Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 de març de 2011
1 comentari

Altres veus: “Chico i Rita”, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Chico i Rita, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando

***

(..) espectacular pel·lícula animada, que neix de la passió per la música i la cultures cubanes que professen tant Trueba com Mariscal (Talent multiplicat , Bernat Salvà / Disney, Avui+ElPunt · Sortim)

(..) una pel·lícula de descobriment, tempteig i experimentació, una provatura saldada a ritme lent, assossegat, com la vida a Cuba, cosa que contrasta amb l’esperit més lúdic i febril que presenta moltes vegades el jazz llatí (Trueba i Mariscal s’animen amb el jazz llatí —amb enllaç de pagament—, Quim Casas, El Periódico · iCult · Les claus de la cartellera)

La pel·lícula brilla pel seu tall clàssic, un referent obert si tenim en compte l’època en què s’endinsa, la del Hollywood de finals dels anys 40. L’animació es queda un pèl enrere: els moviments resulten massa lents per al ritme àgil del jazz llatí que hi trobem (Chico & Rita, Violeta Kovacsics, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

(..) s’esperava que fos una nova aportació de relleu a aquesta història d’amor entre estètiques animades i sons jazzístics, però, malauradament, no ho és. El problema no té tant a veure amb l’estètica com amb la tècnica: mentre veia la pel·lícula no podia deixar de pensar en (millorables) programes informàtics i hauria preferit pensar en animadors capaços d’ajustar el moviment a la sensualitat de la banda sonora. No hi ha dubte que els creadors tenen bon gust musical: llàstima que la successió d’imatges no admeti l’adjectiu de melòdica (Llibertats animades, Jordi Costa, Avui+ElPunt · Quadern de Cinema)

(..) brilla sobretot com una delícia visual, gràcies a una animació elegant, enèrgica i enginyosa que posa més èmfasi en l’ombra i la llum, i en el moviment i el ritme dels personatges, que no pas en el detall exhaustiu (Música per als ulls —amb enllaç de pagament—, Nando Salvà, El Periódico · iCult, 25.02.2011)

Trueba: “Sempre he cregut que el cine és un somni. Els surrealistes van ser, dins de la classe intellectual, els primers que van entendre el cine i van veure les seves possibilitats. Quan ens creiem que una pellícula és realista és mentida, és un somni que es pretén realista” (Fernando Trueba: «A Catalunya es respira d’una altra manera» —amb enllaç de pagament—, Olga Pereda, El Periódico · iCult, 25.02.2011)

Els dos artistes han assenyalat a la premsa que «Chico & Rita» és «un somni, una fantasia». Aquest caràcter somiador i gairebé ingenu, de qui fa la pel·lícula que li agradaria veure, es palpa en cada escena (El jazz de Chico i Rita, Jordi Puntí, El Periódico · Idees)

Javier Mariscal: “Molta gent deixa de jugar cap als deu o onze. Es veu molt clar que tant Fernando com jo vam decidir jugar al màxim amb aquesta pel·lícula, i utilitzar aquest sistema de pensament de dir: aquesta pedra és un avió, i creure’ns-ho de veritat. Hi ha un punt de jugar, de disfrutar, i compartir-ho amb molta gent” (Esclat de sons i llum (Bernat Salvà, Avui+ElPunt

Adaptar el seu estil tan influenciat per la llum i els colors de la mediterrània li va resultar fàcil: “Vaig estar a l’Havana i em va recordar molt, molt, Nazaret, Malvarrosa, el Cabanyal, El Saler… Les meves vivències de xicotet, aquesta llum encegadora. A València hi ha un moment en què t’has de posar les ulleres de sol. No és com Catalunya, un tros de terra ficat dintre del mar, és a l’inrevés, el mar se fica dintre de la terra i és un mirall, hi ha una llum espectacular (..) Fernando Trueba: “El cinema d’animació està evolucionant i ara explica històries adultes. Certes coses, no totes, es poden explicar millor amb animació” (Javier Mariscal: “L’Havana em recorda la llum dels barris de València”  i Fernando Trueba: “Certes coses s’expliquen millor amb l’animació” , Avui+ElPunt)

***

FOTO © Walt Disney Spain Chico i Rita, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando

  1. Pel.lícula ben agradable de veure, i que té uns dibuixos preciosos, a més d’una bonica banda sonora, uns paisatges de L’Havana i Nova York dels anys 1940 i 50 ben assolits, i sobretot el personatge de la Rita, sensual ibellíssima, tant vestida com a tota nua.
    Dignitat a tot moment, sense voler ser una obra mestra. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!