llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Cada paraula sap quelcom sobre el cercle viciós’, de Herta Müller.

Discurs de Herta Müller amb motiu del lliurament del premi Nobel de literatura. 7 de desembre del 2009. Llegit a Bromera.com, en la traducció de Juli Jordà.

Tens un mocador?, em preguntava ma mare cada matí a la porta de casa, abans que jo isquera al carrer. Jo no en duia, i com que no en duia, tornava a l’habitació i n’agafava un.”

Que bons que són aquests pocs fulls. A partir d’una frase d’allò més habitual, Müller entra en una espiral que va dotant de significat gestos com seure sobre un mocador en un esglaó de l’escala de la feina. Ho fa de diverses maneres, des de la reflexió fins a la narració. 

“Com que ara amb més raó no podia absentar-me’n, i com que no tenia despatx i a la meua amiga no li permetien deixar-me entrar al seu, em vaig instal·lar, indecisa, a la caixa de l’escala, una escala que vaig recórrer unes quantes voltes de dalt a baix. De sobte vaig tornar a ser la filla de ma mare, perquè tenia un mocador. El vaig estendre en un escaló entre la planta primera i la segona, el vaig allisar perquè estiguera com cal i vaig seure al damunt. Em vaig posar als genolls els meus diccionaris grossos i vaig començar a traduir descripcions de màquines hidràuliques. Jo era un acudit roín a l’escala, i el meu despatx, un mocador.”

En un moment de crítica sobre la novel·la tradicional, l’heretada del XIX, Müller barreja estils i punts de vista, narració d’una experiència en primera persona confonent autor i narrador, i interpretació de l’acció, i creació de metàfores i aprofundiment sobre el procés de creació com si fos un assaig.

“Més tard, conversant amb Oskar Pastior per tal d’escriure sobre la seua deportació a un camp de treballs forçats soviètic, em va contar que una mare russa vella li va regalar una vegada un mocador blanc de batista. Tal vegada tingueu sort tu i el meu fill, i podeu tornar aviat a casa, va dir la russa. El seu fill tenia la mateixa edat que Oskar Pastior i estava tan lluny de casa com ell, en la direcció oposada, va dir, en un batalló de càstig.” 

Enmig de tot plegat, un text que t’arriba allà on arriben les paraules més ben dites.

“Trobe que els objectes no coneixen el seu material, que els gestos no coneixen els seus sentiments i les paraules no coneixen tampoc la boca que les enuncia. Però per assegurar-nos la nostra pròpia existència necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens és permés fer servir, més lliures som.”
   



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent