a l’orfenat on van créixer. Però no se’n surt, perquè el capellà coacciona la novícia i aquesta no vol renunciar a Déu; cosa que desferma una profunda, persistent i agressiva rebel·lió de l’amiga, gens disposada ni a fer-se monja ni a quedar-se sense l’única persona que li val en aquest món. Aquest comportament de l’amiga se l’intenta apaivagar, primer, amb els recursos bàsics de la religió, després clínicament i finalment amb una extrema litúrgia de penitència, propera a l’exorcisme.

Guanyador de la Palma d’Or 2007 amb 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, Mungiu torna a mostrar un pols narratiu molt ferm i un talent destacable per a mantenir una tensió dramàtica, constant i cadenciosa, en aquesta ocasió, mentre va posant contra les cordes aquella comunitat religiosa. En definitiva, utilitza el personatge d’aquesta amiga que irromp en el aquell món, per a fer-ne evident l’aïllament i l’estancament en un passat. Les va enclotant en la seva retòrica de lectura textual de les escriptures i textos doctrinals, en el seu delit de rebre senyals divines i els seus rites arcaics, en el seu terreny abonat a la superstició, on la condició humana queda enganyada, quan no molt castigada. En aquest convent costa poc de trobar-hi una al·legoria sobre el paper de l’integrisme religió a la societat. Una societat, per cert, que el cineasta no deixa del tot al marge, aprofitant els contactes puntuals que hi tenen les seves monges: orfenat on els nois violen les companyes internes, famílies d’acollida que “administren” els diners dels acollits, emigració per fugir de les males condicions, sistema sanitari penós, marits que estossinen les dones… Un altre món del que raonablement fugen aquelles bones dones que han trobat la pau al convent i s’han agafat al clau roent que els ha ofert aquell capellà.

FOTO Enllà dels turons, de Cristian Mungiu