Teixida d’esperances,
d’angoixes i mals records
que recorren els camins
on broten els diàlegs,
els rastres dels meus batecs
es perden en la fosca
i les ombres dels grans arbres.
El fonament de la fe
en el so de l’esquelleta
que anuncia una presència
mentres reposo al pedrís
i em sento alegre i en pau,
ara esguarda un misteri.
He esdevingut un pastor
que escriu comptant síl•labes
per lloar aquesta vida
i aquesta altra vesprada,
la lluna vella i la nit,
l’albada tremolosa
i els migdies al desert.
No escric sobre altres coses,
sobre la meua angoixa
o sobre les meues pors,
sinó sobre la calma.
Tot i que jo no ho cregui,
podria ser que al final
la mort fos la fi de tot
i morir fos perdre-ho tot,
com va escriure Bertolt Brecht,
tot i que jo no ho cregui.
En qualsevol dels casos,
la vida i l’amor son u.
Allò que queda és l’amor.
Quantes vegades s’ha dit?
Allò que val és l’amor.
Quan el dia esdevé nit,
allò que val és l’amor.
Quan el sol ens encega
o quan ens sentim defallir,
allò que val és l’amor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!