Club 7 Cinema

El director napolità Paolo Sorrentino ha gornit Sean Penn a la manera del cantant dels The Cure, Robert Smith. És a dir, maquillat, amb les ungles i els llavis pintats, un pentinat gòtic i vestit tot ell de negre.  La banda sonora, però, l’ha confiada a David Byrne, que també apareix dues vegades davant la càmera, totalment vestit de blanc: en un concert I, tot seguint, parlant amb Cheyenne, el personatge que interpreta Sean Penn. Visualment, el contrast no pot ser més ostensible: el roc negre de Cheyenne (retirat fa 20 anys dels escenaris, després que un parell de jovenets se suïcidessinm enduts per la moda abismal que aquell encapçalava) i la música blanca de Byrne (que ha triomfat, segons diu Cheyenne). Aquesta dicotomia s’avé amb un dels aspectes de This Must Be The Place (títol de la pel·lícula, que és el d’una cançó dels Talking Heads, versionada posteriorment pels Arcade Fire): la representació caricaturesca no tan sols de la daurada jubilació prematura dels milionaris que al seu dia van arrossegar jovent i un cert repàs de com ha evolucionat el món del rock.

En efecte, Cheyenne viu en un casalici descomunal de Dublin, amb la seva dona Jane (múrria com sempre, Frances McDormand), que treballa de bombera i res no fa pensar que pot estar casada canònicament i des de fa tant de temps amb un rocker estrafolarti com ell. Autèntic adolescent que voreja la cinquantena, Cheyene passa el dia xerrant amb un amic femeller empedreït,  anant a comprar, rondant amb una noieta trista, fent d’alcavot perquè se’n surti el noiet que la cobeja, mirant un nou grup musical, visitant la tomba d’aquells suïcides fans seus i una dona deprimida delerosa que li torni un fill absent i…  seguint el rendiment de les seves accions a la borsa! Sorrentino excel·leix a construir aquest món de manera divertidament caricaturesca, amb una comicitat que passa en gran mesura pel registre fràgil, puerilitzat i subtilment sorneguer que Sean Penn atorga al personatge, comptant amb unes ratlles de diàlegs tendrament humorístiques. El conjunt agafa un to festiu, malgrat que parli de personatges ennegrits, fins al clímax que significa el concert de David Byrne a Nova York, que dóna peu no tan sols al comentat contrast Cure/Talking Heads, sinó i sobretot, al desfogament de Cheyenne, que revela el costat dramàtic de tot el món que fins ara hem vist “divertidament” al film. De manera significativa, Cheyenne va a aquell concert perquè s’ha desplaçat a Nova York per la mort de son pare. A partir d’aquí, les coses canvien i la pel·lícula va es pot dir cap al no res.

L’argument vol de forma innecessàriament recargolada que Cheyenne emprengui un viatge cap a l’Amèrica profunda, buscant un nazi refugiat als Estats Units que va himiliar son pare a Auschwitz. El napolità Sorrentino enfila així una d’aquelles “road movie” que tan agrada fer als cineastes europeus en debutar als Estats Units, embadocant-se en la immensitat dels paisatges, gaudint a pleret de la fotografia amb què ho poden treballar, fent aparèixer un seguit de personatges més o menys tòpics, aquelles rulots, aquells bars… Fins evoca Paris, Texas, de Wenders, donant un paper petit a Harry Dean Stanton (que tampoc feia cap falta que l’incorporés ell).  I si el guió ja patia d’una certa dispersó, la cosa empitjora, amb algunes escenes totalment prescindibles, gratuïtes. I així és que el motiu de tot plegat queda com un simple pretext per fer aquest viatge simplement autocomplaent, això sí, amb Sean Penn.

No sembla encertat haver agafat un cas gairebé anecdòtic d’humiliació en ple Holocaust com a MacGuffin del trajecte en què Cheyenne, tan interessat com res en el passat de son pare, va topant amb tot d’altres personatges que l’ajuden a madurar. Certament, al final del camí comprèn les ferides sentimentals del nostre món, la necessitat de l’afecte paterno-filial, però el procés l’hauria pogut fer igual si la família no haguessin estat jueus polonesos supervivents del camp d’extermini. En canvi, el guió ho aprofita per a forçar el relat sobre les conseqüències nefastes que aquell fet anecdòtic i el delit de venjar-se’n han tingut per a la dona, la filla i el nét del nazi i per a Cheyenne i son pare. Pijor encara, això ho relaciona amb altres insatisfaccions íntimes, com les que van dur a penjar-se de la moda del rock desesperat o les que segueixen generant al jovent d’ara mateix les absències dels éssers estimats… Com si Sorrentino pretengués compondre un fresc, precisament, sobre les mancances afectives a la societat posterior a la II Guerra Mundial. Francament, el seu terreny és el de la caricatura i quan vol donar-li més alçada, s’embolica i no se’n surt.

Un detallet final. Que jo sàpiga, els jueus han demanat justícia i han practicat ajusticiaments amb els criminals de guerra nazis; però no se n’han venjat fent sotmetent-los a les mateixes vexacions de què van ser víctimes a l’Holocaust. Resulta doncs particularment incòmode la seqüència en què Sorrentino fa caminar el vell nazi refugiat, nu, per un desert de sal. A què treu cap?

Drive

Drive, de Nicolas Winding Refn, és essencialment un thriller, per acabar d’adobar, amb esclats de sang i violència per moments insuportables, i tanmateix t’enganxa des de la primera seqüència (per cert, una magnífica persecució automobilística, que demostra un cop més com l’acció també es pot concebre amb intel·ligència). Gran estilista, que practica una fotografia cuidadíssima (amb què filma sobretot la nit de Los Angeles com no es veia des de Col·lateral, de Michael Mann), banyada per una banda sonora tan eficaç com percutiva, Winding Refn (a qui devem anteriorment Pusher i Walhalla Rising) ens serveix una adaptació del relat negre de James Sallis, que és alhora un “noir” de tremp psicologista i una història d’amor tan bonica com apallissada.

Ryan Gosling, amb un treball actoral important, encarna l’enigmàtic I extraordinari conductor que treballa, ara d’extra al cinema, ara per a gàngsters, fins que, per ajudar una veïna (Carey Mulligan) I el seu fill petit, s’embolica amb un robatori que acaba malament I el du a encarar-se precisament als gàngsters. L’esguard taciturn d’aquest conductor precís i impecable, gairebé omnipresent a la pantalla, obre l’argument cap a una història mai no explicada I que tanmateix es percep molt forta, així com a penes si deixa traspuar-li subtilment un potencial I passat afectius, en l’enamorament esbossat del personatge per la veïna i el sentiment paternal envers el seu fill. En la millor tradició del cinema negre, quant a boira moral respecte a la frontera de la llei i quant a sentiments covats que tan sols es poden manifestar des de la trama criminal a què estan condemnats.

Retrets? El grand-guinyol sanguinolent i algunes desplaents transicions video-clip. I sí, que no trascendeixi el gènere cinematogràfic; però afortunadament te’l fa paladejar, el gènere cinematogràfic.

FOTO © ARP Sean Penn és Cheyenne, a This Must Be The Place, de Paolo Sorrentino

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!