Coincidia que era el darrer examen d’aquella marató de proves escrites que, si ara hagués de repetir, potser no hi acudiria per mandra. Ara ho rememoro i penso: On s’ha vist sotmetre els joves a un rosari d’exàmens de tota mena de matèries com en aquella Selectivitat? Jo ja no sé si allò encara va d’aquella manera, però certament, si va com aleshores, espero que almenys ja es plantegi amb més calma, amb uns altres tempos de cara a afavorir allò que caldria exigir a qualsevol tribuna davant de qualsevol examen en la mesura que siga possible.
És que fins i tot, si ara la memòria no em juga una mala passada, diria que hi havia una ambulància fent guàrdia al carrer. Al carrer, és clar.
D’acord que la crítica aquesta pot ser qüestionada, però caldria reconèixer que el tema de l’ambulància inivita a pensar, a banda de la possibilitat de suscitar, de passada, una certa murrieria. En fi: No m’ateny fer la crítica perquè en sóc un perfecte ignorant al respecte i m’han passat ben bé els mateixos anys de vida que comptava aleshores. En fi.
La Rosa va ser la meua professora d’Història de la Filosofia del Batxillerat. Després d’un any de xalar descobrint la filosofia contada per ella, la darrera volta que mos vam vore va ser a la sortida del darrer examen de la Selectivitat. Una tarda de juny de 1997, a l’Edifici Nexus de Barcelona.
La Rosa somreia i el seu somriure s’encomanava. No era l’únic que es divertia aprenent a les seues classes. Les preguntes, sempre al final per obligació, però de tant en tant ella llençava una pregunta a l’aire. En Pau les entomava totes de bon grat, recordo, però sempre s’acabava arrossegant com una llombriu en l’intent de fer casar el sentit comú del cas amb les seues dèries sobre l’anarquisme. Sempre divertit i a voltes entranyable, però res més.
Aquella tarda de juny de l’any 1997, quan mos van repartir el darrer examen d’aquella marató, vaig sentir-me com a voltes m’imagino que es deu sentir el diputat Rufián al Congrés espanyol abans de prendre la manovella. Certament, després del tràngol de passar l’examen de Matemàtiques pesant figues (però vaig esgarrapar tres solemnes dècimes del zero absolut, potser perquè donar la cara devia tenir el seu mèrit), el dilema se’m presentava de la següent manera: Senyor Marx o senyor Plató.
Vaig entomar al senyor Plató, després d’unes notes, al capdavall motivat, potser, per les ganes d’entretenir-me. No és que no conegués prou lo secret de Marx, és que el tema de Plató anava sobre allò divertit de les ànimes que cerquen la veritat de les coses. Com Marx, amb tota la terra i distància del món entremig que ara no em plau d’esbossar, però amb ànimes que del cel tornen a davallar a la Terra fins que de bell nou la Veritat -la Llum (el Món de les Idees), en el mateix sentit però sense quètxup a que es refereixen ara els veïns de qualsevol- han assolit.
De fet, és una història que, sense haver de llegir a Plató, en els nostres dies coneix tothom de la manera que avui es coneixen les coses i vulgues que no (amb consignes i/o a través de consignes pròpies de les filosofies orientals més populars, a mode de mesclum i per cert).
L’any 1997, però, aquest mesclum que particularment ja no em fa gràcia, ans al contrari, ni m’entreté, no tenia el caràcter i la trascendència dels nostres dies. No cal dir que no tinc res en contra de Plató, ni de cap filosofia, en principi, sinó de la instrumentalització de forma barroera i mesquina de qualsevol d’elles amb finalitats que tots i totes coneixem i que ara no em ve de gust d’anomenar.
Com tot, comptat i debatut, aquell examen va arribar al final. Va morir quan vaig deixar d’escriure. La darrera exigència d’aquella prova et demanava que pensessis, a la fi: ‘Compara l’ètica de Plató amb la de qualsevol altre filòsof que hagis estudiat’, venia a dir l’enunciat.
Quan vaig entregar aquells fulls a la persona que figurava com l’examinador vaig adonar-me que no quedava ningú en aquella aula gegant. Vaig sortir d’aquell edifici sense perdre’m (en una altra ocasió havia tingut problemes per poder pixar).
A baix, al carrer, les meues estimades Dolors, la meua tutora del Batxillerat, i Rosa, consumien un cigarret (records i besades, senyores, si per ventura llegiu això).
La Rosa em va preguntar sobre allò de l’ètica. Li vaig respondre que Nietzche. Just en el moment de posar-se les mans al cap, vaig somriure a pleret pensant sense pensar -sentint-me ben alliberat- que almenys, després de 12 anys de calvari, a darrera hora havia fet alguna proesa realment interessant, de profit i a gust.
Bé, finalment vaig prendre el metro amb en Magrans i el Ciscu fins a Plaça del Centre decidit a passar, per fi, un estiu al meu poble sense preocupar-me de res que no em vingués en gana.
PS. Un 10.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!