Altres veus: “Malenconia”, de Lars von Trier

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Malenconia (Lars von Trier, 2011)

(..) la protagonista (..) es veu afectada per l’influx d’un planeta que amenaça de fer esclatar la Terra. Un astre -humanitzat- que està ballant al voltant de la Terra amb pensaments amorosos -cap a la protagonista- i apocalíptics alhora (..) A “Melancolía” el cosmos és amenaçadaor, intrusiu, massa proper, humà en certa manera, com les déus precristians. La més bonica de les criatures, una dona, atraurà el desig d’un planeta, i per buscar la consumació aquest ballarà com un animal en zel al voltant seu fins que finalment aconseguirà el seu objectiu (..) Un planeta convertit en un amant (..) No hi ha idea de Déu, de trascendència, d’ordre, de sentit. A “Melancolía” tot és desig irracional (..) En von Trier, la passió, i amb ella la mort, acaben sent més poderoses que la vida (..) Comprenem que ella s’ha convertit en una “llunàtica” (..) per l’influx de la proximitat del planeta (..) Justine, atreta pel planeta, es despullarà enmig del camp exhibint el seu cos i excitant la dansa de l’amant, que culminarà amb la consumació de l’acte: l’apocalipsi (..) Aquí es tracta de la consumació total, d’un romanticisme exacerbat que porta a l’extinció pel poder de l’atracció. Dos cossos, un de celeste i un altre d’humà, es fonen i es destrueixen alhora (El planeta amant -sense enllaç-, Daniel V. Villamediana, La Vanguardia Cat – Culturas núm. 491, 16.11.2011)

Sorprèn que la tesi de la pel·lícula sigui tan simple, tan prima i tan insípida: és el primer film de Von Trier que no sacseja consciències des de l’ambigüitat moral o la provocació amb fonament. Tot és literal, tot roman a la superfície, només hi ha epidermis (Melancolía, Sergi Sánchez, Ara – Time Out Cap de 7setmana i Time Out Barcelona)

La primera part (..) és més aviat rutinària, per molt que el cineasta vulgui atorgar-li el seu segell agressiu i histèric. La segona (..) aconsegueix obtenir una respiració pròpia, una estranya barreja de pau i tensió que és del millor que ha filmat Trier, incloent-hi algunes escenes d’inspiració onírica i gran força visual, que rimen amb l’esplèndid pròleg. Fet i fet, per culpa de les seves contradiccions, “Melancolía” acaba veient la fi dels temps no com el gran melodrama còsmic que hauria pogut ser (..) sinó com un puzle incapaç d’aprofitar els seus desequilibris en benefici d’una desmesura que només treu el cap en comptades ocasions (La gran al·lucinació, Carlos Losilla, El Punt Avui)

(..) una obra feta amb la convicció de qui vol oferir una hipnòtica experiència audiovisual i sensitiva (Catàstrofe i depressió, Xavier Roca, El Punt Avui)

(..) un exercici visual fascinant a través del qual expressa al·legòricament la força destructiva que pot arribar a tenir la depressió (..) film on, malgrat el pessimisme general, hi ha alguna cosa més que depressió. Perquè Von Trier apunta al procés creador com a antídot contra les energies destructives, en una obra paradoxal que mostra l’apocalipsi però on es parla, en realitat, de la creació (Destrucció i creació, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor

“Melancolía”, que podria ser la coda hipersensible de la magistral “Anticristo” (2009), introdueix una fascinant variable: Justine, depressiva, en lluita permanent contra l’univers social que l’envolta, ja no és un personatge de [J.G.] Ballard que troba en la destrucció el seu significat, sinó que és algú que contempla l’apocalipsi com la definitiva solució final (..) per a una humanitat sancionada com a dolenta, perversa i malvada. (..) Desprès d'”Anticristo”, a “Melancolía” se li pot retreure ser una pel·lícula massa maca, massa estètica: però el seu missatge continua sent brutal (L’apocalipsi interior, Jordi Costa, El Punt Avui – Quadern de Cinema)

(..) hi ha un punt molt inquietant que les últimes pel·lícules de Von Trier posen a sobre la taula: la força de la irracionalitat, la seva vindicació en un món que ha perdut els referents (Lars von Trier, Toni Sala, El Punt Avui)

(..) conté unes imatges prou poderoses i fascinants per haver causat un impacte emocional i estètic. El cas és que Von Trier, que sempre juga amb foc i no és precisament un humanista, ha pogut projectar una certa ombra a la pulsió destructiva, al malestar i la negació de la vida que habiten “Melancholia” (Provocació i fascinació, Imma Merino, El Punt Avui – Crònica de Canes 2011)

[Lars von Trier] va aclarir que “per mi, no és realment una pel·lícula sobre la fi del món, sinó sobre un estat d’ànim. La Terra s’està destruint, però per què ens hem de turmentar, si al final tots morirem?”. És un estat d’ànim que li resulta proper (Intimitat i apocalipsi, Bernat Salvà, El Punt Avui – Crònica de Canes 2011

(..) possiblement el film més reflexiu del polèmic director danès fins ara. El menys provocador, el més assossegat. Sens dubte, el més bonic de tots els de Von Trier (..) Un film fet a la idea, conformat, en pau amb si mateix (..) Però és en el xoc de Justine (Kirsten Dunst) amb Claire (Charlotte Gainsbourg), la germana en la ficció, on el film assolirà les notes (líriques) més altes (Harmaguedon líric -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 04.11.2011)
 
Kirsten Dunst: Era difícil per a mi, perquè he tingut experiències personals amb la depressió, igual que Lars. Ell no tenia cap por d’afrontar aquest tema, i de parlar-ne amb mi. Em va dir que hi pensés, em va explicar els seus problemes amb la depressió i em va dir que aquest paper em podia ajudar (Kirsten Dunst: “Fer un film és un viatge en què t’exposes molt” , Bernat Salvà, El Punt Avui

Kirsten Dunst: Sé que hi ha escenes al film que són molt autobiogràfiques, que ell va haver de passar per coses semblants i també que va estar molt deprimit. Quan et toca treballar amb un director que et mostra totes les intimitats, això t’ajuda a alliberar-te i a explorar situacions que en altres circumstàncies no t’atreviries a tocar. La veritat és que treballant amb Lars un viu les escenes com si fossin experiències i no pas com una actuació (Kirsten Dunst: “Amb Lars vius les escenes com si fossin experiències” -sense enllaç-, Gabriel Lerman, La Vanguardia Cat, 04.11.2011)

***

FOTO © Les Films du Losange Malenconia, de Lars von Trier

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *