El nom de les coses ens permet identificar-les. Doncs bé, quín nom té una pel·lícula? Òbviament, el títol. Però quin títol?

The wind that shakes the barley és l’últim film de Ken Loach. Jo l’he traduït com El vent que belluga l’ordi. La distribuïdora espanyola sembla que li posarà el títol El viento que agita la cebada.La francesa l’estrenarà com Le vent se lève. I, a Itàlia, de moment, la identifiquen amb el títol original.

Tan bon punt s’estreni a Catalunya, els meus amics (ben catalanistes), els cinèfils amb qui parlo, els crítics amb qui converso o discuteixo… l’anomenaran El viento que agita l cebada o, com a màxim, l’última d’en Loach. Jo, en canvi, com que l’he descoberta dient-li El vent que belluga l’ordi i així n’he parlat, la seguiré anomenant així. Com amb passa amb aquell "Carlos" que conec de fa anys i a qui no em surt de dir-li "Carles".

Això, fa anys que em passa. A Chihwaseon, del coreà Im Kwon-taek, la conec com Embríac de dones i de pintura, però a la vora meu la hi diuen Ebrio de mujeres y de pintura. No sempre tradueixo els títols; però passa el mateix. A Uzak, del turc Nuri Bilge Ceylan, la identifico per Uzak i els meus amics i gairebé tota la premsa especialitzada de per aquí la hi diu Lejano. Vés a saber com li acabaran dient a The Brown Bunny, la maleïda pel·lícula de Vincent Gallo.

No sóc pas traductor ni filòleg i m’agafo la cosa de traduir com un exercici lingüístic i alhora com una reivindicació. En general, preferiria que no es canviés mai el títol dels films que, per cultura, puguem entendre. Per exemple, opino que fóra millor que mai no es canviessin els anglesos i els de llengua romànica (francesos, italians, espanyols, portuguesos…). Serà estúpid traduir  Il regista di matrimoni (l’últim Bertolucci), com ho fóra en el cas de Southland tales (la nova de Richard Kelly). Conservar els títols en llengües originals comprensibles, ens ajuda a conèixer-les un xic més (com passa amb els títols de les cançons) i a fer-nos-les més properes.

Però la realitat és que les distribuïdores busquen, per al seu mercat, el títol que els sembla més atractiu comercialment parlant i se’ls en fot qualsevol altra consideració. Bé, no: hi ha força casos que els pesa molt el nacionalisme lingüístic i d’altres d’una submissió vergonyosa a l’imperi ianqui.

Voleu dir que calia traduir Être et avoir per Ser y tener? O Les Égarés per Fugitivos? O No man’s land, de Danis Tanovic, per En tierra de nadie? El cas és que les han traduïdes i les tradueixen. I, de la mateixa manera que ens enriqueix si es conserva els títols originals, ens afecta, ens empobreix la manera com s’ha fet i es fa. Per tant (i aquí ve la reivindicació) jo miro de vacunar-me contra la castellanització via els títols de cinema, mirant de trobar el que hi escau en català, si, a casa nostra, les pel·lícules s’estrenessin en català i les distribuïdores també es dediquessin a traduir-los.

En el cas de films en idiomes que ens resulten incomprensibles en general (xinès, japonès, turc…) sóc partidari de traduir-ne els títols. Així, per exemple, a Guizi Lai Le, de Jiang Wen, la conec com Dimonis al llindar de la porta (i com que dissortadament no s’ha estrenat a Catalunya, ningú no m’atabala amb cap altre nom). El problema, en aquests casos, sol ser que, en no dominar les llengües estrangeres remotes, s’ha de recórrer a l’anomenat títol internacional, que sol ser en anglès (en el cas esmentat, Devils on the Doorstep). Tampoc m’agrada que tots quedem reduïts a l’anglès i, per tant, en aquest cas, sovint opto per la meva traducció, al més fidel possible al títol internacional. Per aquest motiu, mantinc l’original incomprensible quan té una sonoritat o simplicitat que permet reconèixer el film: és el cas de la japonesa Gohatto o de les turques Uzak o Iklimler. En aquests casos, la traducció hauria de ser simplement informativa.

Hi ha qui preten ser molt objectiu i afirma que les pel·lícules s’han de conèixer i reconèixer amb el títol que la distribuïdora ha registrat i, subsidiàriament, amb el títol original. És un criteri tan científic que obvia la història lingüística i va perfecte als colonitzadors. Jo em decanto per no falsificar la realitat:és a dir, no podem negar que els títols són oficialment els que són, però si apostem per reconèixer-los mitjançant una traducció al català… tot això que tindrem a favor de la nostra parla, de denúncia i de reivindicació.

Que com es diu The wind that shakes the bartley? Jo li dic El vent que belluga l’ordi… I ja s’ho faran!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!