Club 7 Cinema

Rovell i os (De rouille et d’os | Rust & Bone | De óxido y hueso)

Guanyador del premi al millor guió per Un heroi molt discret (1996) i, sobretot, del Grand Prix de Canes 2009, amb El profeta,  Jacques Audriard torna a Canes amb l’adaptació d’un recull de contes de l’escriptor nord-americà Craig Davidson. Un llibre que explora els racons més foscos de l’experiència humana, segons la mateixa editorial nord-americana, i que, segons Jacques Audriard i el seu co-guionista, Thomas Bidegain, resulta colpidor en la mesura que pinta un món modern titubejant en el qual unes trajectòries individuals, destins simples, esdevenen magnificats pel drama i els accidents. Una visió dels Estats Units com a univers racional on els cossos han de lluitar per a trobar el seu lloc, per mirar de regirar el futur que se’ls ha reservat. Un llibre, expliquen el cineasta i el seu col·lega, que sembla pertànyer a la prehistòria d’aquesta pel·lícula: de fet, els dos personatges principals del film ni tan sols apareixen als contes de Craig Davidson, per bé que, d’aquests relats, n’han agafat la força i la brutalitat, la voluntat de sublimar els personatges pel drama, pel melodrama. Sobre com han treballat aquesta adaptació cinematogràfica, podem llegir-ne les declaracions, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Rovell i os (De rouille et d’os | Rust & Bone | De óxido y hueso)

Director: Jacques Audriard. Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain, basat en el recull de contes Rust & Bone, de  Craig Davidson. Música original: Alexandre Desplat. Producció: Why Not Prod (França), Page 114 (França),  Les Films du Fleuve (Bèlgica). Durada: 1h55.

Repartiment: Marion Cotillard (Stéphanie), Matthias Schoenaerts (Ali), Armand Verdure (Sam), Céline Sallette (Louise), Corinne Masiero (Anna), Bouli Lanners (Martial), Jean-Michel Correia (Richard).

Sinopsi: Ali ha de fer-se càrrec del seu fill Sam, de 5 anys, a qui gairebé ni coneix. No tenen casa, ni diners, ni amics. Fan cap a Antibes, on els acull la seva germana. Lluny del nord, on eren, les coses els van millor de seguida. S’estan al garatge de ca la germana, que a més s’encarrega del menut. De resultes d’una baralla en una discoteca, Ali topa amb Stéphanie: la du a casa i li deixa el número de telèfon. No tenen res en comú: ell és pobre; ella bonica i una dona segura, una princesa. Stéphanie és domadora d’orques a Marineland. L’espectacle esdevindrà però un drama i una trucada els tornarà a ajuntar. Quan Ali la retroba, la princesa va en cadira de rodes: ha perdut les cames i no poques il·lusions. Ell l’ajudarà, simplement, sense compassió, sense pietat. Ella reviscolarà.

***

Vídeos: Tràiler VO | Retalls, entrevista, roda de premsa, al Festival de Canes 2012.

Webs oficials: Web oficial | Facebook | Twitter.

AP: Magali Montet. Vendes internacionals: Celluloid Dreams. Distribuïdores confirmades abans o durant Canes 2012: Vértigo* | UGC | BiM*.

Més informació: Imdb (ang) | Cineeuropa (ang/esp/fr/it) | Flanders Image (ang).| Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | CommeAuCinema (fr) | Unifrance (fr) | MyMovies (it) |

***

FESTIVAL DE CANES 2012  Competició: Rovell i os (fr / ang /esp). 

Premis al Festival de Canes: Cap.

Articles en aquest blog: Dos films de Canes apel·len el lumpen a responsabilitzar-se.

Apunts de context en aquest blog: Canes 2012: programa dj 17 maig | Tot Canes 2012 | Canes 2012: la Competició | Canes 2012 · Competició: la selecció.

Apunts d’actualització, en aquest blog, posteriors a Canes 2012: pendent.

Cròniques: Diari de Girona: Canes ovaciona Marion Cotillard | Vilaweb: Dos films de Canes apel·len el lumpen a responsabilitzar-se.

***

Informacions posteriors a Canes 2012 i fins a l’estrena a Catalunya.

Informacions, incloses novetats de distribució: pendent.

Altres festivals: pendent. Premis: pendent.

***

FOTO © UGC Cartell original de Rovell i os, de Jacques Audriard

Des que vam començar  a treballar-ne l’adaptació, ens vam plantejar una forma cinematogràfica que a falta d’un terme millor per a designar-la, vam anomenar “expressionista”, en què la força de les imatges es posaria al servei del melodrama. Una estètica trinxada, brutal i contrastada. La de la Gran Depressió, la dels films de fira, en què el caràcter extraordinàriment estrany de les propostes visuals sublima la negror del relat. La d’un món en què “Déu vomita els tebis”.

És aquesta forma la que ens ha guiat durant tot el procés d’escriure el guió. Forma que mena aquesta història, autèntica protagonista del film. Forma que és el món a través dels ulls d’un infant. Forma que dóna testimoni de la noblesa dels nostres personatges enmig de la violència d’un món de catàstrofe econòmica. Forma avinent a la tossuderia d’Ali i Stéphanie per a deixar enrere la seva condició social.