Agafada al vol

No podem sobreviure sense el calendari. Estacions, mesos, setmanes, dies i hores són fraccions de temps que marquen el compàs de les accions, perquè als carrers de les ciutats el cicle de la vida resulta invisible.

En canvi, per les carreteres que solquen paisatges intactes es perceben els ritmes naturals. Ara mateix, les vinyes del Garraf s’han tenyit de castany rogenc i de groc ocre i entremig de les fileres de ceps s’estenen llençols de floretes blanques, que fan de contrapunt en una tardor de postal.

Mentrestant, a les cases que tenen foc en terra, abans de cremar els primers troncs, s’ha de netejar el fumeral de l’estalzí de l’hivern anterior i s’ha de proveir la pila de la llenya. Perquè el pas del temps també el marquen les olors i els costums: l’olor de fusta cremada i el costum d’arrupir-nos davant de les flames quan arriben les tremolors de fred.

Estalzí és un mot dialectal (occidental i rossellonès), segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, que ve del llatí stĭllĭcĭdĭum. Significa el mateix que sutge, que el DIEC2 defineix com a ‘substància negra dividida en finíssimes partícules que prové de la combustió incompleta de les matèries orgàniques i es diposita en les xemeneies i els tubs que condueixen el fum’. De fet, encara trobem un parell de variants més per a anomenar aquesta matèria: sutja i estalzim.

El negre és un color ambivalent: connota la part fosca de la força i, alhora, és un estendard de l’elegància i la sobrietat. Deu ser per això que en la llengua col·loquial tenim força expressions que hi recorren: “negre com la nit”, “negre com l’atzabeja”, “negre com una gola de llop”, “negre com un tió”, “negre com l’estalzí”…

La negror és magnètica, si no és la de les nits dilatades de l’hivern.

—

Autor de la fotografia: stalker_d90