Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

14 de gener de 2012
1 comentari

Cienfuegos

José Luís Cienfuegos  és de la mena de director de festival de cinema que m’agradaria tenir a Catalunya. De les pedres en treu pans. I pans dels bons.

Amb un pressupost més aviat magre (molt menor al d’altres certamens que remouen molta faramalla) i pencant de valent i bé havia convertit el Festival de Xixón en un certamen dotat de personalitat, obert als autors, pensat per al públic sense perdre rigor, un referent anual especialment per als cinèfils amatents al que se’n diu cinema independent. I ara els de Foro Asturias l’han cessat, substituint-lo per un personatge, amiguet del fill d’Álvarez Cascos, dotat d’un currículum cinematogràfic pobríssim i que anuncia un canvi cap a estora vermella, presència d’estrelles… és a dir, cap al mimetisme ridícul i provincià, la buidor i terra de ningú (ras i curt: com ha passat amb altres casos ben coneguts, primer es malgasta una calerada per intentar el que no té sentit i després no queda altre remei que tancar portes).

Les reaccions no s’han fet esperar. No tan sols hi ha hagut una concentració ciutadana força massiva  a favor de José Luís Cienfuegos i la xarxa bull de missatges, havent-se creat també un enllaç (que recomano) per a signar a favor del certamen (Apoyo a FICXixón), és que també s’han produït altres reaccions especialment remarcables:

El Sundance espanyol, amenaçat, ha escrit John Hopewell, a Variety.

(..) va anunciar el festival obert a “tota mena de públic”, “no només el refinat i intel·ligent”. El seu programa es complementarà amb la televisió i les pel·lícules d’animació. Molt bé! A aquesta deriva populista amb prou feines dissimulada ja hi estem acostumats a casa nostra. En podem témer el pitjor, descriu i pronostica Rüdiger Suchsland, a Artechok.

Fins i tot el director del Festival de Sant Sebastià s’ha pronunciat amb un apunt al seu blog institucional ja titulat significativament Pequeño homenaje a un gran director: José Luís Cienfuegos.

Resulta interessant també llegir el que n’ha escrit Tom Fernández, cineasta asturià.

Com s’explica molt clarament en aquestes reaccions publicades, hi ha dos tipus de problema amb el cessament de Cienfuegos. D’una banda carregar-se algú que ho està fent molt bé, i per altre cantó, fer anar el certamen pel carro del pedregar. Certament, els càrrecs públics no es poden eternitzar i al capdavant d’un festival cinematogràfic cal que hi hagi el relleu necessari perquè se’n renovi l’aire, s’agafin noves energies, etc. Però també és cert que configurar equips preparats i mantenir els nivells assolits vol una certa continuïtat en aquests mateixos equips. Res d’això té res a veure amb el que ha passat a Xixón, sobretot perquè ni era fàcil rellevar Cienfuegos, ni hi ha òbviament cap interès polític de configurar un equip preparat, ni mantenir nivell assolit…

Una de les virtuts d’en Cienfuegos és que és un home que sap escoltar i molt; sap mirar i veure les coses. Transformar el festival, fent que interessi la cinefília local i atragui molt ganet de fora; fent que animi la ciutat durant uns dies de novembre i alhora hi aporti obres de creativitat i personalitats del cinema; fent que, a més del que es veu a pantalla, quedi un important bagatge de material publicat (llibres), d’indiscutible interès per a la difusió de l’obra cinematogràfica i els seus autors; fent que hi hagi espai per la producció mundial i per les inquietuds locals; fent que et facin confiança les “majors” i que et tinguin molt en compte les distribuïdores, de les més independents a les gran agències intermediàries, quan no tens ni els diners de Sant Sebastià, ni els de Sitges (per exemple)… tot plegat ha estat possible perquè Cienfuegos ha estat sensible a la diversitat, exigent amb la qualitat (no pas amb perspectiva elitista ni refinada, sinó amb la dignitat cultural), conscient de la realitat que gestionava, atent amb tothom.

Jo el conec des de fa anys, de Canes, on l’he vist com treballa (ell i el seu equip, com per exemple el lúcid Fran Gayo, fins que no fa gaire ha anat a viure i treballar a Buenos Aires). La mà de material que s’empassen (del Mercat del Film, de les seccions paral·leles i de l’oficial -triant-), els contactes permanents que mantenen amb uns i altres, sempre amatents a caçar aquell títol que fóra interessant per a aquella o aquella altra secció de Xixón, negociant amb les respectives distribuïdores/productores en plena concurrència d’interessos amb altres certamens… Recordo l’última vegada que vam coincidir en una sessió. Era de la Quinzena i en José Luís hi anava perquè tenia la pel·lícula a la seva agenda: semblava que podria tenir algun interès i ho havia de comprovar. Però és que a més, l’agència de vendes internacionals li havia dit que “aquest seria un film per a Xixón” (havia aconseguit que el festival fos prou conegut com perquè les coses ja poguessin anar així). Després, vista la pel·lícula, en Cienfuegos la va rebutjar. I és que la feinada passa per tenir criteri, per saber quan un producte te l’has de quedar o no, en funció del que vols aconseguir. I em va impressionar que, en sortir de la projecció, quan l’agenda ja li reclamava la presència a una altra sala, per veure’n una altra, l’home es plantejava com aniria a l’agència de vendes a dir-los que no, mantenint la bona relació comercial i alhora sense perdre pistonada cara a aconseguir altres títols d’aquella casa. “Savoir faire”, intel·ligència, coherència, modèstia, obertura d’esperit i rigor.

  1. Totalment d’acord amb tu, Salvador. No tinc res a afegir als mèrits de José Luis Cienfuegos. I el meu suport total (moral) per a ell. Una infàmia.

    Vaig llegir que el substitut, que com ben dius té un currículum magre, va treballar amb José Luis Garci als seus darrers filmes (Luz de Domingo i Sangre de Mayo). I com en Garci és una mena d’icona sagrada pels conservadors…

    En volen fer a tot arreu el que tu i jo tenim por: arraconar el cinema d’autor i posar-hi al seu lloc el cinema de crispetes. Perquè si diuen que volen ara portar-hi d’estrelles superconegudes, aleshores els caldrà portar, tot i fora de concurs, pel.lícules com El Codi Da Vinci. O per semblar molt europeus, doncs apa, portar una semblant a El Discurs del Rei, europea però que sembla americana i “per a tota la família”, com agraden al senyor Cascos, família i amics.

    En fi… els que ens agrada un tipus de cinema diferent, tindrem que cercar un altre lloc.

    Saluts,

    JULIÁN.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!