PEDRES, MARS, OCEANS

Sense cap mena de dubte un dels llibres més importants apareguts en el que va d’any és Jaume Fuster, gènere negre sense límits, del professor de la Universitat de Salamanca Àlex Martín Escribà, publicat per l’editorial Alrevés de forma molt escaient ara que es compleixen vint anys de la mort d’aquest escriptor imprescindible de les nostres lletres, una efemèride que malauradament coincideix amb el centenari de Manuel de Pedrolo (i molts altres) i que està condemnant a l’ostracisme la reivindicació de l’autor que més va fer per la professionalització dels nostres autors. Dit ras i clar: sense Jaume Fuster un projecte com l’associació d’escriptors en llengua catalana (AELC) avui no existiria, per exemple, i bona part de les actuacions per a la reivindicació dels nostres drets com a autors, tampoc.

En aquesta obra, Martín Escribà ens endinsa en la producció de gènere negre de Fuster. Ho a amb la mestria de sempre: claredat expositiva, rigorositat documental, llançament d’hipòtesis i comprovació de les mateixes i voluntat de fer avançar la investigació i oferir noves perspectives i nous avenços, tal i com féu amb el seu llibre sobre Tasis, i amb el que va escriure conjuntament amb Jordi Canal sobre la Cua de Palla i sobretot com ja féu amb el seu pioner Catalana i criminal, del 2006. Això si ens quedem en les investigacions en forma de llibre i cenyides a l’àmbit purament negre i català, perquè llavors trobem més d’una quarantena llarga d’articles científics de tipus acadèmic, ponències, conferències i tot un altre àmbit d’estudi que és la literatura espanyola, sobretot en conjunt amb Javier Sánchez Zapatero, coorganitzador amb el nostre home a Salamanca de l’imprescindible Congreso de Novela y Cine Negro que enguany arriba a la seva catorzena edició, que aviat és dit.

Així doncs, i sense cap perill d’equivocar-nos, Àlex Martín ha estat un dels investigadors més importants de la nostra literatura i sobretot ha estat qui més i millor ha estudiat la novel·la negra contemporània. Pot haver-hi qui hagi fet centenars de ressenyes en un bloc, pot haver-hi fins i tot qui hagi fet algun que altre article científico-acadèmic, pot haver-hi qui l’hagi divulgada a la premsa o en festivals i xerrades més o manco populars, però ningú no ha fet aportacions de tanta vàlua com el professor Martín sobre la matèria que ens ocupa.

Per això em sorprèn, per exemple,  veure que en comptades ocasions ha estat present en els principals actes sobre Pedrolo que s’estan fent al territori -quan com a mínim una tercera part de la seva tesi doctoral s’ocupa de les contribucions negres de l’autor i quan ha estat el primer en proposar una revisió dels títols canònics de la seva obra passant de cinc a set i proposant possibilitats d’inclusió d’uns quants més-, veure que en alguns textos pedrolians apareguts darrerament no s’esmenta ni una vegada el monumental estudi sobre la Cua de Palla, i veure que quan algú fa llistes sobre especialistes en Pedrolo ni ell ni en Jordi Canal no hi solen aparèixer.

Per això vull aprofitar per vindicar l’estudi de Jaume Fuster que ha fet Martín com un dels assajos literaris més importants del que portem d’any i sobretot com la millor contribució a l’estudi del gènere negre a casa nostra. Ens queixem, amb raó, que a la nostra literatura li falten estudiosos i assagistes i quan en tenim un, i de molt bo, ens limitem a menysprear-lo o a ignorar-lo. Som un país de desagraïts. I si d’aquí a un temps ens trobem amb un investigador que per diferents motius ha centrat l’objecte d’estudi en altres literatures, quan ens en lamentem, també serà bo preguntar-nos quina part de culpa en tenim tots plegats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!