ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La gent pot anar dient el que vulgui, però el cas és que el Barça és més que un club. Mai no s’esborrarà de la nostra memòria l’afusellament del president Sunyol. Mai no s’esborrarà de la nostra memòria el fet que el dictador Franco, a més a més d’assassinar el nostre president, després decidís, com a president d’una república bananera, que és el que en realitat era, que el Barça no fos el millor equip del món malgrat que s’ho mereixès. Tothom coneix la història de Di Stèfafo, que havia de ser jugador del Barça i que Franco va imposar que fos jugador del Real Madrid. No podia ser de cap manera que Kubala i Di Stéfano juguéssin junts al Barça. Això haguès fet trontollar el règim i, segrestant Di Stèfano, es va aconseguir que el Madrid guanyés no sé quantes copes d’Europa.

La història, però, continua. Els dictadors es moren. I tot i que els seus successors ens fan saber una i altra vegada que són adictes al MARCA, les coses van canviant. La tirania sobre Catalunya continua, però la tirania sobre el Barça es fa més difícil. I per això el Barça pot fitxar Neymar i resultarà que la temporada vinent Neymar i Messi podran jugar junts, com mai no van poder jugar junts Kubala i Di Stéfano.

Consti de bell antuvi que jo sóc una mica escéptic pel que fa als grans fitxatges del Barça. La gran majoria han estat un fiasco. Alguns ens han permès de veure algun any de gran futbol, però després s’han posat a dormir a sota la figuera. Penso en Cruyff i Maradonna, concretament, que no foren moco de pavo.

L’esquema de l’actual Barça surt de la Masia i els jugadors que li donen un plus són molt subsidiaris: penso en Alves i poca cosa més. Potser Etoo, que fou un jugador que Guardiola mai no havia d’haver fet fora. Però la resta: Ibramovich, Villa, Chigriski, Hleb, han estat enormes fracassos. És evident que jugar al Barça no és fàcil. I ara menys que mai, perquè l’esquema de la Masia Valdés – Puyol – Busquets – Xavi – Iniesta – Messi és solidíssim. Probablement el més sòlid que mai no ha tingut un equip del Barça.

En aquest context Neymar és una gran incógnita. Hom dubta si aquests grans jugadors es fitxem per a que no juguim amb els grans rivals – Madrid, Manchester, Arsenal, Bayern – o per a que juguin en l’equip propi. Jugant amb els rivals podríen fer molt de mal, jugant amb l’èquip propi han de trobar el seu lloc dins del conjunt, cosa que al Barça és dificilíssim: tots els que juguen són molt bons i l’esquema de joc el tenen mamat des de que eren criatures.

Hi ha gent que es pregunta si Neymar és compatible amb Messi, si els dos cracks s’entendran, si podran haver-hi dos galls en un galliner, etc… No ho sé. Fet i fet, a hores d’ara, i més enllà dels diners que ha costat Neymar, aquest ha de demostrar que és un gall. Ha de demostrar la seva potència dins del Barça, cosa que és difícilíssima. No ho va demostrar Ibramovich, ni Chigriski, ni Hleb, ni Villa, ni Cesc i amb prou feines Piqué – els que diuen Piquenbauer a Piqué no saben qué collons diuen, Beckenbauer i Cruyff són deus de l’Olimp que mereixen un respecte – o sigui que Neymar ho té molt, però molt difícil.

No cal dir que als blaugranes ens agradaria que Neymar sigui una gran troballa. Ens agradaria poder fruir de Kubala i Di Stéfano jugant junts, sense cap dictador merengue que ho impedeixi. Ara tot depén de nosaltres. de la  nostra generositat i de la nostra intel.ligència. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!