Club 7 Cinema

A un solter se li presenta el dilema de si ha de revelar a l’amic i col·lega que la seva dona l’enganya. A Finlància, hi ha un cor d’homes que, en lloc de cantar, criden. El capitalisme salvatge, segons Naomi Klein, s’acarnissa en els països i societats afeblits pels impactes de les crisis. Un pare s’estimba contra un ficus immens i la seva filla petita està convençuda que sobreviu espirirualment en aquest arbre. Un noi gallec que s’està a Tànger proposa a la canalla a qui fa classes de cinema, que facin una pel·lícula. Els mutants, sembla que van tenir una primera lleva. D’això tracten les estrenes que han arribat a bona part de la nostra cartellera aquesta setmana.

Estrenes: entre l’ 1 i el 7 de juny de 2011

El dilema (The Dilemma| ¡Qué dilema! | Le Dilemme | Il dilemma), de Ron Howard.

El dilema en qüestió no és pas el que patia Al Pacino al’esplèndid film homònim de Michael Mann, El dilema (The Insider, 1999), debatent-se entre servir a la veritat informativa o als interessos de la cadena televisiva. No, aquí el dilema és el que se li presenta a un solter empedreït i de vida alegre, quan descobreix que el seu soci i amic de la universitat porta banyes. Li diu o no? L’hi ha de dir o no? El pitjor és que, quan ho remena una mica, troba que hi ha un munt de secrets entre aquest seu col·lega, aparentment feliç al matrimoni, i la seva dona. Comèdia de Ron Howard. Al repartiment, Vince Vaughn és el solter de pedra picada; Jennifer Connelly, la seva actual xicota; Kevin James, l’amic banyut; Winona Ryder, la dona infidel, i hi trobem també Channing Tatum, Queen Latifah.

Informació [Cartellera (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [Sensacine (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinema (fr)] [MyMovies (it)] Web oficial [Thedilemmamovie (ang)] [quedilema (esp)]

***

Homes que criden (Huutajat | Screaming men | Hombres que gritan), de Mika Ronkainen.

Sembla ser que “Mieskuoro Huutajat” vol dir, en finès, “cor d’ homes cridaners” i és així com s’anomena un peculiar cor masculí finlandès. Van de negre, amb camises blanques i corbates elàstiques, i interpreten el repertori… cridant! La idea de crear una cosa així diu que va sortir d’un bar: segurament només pot sortir de la taula d’un bar, havent consumit unes quantes cerveses. El cas és que ja fa quinze anys que van bramant tota mena de textos: poemes, lleis, manuals d’instruccions, cançons infatils, lletres dels països que visiten… Perquè sí, s’han convertit en un petit fenomen internacional, amb tota mena de públics que se’ls miren i sobretot se’ls escolten amb la més absoluta perplexitat. La pel·lícula que ara arriba a part de la nostra cartellera és un documental que mostra part de la gira del cor per França, Islàndia, Japó… El seu director, Mika Ronkainen, havia format part d’aquesta colla cridanera i ara ens la dona a conèixer.

Informació [El Documental del mes (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [Sensacine (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinema (fr)] [MyMovies (it)] Web oficial [x]

***

La doctrina del xoc (The Shock Doctrine | La doctrina del shock | La Stratégie du choc), de Michael Winterbottom i Mat Whitecross.

Al seu assaig La doctrina del xoc (Ed. Empúries, 2007), Naomi Klein destrueix detalladament el mite segons el qual «els mercats lliures» condueixen a «societats lliures». L’autora ens revela, amb rigor acadèmic i molta documentació, que el nostre món està cada dia més al servei d’una ideologia poc coneguda però terriblement influent, la doctrina del xoc, i ens narra la història no oficial de com el lliure mercat ha arribat a dominar el nostre món: explotant moments de crisis per a saquejar països (i societats) en situació vulnerable. Basant-se en aquest llibre epònim, els britànics Michael Winterbottom i Mat Whitecross investiguen cinematogràficament els origens d’aquest capitalisme salvatge en les teories radicals  del professor de la Universitat de Chicago i Premi Nobel de Literatura, Milton Friedman, que posteriorment i durant més de quatre dècades s’han anat posant en pràctica arreu del món: del Xile de Pinochet i el règim militar d’Argentina als anys setanta, passant per l’Anglaterra de Margaret Thatcher, la Rússia de Ieltsin… o les no pas tan llunyanes invasions neo-con d’Afganistan i l’Irak.

Informació [Cartellera (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [Sensacine (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinema (fr)] [MyMovies (it)] Festivals [Berlín 2009· Panorama (al / ang / fr)] [Sant Sebastià 2009 · Zabaltegi-Especials (esp / ba / ang)] Web oficial [x]

***

L’arbre (The Tree | El árbol | L’albero), de Julie Bertuccelli.

Pel·liculeta estimable, sobre el dol en una família, amb la metàfora gairebé animista del ficus immens que li dóna nom. La cineasta francesa Julie Bertucelli, hi dibuixa un bon mapa dels sentiments que mou el dol: el dolor, l’absència, la manera que té cadascú de viure-ho,  el problema d’encarar el demà, el seguir endavant… Amb Charlotte Gainsbourg, Morgana Davies, Aden Young, Marton Csokas.

Informació [Fitxa de la pel·lícula]

***

Todos vós sodes capitáns (Todos vós sodes capitáns| Todos vosotros sois capitanes | Vous êtes tous des capitaines), d’ Oliver Laxe.

Primer llargmetratge del gallec Oliver Laxe, format a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i resident a Tànger els quatre anys anteriors al film. Rodat en àrab i en blanc-i-negre, explica la història d’un professor –el mateix Oliver Laxe– que proposa als nens d’un barri pobre de Tànger ser els creadors i protagonistes d’una pel·lícula, que anem veient a mesura que es va construint. Presentada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2010, el comité de selecció va escriure’n: Uns tallers de reflexió sobre la imatge, menats per Oliver Laxe amb nens de Tànger, han estat el punt de trobada d’un relat curiós que barreja ficció i documental. No s’acaba de saber ben bé qui dirigeix qui, els papers s’intercanvien, les aparences a vegades enganyen… Una aventura divertida i solar, que fa pensar en la poesia i la gràcia dels “ragazzi” de les pel·lícules de Pasolini.

Informació [Fitxa Quinzena Realitzadors – Canes 2010] [Cartellera (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [Sensacine (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinema (fr)] [MyMovies (it)] Web oficial [Todosvossodescapitans(ang / esp / fr)]

***

X-Men: primera lleva (X-Men: First class | X-Men: Primera generación | X-Men: Le Commencement | X-Men: L’Inizio), de Matthew Vaughn.

El 2000 va ser X-Men; al cap de tres anys, X-Men 2; el 2006, X-Men: la decisió final; passats uns altres tres anys, X-Men origins: Wolverine… i esclar, posats a exprémer la franquícia, un cop ja han anat al “final” i als “origins”, sembla que no només els quedava tirar de repreqüela, centrar-se en la primera lleva de mutants. I això és el que han fet. Però, vols dir que d’aquí a tres anys, no hi tornaran, estirant el que calgui? El director de Kick-Ass, Matthew Vaugh, és qui ha entomat el repte, amb tot de noms prou coneguts al repartiment: James McAvoy, Michael Fassbender, Kevin Bacon, Oliver Platt, Jason Flemying, Nicolas Hoult, Álex González, Jennifer Lawrence, Rose Byrne… I un equip descomunal de tècnics en efectes visuals, efectes especials, so, etc.

Informació [Cartellera (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [Sensacine (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinema (fr)] [MyMovies (it)] Web oficial [Xmenfirstclassmovie (ang)]

***

FOTO © Karma La doctrina del xoc, de Michael Winterbottom i Mat Whitecross

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!