La trappola

La trappola che non acciuffa niente

16 d'abril de 2007
0 comentaris

Heretaràs la llengua

Aquest apunt és només per explicar una singular conversa que vaig viure fa uns dies en horari laboral, és només una anècdota personal però penso que pot ser un bon exemple de com està la situació que ens adverteix en Toni Cucarella a l’apunt "Literatura: teoria i pràctica. Narrativa", article que trobo molt relacionat amb tot aquest afer de na "Maria de la Pau Janer".

El tema és que en J., un company de feina amb el que comparteixo taula, tenia aquell matí un exemplar de "La catedral del mar" sobre la taula, a diferència de la literatura "forense" que tan sovinteja. Com sembla que la RENFE s’ha proposat d’augmentar el nivell de lectura dels catalans va acabar per cruspir-se fins l’última novel·la de Stephen King i ara s’ha aventurat a explorar altres gèneres. En aquell moment va aparèixer per allà la M., en veure l’impressionant totxo sobre la taula va exclamar joiosa l’encert d’aquella elecció, van començar a discutir expectants l’encert de la trama i escoltava com exultants proclamaven que la narració transcorria a Barcelona, trobaven tan estrany allò de què la capital catalana pogués ser protagonista d’una novel·la, semblava tan exòtic, com si estiguéssim parlant de Kuala Lumpur, fins i tot a mi em vingueren ganes de llegir-lo. Tot seguit intervingué l’A., amb aquell castellà seu tan sec, parlava de què el llibre li havia ensenyat tantíssim sobre la història de la ciutat, i no sé com el tema va derivar cap al "Codi Da Vinci", van començar llavors a discutir de la veracitat dels evangelis com si estiguessin discutint el preu de la vedella. En F. es va olorar la conversa i va aparèixer per allà per il·luminar-nos sobre aquests temes ja que com he comprovat amb algunes converses és un autèntic expert en literatura fantàstica, s’ha llegit qualsevol llibre del gènere, sempre i quan no estigui escrit per un català, com em va declarar un dia: "la literatura catalana és infumable". Quan li vaig parlar de què hauria de provar de llegir "Albert Sánchez Piñol" m’etzibà allò dels escriptors subvencionats per escriure en català. Cal dir però que en F. és un bon independentista, d’aquells que viuen amb una orella enganxada a la COPE i t’anuncien desgreuges respecte Madrid des de primera hora del matí, en directe. Així que en veure l’exemplar del llibre d’en "Falcones" sobre la taula inquirí amb estranyesa "Però si està en castellà?". En J. ràpidament justificà que li havia deixat la seva sogra i per aquesta raó. Tot seguit sentencià.

-Si l’hagués comprat jo l’hauria escollit en català, penso que aquest llibre i "L’ombra del vent" s’han de llegir en català, pel que signifiquen.

Tots estigueren d’acord amb l’afirmació, fins i tot l’A. va declarar que si ho hagués sabut abans l’hauria escollit en català.

El resultat el trobo sorprenent, les quatre persones de les que he parlat, si no es busquen solucions mai de la vida compraran un llibre d’un escriptor en català, per prejudicis, falta d’informació, desconeixement, sigui com sigui ens trobem però amb la paradoxa que quan la narració la situem a Catalunya la llengua preferida és el català. Jo aquest fet el considero obertament una malformació cultural, un grotesc exemple d’autoodi, un intent de domini ideològic del migrat mercat en català, i que els lectors no valorin la sort de poder llegir una obra en la seva llengua original, un declivi cultural alarmant.

Recordo perfectament que mesos abans del llançament de "L’església del Mar" a la "Casa del Llibre", quan compraves qualsevol llibre et regalaven un llibret d’unes 40 pàgines amb les primeres planes de la novel·la, aquest fet ens hauria de fer reflexionar, no crec que hi hagi lloc en el món on es faci una promoció tan brutal d’un escriptor desconegut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!