Luc i Jean-Pierre Dardenne: les inquietuds de sempre, en nou format

En general, tots estem d’acord a dir un parell de coses sobre els germans Luc Dardenne i Jean-Pierre Dardenne: que les seves pel·lícules posen en pantalla les bosses de marginalitat al cor de l’Europa de la prosperitat i que les seves són ficcions amb tremp de documental, que el seu és un cinema d’acompanyament als personatges,  amb la càmera que els envolta i els segueix, fent els espectadors copartíceps del “caminar” vital dels protagonistes, del que van vivint.

Hi ha alguna característica més que recorre tota la filmografia d’aquests cineastes belgues i paga la pena remarcar-ho. Es tracta dels temes de la redempció i dels vincles paterno-filials, ben constants i essencials en la seva obra.

Pares i fills. A La promesa (1996), un noi que participava d’esma en els trafiquejos dels pare, ha de plantar-hi cara, revoltar-se contra la manera de viure en què s’ha criat, emanciparse del pare i el seu món. A Rosetta (1999), la brega de la protagonista per superar la marginalitat passa pel rebuig indòmit de la derrota que sa mare, acabada, ha assumit fatalment. A El fill (2002), el personatge principal és un pare, monitor de fusteria en un centre de reinserció social, protector dels alumnes, en els quals projecta un desig inconfessat de substituir el fill que va perdre, i que se sent irracionalment atret per l’assassi (que ha entrat al centre de reinserció), en una confusa barreja de delit per a conèixer-lo i ganes de venjar-s’hi. A L’infant (2005), un bordegàs de tot just vint anys, supervivent que tira amb quatre robatoris d’estar per casa, ha d’aprendre a ser pare de la criatura que acaba de tenir la seva parella. A El noi de la bici, que presenten en Competició a Canes 2011, un marrec d’onze anys es deleix per retrobar son pare, que va abandonar-lo en una llar per a nens…

Redempció. A El silenci de Lorna (2008), una albanesa es casa amb un toxicòman en un pla recargolat que preveu l’assassinat del flamant marit, però la trama criminal no havia comptat amb la irrupció dels sentiments humans de la noia cap a la víctima i les coses canviaran… El toxicoman en qüestió l’interpretava Jérémie Renier (actor descobert i fet pels Dardenne al llarg de la seva filmografia), que a L’infant és el cap verd, egoista, despreocupat i encara molt adolescent que, amb l’experiència de la paternitat, experimenta una transformació interior, redimint-se del seu passat encara fresc i a La promesa, és el xicot que, per complir la promesa feta a un immigrant clandestí abans de morir, acaba girant-se en contra els trafiquejos i la immoralitat amb què ha crescut ( i, per cert, a El noi de la bici és… el pare del nen). A Rosetta, els Dardenne salven “in extremis” la mossa obstinadament individualista, fent que reconegui el fracàs de la seva actitud  i que s’obri a l’amistat  i a la solidaritat. A El fill, tan sols una petita variant: l’altre (actoràs) habitual a can Dardenne, Olivier Gourmet, s’enderia amb l’assassí de son fill, però a base de seguir-lo, l’acte fred de la venjança va perdent sentit, en benefici del perdo adolorit… I és que aquest parell de cineastes, efectivament, tenen una inesgotable fe en la capacitat de redempció del mes abjecte dels seus protagonistes.

Canvien els formats, queden les inquietuds. A El silenci de Lorna es van deixar estar del format super 16mm i de la càmera que no s’estava quieta, substituint-ho pels convencionals 35 mm, una fotografia més acurada, una càmera que es mou menys i observa més que no pas segueix la protagonista. Aleshores, estèticament van perdre un xic d’identitat (cosa que empitjorava pel fet que temàticament apuntaven un cert estancament), quedant a meitat de camí del que eren i el que encara no són. Amb El noi de la bici, han seguit amb els 35 mm, la fotografia l’han deixada, com sempre, en mans del seu fidel Alain Marcoel, l’han rodat  a l’estiu (primer film que ambienten a l’estiu, perquè volien que fos “lluminosa” aquesta història de benvolènci): hauran trobat el to estètic d’aquesta evolució en la seva carrera? Serà aquest un film de consolidació d’un seu cinema amb vocació d’arribar a un públic més ampli (la presència, al repartiment, d’una actriu com Cécile de France, més aviat ho apunta)? En tot cas, ells aspiren a guanyar la seva tercera Palma d’Or (les anteriors, Rosetta i L’infant)

Apunt anterior sobre els germans Dardenne [Els directors de Canes 2008: Jean-Pierre i Luc Dardenne]

Filmografia dels Dardenne (ficcions), anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © Christine Plenus Luc i Jean-Pierre Dardenne, autors d’ El noi de la bici.

Filmografia actualitzada com a directors (ficcions)

2011 El noi de la bici

2008 El silenci de Lorna

2007 Chacun son cinéma –episodi “Dans l’obscurité”–

2005 L’infant

2002 El fill

1999 Rosetta

1996 La Promesa

1992 Je pense à vous

1987 Falsch –”opera prima”, ficció–

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *