Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 de maig de 2011
1 comentari

Terrence Malick divideix opinions amb la meravella poètica “L’arbre de la vida”

Finalment, després d’anys d’espera, misteri i unes expectatives enormes, s’ha pogut veure L’arbre de la vida, de Terrence Malick, a la Competició del Festival de Canes. Una meravella, tanmateix esbroncada, abans mateix que s’enllestís la projecció, per un sector de la crítica que no ha aconseguit arrossegar la sala cap al rebuig que pretenien. Això sí, els aplaudiments han hagut d’esperar-se, fins que els espectadors hem anat baixant de l’èxtasi líric a què ens ha traslladat la pel·lícula. I al final, ovació, esbroncada i, també, el silenci de la resta.

Passa poques vegades, que la visió d’un film t’exalta emocioalment i intel·lectualment, de manera que, en sortir de la sala necessites caminar, deixar que vagi fent posit, aïllar-te de discussions i comentaris que se’t fan circumstamcials, que poc tenen a veure amb el que acabes de viure com una experiència personal, profunda. Passa poques vegades que vagis amb els llums negats i el cor nedant amb una mena de pau interior, com si acabessis de banyar-te en una piscina de bellesa. Amb L’arbre de la vida, ha estat una d’aquestes poques vegades.

Aquesta “opera magna” no és un film narratiu ni dramàtic, sinó un poema audiovisual de magnitud descomunal, ambiciós (potser massa i tot), recitat amb un esplendorós treball de càmera i un muntatge immensament polifònic, en pletòrica harmonia amb una banda sonora que no acompanya ni subratlla, sinó que s’integra amb la imatge, en un allau d’expressivitat cinematogràfica. Per a parlar de la nostra vida com a part de la natura i de la nostra humana necessitat de trascendència. Per a plorar la nostra vulnerabilitat i exalçar l’esperança, mal sigui com a taula de salvació…

L’argument, com sol passar en tots els films de Terrence Malick, és gairebé un pretext per a les reflexions dels seus personatges. Com passa, per exemple, a Males terres o Dies del cel, els protagonistes de L’Arbre de la vida no són pas gent de gran discurs intel·lectual que converteixin els seus pensaments en frases perquè el personal s’hi trenqui el cap. No, ben al contrari, es tracta de gent més o menys normal que, amb el que viuen i reflexionen, Malick ens proposa pensar. En aquesta ocasió, són els membres d’una família gairebé típica d’una certa nord-amèrica dels anys cinquanta, amb la seva casa en una zona residencial, el pare (Brad Pitt) amb la seva feina en una empresa i la manera autoritària amb què vol pujar drets els fills, la mare (Jessica Chastain) tota bondat i els tres nens que creixen entre la felicitat d’una llar reeixida i els problemes amb què van topant, mentre van descobrint la complexitat de la vida adulta. Al cap d’anys, un fet desgraciat du el fill gran (Sean Penn) a evocar aquella època, en què del paradís infantil, primmigeni, a casa seva es passà a una mena d’infern, en el qual ell se sentí atret poderosament pel mal, experiència que el marcà profundament. La pel·lícula se situa en aquest present i se’n va cap al passat, amb retorns puntuals a l’avui d’aquest protagonista. De fet, per ser més exactes, s’ha de dir els flash-back arriben a l’origen mateix de l’Univers, al Big Bang, i que es conjuguen amb un flash-forward, una projecció cap a endavant, situada en l’univers dels ressuscitats. Entrem en matèria…

Ran de la mort d’un dels fills, aquesta mare tota bondat es pregunta com Déu ha pogut permetre-ho. Com el Job bíblic, la fe amb què s’ha criat li queda sotmesa a dura prova. Som Natura o gràcia de Déu? Mentre el dubte la sotja i al so de la corprenedora “Lacrimosa” de Zbigniew Preisner (el compositor de KIeslowski), les imatges ens traslladen al col·lapse del Big Bang, per a dur-nos tot seguit per l’evolució de l’univers i de les espècies, fins a la matisada bestialitat dels dinosaures i encara més enllà, fins a l’estadi en què els humans som ja a la Terra. Potser sí que queda un pèl desequilibrada la diferència entre la solemnitat amb què es tracta un interrogant tan gran i la història més aviat prosaica i petitoia de la concreta humana família en què Malick centra l’atenció. Però, insistim-hi, ell treballa sempre a partir de gent normal. I cal conèixer aquella mare, el fill gran que hi pensa, el seu germà, son pare… i el que envolta la pregunta “Déu o Natura?” .

Les veus interiors dels diferents membres de la família ens parlen de la impossibilitat del materialista somni americà, del desengany de la (falsa) seguretat personal i col·lectiva trasmesa per un determinat discurs religiós cristià, de les patacades de la vida, dels afectes destruïts en nom d’una manera d’enfocar les coses,  del catàrtic atractiu del mal, de les ferides en l’ànima, de la innocència i bondat traïdes… i del delit per a retrobar-les i de retrobar-se, en el més enllà, amb els que hem compartit aquest instant (de dolors i alegries) en la pols de l’univers.

Per a Malick, la disjuntiva Déu o Natura du a una conclusió dura. L’esperança en la justícia divina no és sinó la darrera instància a què apel·la, desesperat, el nostre neguit. Lluny de convertir-ho en un final feliç, li atorga tota la tremenda força dramàtica d’una projecció còsmica que lliga amb el caos explosiu que generà l’univers i amb la glacial fi a què sembla destinat. Son natura i aspirem a una justícia divina.

“Casa de tolerància”, de Bertrand Bonello

Coincideix a la Competició, el film de Bertrand Bonello Casa de tolerància, curiosament molt ben rebut per part dels crítics que han esbroncat l'”opera magna” de Terrence Malick. Es tracta de la recreació del món tancat d’un prostíbul de París (L’Apollonide, que dóna nom al títol original), parant atenció a les seves prostitutes: les relacions entre elles, els anhels, les pors, els enamoraments, l’esclavatge de la seva situació (i de retruc, la situació de la dona en el tombant del segle XIX al XX)… Bonello s’ha documentat sobre la vida d’aquestes dones i en particular ha tingut en compte el llibre de la feminista, historiadora i filòsofa Laure Adler, “Les maisons closes”. I ho ha posat en escena amb una fotografia prou inspirada en els pintors de l’època (Renoir i altres impressionistes) i mostrant la quotidianitat de les protagonistes amb certa elegància, a desgrat d’un parell de moments particularment desagradables (i d’ostensible mal gust). Marca el relat temporalment, més per pautar l’evolució relativa de les seves prostitutes que no perquè la narració ho necessiti i, de fet, hi introdueix salts temporals i iteracions al voltant d’un client que agradeix una d’aquelles dones, especialment somiadora i delerosa que la sadollin…, perquè així barreja pors i anhels i trenca el continu fílmic. No res. L’interès del conjunt no va més enllà del que ens puguin merèixer aquelles prostitutes i el correcte treball formal que hi ha fet Bonello. Per mi, un dels títols menys valuosos de la Competició.

  1. El teu sentiment després de veure la pel.lícula és immens. Gràcies. Mentre llegia, he anat ‘veient’ el film. Déu o Natura …… Jo seré de les que aplaudiré, i sortiré del cinema a passejar i a pensar.
    Gràcies. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!