Claire Denis: molt de cinema no prou conegut per aquests rodals

Ajudant de direcció de Wim Wenders a París, Texas -1984-, i El cel sobre Berlín (Der Himmel über Berlin | El cielo sobre Berlín | Les ailes du Désir) -1987-; així com de Jim Jarmusch a Down By Law -1986-, de Jacques Rouffio i Jacques Kirsner a La passante du sans-souci -1982-; de Costa-Gavras, a Hanna K -1983-, havent-ho estat (la dècada anterior) d’ Eduardo de Gregorio, a Serail -1976-; de Robert Enrico, a L’empreinte des géants -1979-,  Le vieux fusil -1975- i Le secret -1974-; de Dusan Makavejev a Sweet Movie -1974-, Claire Denis va debutar com a directora el 1988 i és autora d’onze llargmetratges, de diversos treballs per a la TV (d’entre els quals, un documental signat amb Serge Daney sobre Jacques Rivette, amb qui havia col·laborat), així com ha participat en un film col·lectiu amb Godard, Bertolucci, Menzel i Figgis i d’haver-ne signat un altre amb Costa-Gavras i Catherine Breillat… i tanmateix, White Material -2009- és el seu primer film que s’estrena comercialment al sud del Pirineus.

Nascuda a París el 21 d’abril de 1948, al cap de pocs mesos la mare ja se l’endú al Camerun, on té el marit treballant-hi com a funcionari. La menuda Denis s’hi estarà fins als 14 anys quan, malalta, ha de tornar a França. Solitària i fantasiosa, es passa hores i hores a la seva habitació de Marly-le-Roi, llegint, escoltant la música que emeten les ràdios britàniques i no tardarà gaire a agafar gust al cinema. Es casa (molt aviat) amb un fotògraf que l’engresca a estudiar cinema a l’ IDHEC (Institut Des Hautes Etudes Cinématographiques) i d’on en surt graduada el 1972. De seguida comença a treballar com a ajudant de direcció, tasca que desenvoluparà durant molt anys (com ja hem remarcat) en una carrera ascendent i que, segons sembla, va experimentar una inflexió definitiva durant el rodatge de París, Texas, de Wenders: el treball de l’alemany amb els paisatge americans li hauria desvetllat el delit de posar a la pantalla l’univers de la infantesa. I és així que el 1988 enllesteix Chocolat (la vida d’un matrimoni de raça blanca entre els negres, poc abans de la independència del Camerun), que entra en competició a Canes 1988, la hi nominen als César i obté un cert ressó crític.

La seva estada a l’Àfrica l’ha marcada pregonament i es projecta d’una manera o altra al llarg de gairebé tota la seva filmografia. El seu segon llargmetratge, Man no run -1989-, segueix la primera gira francesa d’un grup camerunès, hereu elèctric dels ritmes ancestrals del Bikutsi. A Se’n fout la mort -1990-, els protagonistes són dos immigrats de raça negra (embolicats en les clandestines baralles de galls), interpretats per sengles actors habituals de la directora i que han menat una trajectòria notable dins del cinema produït a França: Isaach de Bankolé i Alex Descas. I a J’ai pas sommeil, seleccionada el 1994 per Un Certain Regard, de Canes, un altre immigrant negre (assassí homosexual i transvestit) és el personatge central de la reconstrucció d’un famós cas criminal a París.

L’actor Grégoire Colin, també ben fidel a Claire Denis, va guanyar el premi de Millor Interpretació Masculina a Locarno 1996, pel seu paper a Nénette et Boni (la història de dos germans que topen, havent crescut separats ran del divorci dels pares). Colin va haver de caracteritzar el seu personatge d’una manera prou femenina, gairebé assexuant-lo, depilant-se totalment i posant-se roba andrògina, si no directament de dona. El cos va adquirint cada cop més rellevància al cinema de Denis, sobretot a partir d’aquest film (per cert, Lleopart d’Or, premi interpretatiu per a Valeria Bruni-Tedeschi -a més del de Colin- i menció especial del Jurat Ecumènic a Locarno 1996). Així és que el 1999 signa Beau Travail, exploració del cos viril mitjançant una unitat de la legió estrangera al golf de Djibouti, i el 2001 presenta a Canes, fora de competició, Trouble Every Day, relat de vampirs urbans, en què Vincent Gallo és un investigador americà de viatge de noces a París i víctima d’un mal estrany que visita un seu amic metge (Alex Descas) totalment ocupat a protegir la seva pròpia dona (una Béatrice Dalle especialment sanguinolenta), afectada de la mateixa malaltia…

Amb el seu estil, que rebutja els diàlegs explicatius, el 2002 i a Vendredi soir, relata de manera es pot dir minimalista l’aventura d’una nit de divendres: la d’una dona prou ordenada que, atabalada dels preparatius per a anar-se’n a viure amb el seu xicot, surt amb el cotxe per anar a sopar amb uns amics, però, enmig dels embussos de trànsit, topa amb un autoestopista vestit de cuir que li puja al cotxe i els brolla una atracció mútua que els du a passar la nit junts…

Si per al film sobre la legió estrangera s’havia inspirat en Billy Budd, de Herman Melville, i amb Vendredi soir havia adaptat el conte homònim d’ Emmanuèle Bernheim, el 2004 s’inspira en L’intrús, del filòsof Jean-Luc Nancy, per al film del mateix títol que presenta a la Mostra de Venècia (sobre un home que voreja els setanta i malalt del cor que deixa l’existència solitària a la muntanya franco-suïssa i fa cap a la Polinèsia, a la recerca d’un fill que hi hauria tingut fa anys). I el tema del vincle paterno-filial el torna a treballar a 35 Rhums (presentat a Venècia i Toronto el 2008 i premiat el mateix any a Xixón): és la història d’un conductor de tren de rodalies (Alex Descas) i la seva filla petita, que només viuen l’un per l’altre, però el temps passa, també per a ells, i arriba l’hora que potser cal separar-se.

En bona mesura, a White material -2009- se’ns anuncia el pòsit de tot el seu cinema. Mirada femenina; el Camerun de la seva infantesa; els colons en tensió amb el país on s’estan, alhora sacsejat per la violència; els cossos; alguns dels seus actors (Nicolas Devauchelle, Isaach De Bankolé), els vincles familiars…

FOTO © Rezo Films Claire Denis

Filmografia de Claire Denis:

2009 White Material

2008 35 Rhums

2004 L’Intrus 

2002 Ten Minutes Older : The Cello (episodi)

2002 Vendredi Soir

2001 Trouble Every Day

2000 Beau Travail

1996 Nenette et Boni

1995 A Propos De Nice La Suite, de Catherine Breillat, Claire Denis, Costa-Gavras

1994 J’Ai Pas Sommeil

1990 S’en fout la mort

1989 Man No Run

1988 Chocolat

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *