ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina

13 d'abril de 2013
Sense categoria
2 comentaris

SOLDATS ESPANYOLS EN MISSIÓ DE PAU.

Més que han fet els soldats espanyols, presumtes facificadors de l’orb, m’escandalitza el poc ressó que els abusos han tingut en la política i els mitjans de comunicació, cosa que denota una manca de civisme, de democràcia i de sensibilitat i, sobre tot, moltíssima por.

SOLDATS ESPANYOLS EN MISSIÓ DE PAU

M’escandalitza, però no m’estranya que els soldats espanyols, en missió de pau, al Iraq hagin maltractat dos presoners iraquís. Dic que no m’estranya, no perquè els soldats siguin espanyols – encara que una mica també, per allò del derecho de conquista, etc…- sinó perquè jo penso que els militars porten en el ADN la violencia. Se’ls entrena per a la violencia i és fácil que aquesta se’ls hi descontroli. Per acabar-ho d’adobar, probablement els militars de carrera siguin aparentment més civilitzats – i cínics -, però, en general, els soldats, legionaris etc… , amb totes les excepcions que calgui reconèixer, solen ser el millor de cada casa. Dient que cap poble no en vol una caserna està tot dit.

Per tant, trobo que és força normal que allà on hi hagi soldats hi hagi violència i abusos, una altra cosa és que siguin tolerables i encara una altra cosa és el ressó que aquests abusos tenen en la societat que paga els sous a aquests soldats, en aquest cas l’espanyola.

Com que jo sóc una de les persones que els hi paga el sou i perquè teòricament em representen, penso que estic totalment legitimat per a demanar explicacions, sancions i expulsions. El problema és que l’exèrcit espanyol, que és un desastre d’exèrcit en tots els sentits començant pel militar – no ha fet la transició. Només cal veure les declaracions que es permeten fer respecte dels catalans, com si en comptes dels nostres servidors, fossin els nostres amos.

Justament per l’anterior – i per més coses – jo des del primer moment vaig ser partidari de l’OTAN, es a dir, que dirigents de països civilitzats i alts comandaments de països democràtics, dirigíssin l’exèrcit neo-franquista espanyol, que encara sembla sortit d’una novel.la de Valle Inclán.

Però un dels problemes de la societat espanyola és que la seva oligarquia és també neo-franquista i, la societat, leri-leri. Per això, contràriament al que passa als països civilitzats d’Occident, a l’estat espanyol, l’abús dels soldats patris devers els presoners iraquians ha passat sense pena ni glòria. Pràcticament no se n’ha parlat. No sé si perquè en el fons ja es troba bé que els presoners rebin – el més probable -, ja que per això són presoners o perquè els mitjans de comunicació més o menys alliberats – n’existeix cap?- tenen por de l’exèrcit espanyol en particular i de l’oligarquia espanyola en general.

L’exèrcit espanyol fa catipent perquè la democràcia espanyola fa catipent. Des del meu liberalisme democràtic això és insuportable. On diante som els ciutadans? Què esperem els ciutadans a dir prou? Per què continuem pagant a aquesta gentussa? Si més no tinc l’esperança que en aquest sentit els catalans també siguem diferents als espanyols, tot i que massa rebombori en aquest tema, aquí, tampoc no hi ha sigut. Mare meva, quanta por que tenim!

 

 

  1. “SOLDATS ESPANYOLS EN MISSIÓ DE PAU” (Odisseu)

    Quin títol!

    Em pregunto si es poden dir : SOLDATS EN MISSIÓ DE PAU  (?)

    Sota quin guiatge són soldats, els espanyols? El seu seguiment sense condicions és la PAU? Quina és la veu que escolten sense desídia? Què deuen estimar els soldats espanyols en missió de PAU? Què salvaguarden, al preu que sigui? Quina és l’arrel de la vida d’uns soldats espanyols en missió de PAU? On rau el valor de les seves actituds? Aquets soldats espanyols, en missió de PAU, poden patir, per causa de la PAU, decepció i fatiga i solitud i frustració i amarguesa i desencís? Treballen per construir la PAU? Viuen a ple temps per la PAU? Estan disponibles constantment per la PAU? Es prenen la PAU de debò?

    Els SOLDATS ESPANYOLS EN MISSIÓ DE PAU, estimen la PAU? Busquen allò que és útil per ESPAÑA, o bé per la PAU?
    Els fa trempar la PAU? 

    La PAU és no-violència? La PAU és pacifisme? La no-violència i el pacifisme poden ser eines tàctiques emprades per gent  astutament bel.licosa? 

    És possible que els catalans anem amb la bandera (amb l’etiqueta) del pacifisme per por a la guerra, enlloc d’estimació per la PAU? Els catalans volem viure en pau, o bé volem contruir la PAU? Som captaires de la PAU, o bé lluitadors per la PAU? Els catalans volem esforçar-nos per la lluita que significa construir l’esperança, o bé som uns conformistes que esperem la sort donada i feta (la pau tísica)?

    COM TREBALLEM LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ELS CATALANS? ENS ACONTENTEM AMB POC, QUAN CAL EXIGIR MOLT? ON TENIM EL COR COMBATIU, potser de vacances fent la pròpia guerra? 

    Les dones parim els nostres fills encara que la força comenci a minvar i amaini, però és tanta l’estimació per veure la llum dels nostres fills que aquest AMOR fa possible que augmenti de bell nou la força i amb una valentia poc escrita.

    Què catalans? A què esperem? 

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!