La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Ahir per la tarda vaig anar a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona a comprar un mapa topogràfic, no pas a comprar un llibre, entre les meves preferències sempre escolliré gastar-me els calerons a La Central o aprofitar un diumenge al Mercat de Sant Antoni. Hi hauria moltes raons per reivindicar La Casa del Llibre com una llibreria interessant, però fa temps que vaig decidir no comprar-hi cap llibre pel poc interès que mostren per tenir un estoc raonable de literatura catalana. Ahir però vaig decidir fer-hi una ullada sabent que sempre tenen un petit mostrari de llibres en italià, a més d’un bon estoc de llibres en francès i anglès. Sembla que ahir estaven de reformes i amb la reorganització molts llibres mudaven a prestatgeries que no els són habituals, un caos absolut on era impossible trobar res del que tenies al cap, tant desordre però dona per algunes anècdotes interessants, com què un deliciós i intel.ligent demiürg hagués transportat les "Memorias de un bufón" d’Albert Boadella a la prestatgeria d’arqueologia -certament on hauria d’estar-, o com què per un estrany misteri històric la prestatgeria de "Clàssics de la literatura catalana" aparegués farcit de versions del "Quijote", demostrant així la veracitat de la teoria de l’extraordinari i vehement historiador Jordi Bilbeny que diu que en realitat Miguel de Cervantes es deia Miquel Servent i el "Quixot" fou escrit en català. El passeig també em va servir per poder comprovar com la poesia en català no és només aquella que s’escriu en català, és també aquella que s’escriu en castellà al Principat, i és també aquella que s’escriu en castellà fora del Principat, de fet la poesia catalana també són traduccions al castellà del txec, el rus, el gallec…és a dir, qualsevol llibre de poesia escrit en qualsevol part del món l’hauríem de considerar poesia catalana segons la llibreria. Tot i l’elevada magnificència que li reserven a la poesia catalana, la prosa no els mereix cap tipus de consideració, s’allotja cada cop més atapeïda en un racó al costat de la porta, com indicant el camí que hauria de prendre tot esperant el dia que trobar un llibre en català a Catalunya sigui tan difícil com trobar un llibre d’occità a Occitània. En tan poc espai hi reserven tanta literatura intranscendent i la condensació de matèria és tan gran que qualsevol dia s’acabara formant un forat negre del que res en podrà sortir, tampoc la llum.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquestes grans botigues sóm com establiments industrials. La gent que hi treballa no te la mateixa estima que per a una llibreria normal (encara les podem anomenar així i ja veurem fins a quan), semblen una conseqüència de fer prevaldre el volum de vendes a la qualitat de servei.
No és només a les llibreries, recordes la mega botiga de discos de la Virgin al Pg. de Gràcia? Hi podies trobar de tot però els depenents eren gent que tant podien treballar allà com en un Mc Donalds o una benzinera. Recordo un dia que vaig anar i vaig preguntar si el disc que havia agafat era el darrer que havia tret l’artista en qüestió, l’arronsament d’espatlles i llavis de la dependenta em deia "Ni puta idea" i "No penso perdre un segon en esbrinar-ho". No és d’estranyar que la gent continués anant a comprar música a les botigues del carrer Tallers, no són tan fashion però la gent que hi treballa hi enten.
(Haig d’afegir que els depenents de la Casa del Llibre que he vist no acostumen a ser tan patètics, però)