Els temps morts o buits de Nuri Bilge Ceylan

Amb pel·lícules de gran força intimista i notable expressió visual, com Llunyà (2002) i Els climes (2006), el turc Nuri Bilge Ceylan es va guanyar a pols una certa i positiva fama d’hereu més o menys llunyà d’Antonioni, per l’ús prolífic dels temps morts, i de bon deixeble de Kiarostami, pel seu estil contemplatiu. Tanmateix, amb Les tres mones (2008), es va mostrar com un autor sense gaire cosa a dir i aferrat inútilment a l’estètica (malgrat que el jurat de Sean Penn li atorgués el Prmei de Millor Director a Canes 2008): l’argument folletonesc —sobre una família desgavellada que es manté unida per les mentides que no es volen encarar— dóna per poca cosa més que contemplar els sentiments que hi entren en joc i el pes del masclisme a la societat turca, no resisteix l’estil contemplatiu del cineasta i els seus temps morts aviat esdevenen estones simplement buides.

La família, com a microcosmos, cau d’experiències (sentimentals) doloroses, foscors del món adult… és certament tema recurrent a la filmografia de Nuri Bilge Ceylan; com ho és el rerepaís:  A Kasaba (1998) mostra la vida d’una família en una petita ciutat turca, vista pels ulls d’uns infants; A Núvols de maig (2000), un cineasta torna al seu poble de l’Anatòlia, per a filmar-hi una pel·lícula; a Llunyà (2003), el fotògraf protagonista allotja al seu pis d’Istanbul un parent que ha hagut de marxar del poble per trobar feina en una vaixell… i a Hi havia una vegada a l’Anatòlia (2011), que entra en competició a Canes 2011, parla de la vida en un poblet de l’Anatòlia.

Haurà retrobat la forma artística, Ceylan, o seguirà enllotat en l’esteticisme buit?

Per als festivalers de Canes 2011, segur que no passarà per alt el fet que aquesta seva nova pel·lícula de dues hores i mitja l’hagin programada per a la nit de l’últim dissabte, sessió que aquests darrers anys més aviat ha estat reservada a obres més o menys fallides de cineastes ja coneguts (Wenders, Coixet, Mundruczó…). Francament, això no fa augurar gaire res de bo. Tot i que Nuri Bilge Ceylan és un cineasta molt ben posicionat a Canes i res no està escrit. Recordem que auesta és la cinquea vegada que entra e Competició, que hi ha guanyat un Grand Prix (Llunyà) i un Premi de Millor Director (Les tres mones), que ha estat membre del Jurat de la Competició i del Jurat dels Curtmetratges i Cinéfondation. I que l’endemà de la projecció, hi ha la gala del Palmarès… (però també hi té requesta en Wim Wenders, que va rebre bona esbroncada aquella nit de final de certamen)

Apunt anterior sobre Nuri Bilge Ceylan [Els directors de Canes 2008: Nuri Bilge Ceylan]

FOTO Nuri Bilge Ceylan

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *