Fitxa: “La mosquitera” (Agustí Vila, 2010)

La mosquitera (La mosquitera / The Mosquito Net)

Director Agustí Vila. Guió Agustí Vila. Fotografia Neus Ollé. Muntatge Martí Roca. Producció Eddie Saeta (Catalunya). Producció associada TVC (Catalunya). Durada 1h35.

Repartiment Emma Suárez (Alicia), Eduard Fernández (Miquel), Martina Garcia (Ana), Fermí Reixach (Robert), Geraldine Chaplin (Maria), Anna Yzcobalzeta (Raquel), Alex Batllori (Sergi), Marcos Franz (Lluís), Noa Schinnerling (Filla de Raquel), Alex Brendemühl (Editor)

Presentació «La mosquitera» és una comèdia dramàtica sobre la impossibilitat de la tragèdia. La història d’una família acomodada, els membres de la qual viuen atrapats en un món de culpabilitat fet a la seva mida. Lluís (Marcos Franz) viu la seva adolescència entre les discusions dels seus pares, Alícia (Emma Suárez) i Miquel (Eduard Fernández), un matrimoni en crisi. Agustí Vila retrata uns personatges que imposen barreres als seus sentiments. Una situació que els durà a quedar atrapats per una felicitat estancada en la qual l’aparició del conflicte és només qüestió de temps (Dossier de Premsa, Eddie Saeta – Baditri, 2010)

Sinopsi
Una família benestant, inequívocament urbana, viu atrapada dins el petit món que s’han construït a mida. Cada membres lluita sol per salvar allò que els podria justificar. En Lluís travessa l´adolescència descobrint al seu voltant dones i homes culpables i innocents a la vegada.

Vídeos [Tràiler VOWebs oficials [x]

***

Comentaris del director, Agustí Vila. «La mosquitera« vol ser una pel·lícula en aparent to menor, com suggereix el seu títol. Els personatges de la pel·lícula creuen que l’únic que han de témer són els mosquits. Pensen que posant límits a l’esmunyedissa corrent de la vida podran aconseguir la felicitat. Però aquesta felicitat és estancada. I l’aigua estancada es podreix. I els mosquits poden tornarse llops. La pel·lícula parla d’una família urbana, benestant, els membres de la qual són víctimes d’un fosc sentiment de culpa: la mare cap al seu fill; el pare cap a la noia que fa les feines de la neteja; i el fill cap a tota forma de vida, sobretot els seus gats i gossos. Tots ells lluiten aferrissadament per tal de posar límits a uns sentiments que no controlen. Senten contínuament la sensació de perill, d’estar traspassant un límit, i per això lluiten per posar nom a allò que no coneixen. Viuen una vida feta a la seva mida, empetitida, i han convertit la línia invisible que separa el bé del mal en un mur. Per això, quan hi ha una escletxa i apareix un veritable conflicte, la naturalesa d’aquest es planteja únicament en termes lingüístics: és “maltractament” o no ho és? ; es “violació”?… es “prostitució”?, etc. Aquesta passió per delimitar els seus actes provoca una successió de malentesos en totes les seves relacions. Malentesos obstinats que provoquen confusió, situacions còmiques i tràgiques al mateix temps. La vida protegida per la mosquitera els allunya dels perills menors. I si aquests són perills majors se’ls disminueix. La pel·lícula es una comèdia sobre la impossibilitat de tragèdia. Situacions del guió que són plenes de suspens, de tensió, s’expliquen amb una aparença de normalitat, respectant els escrúpols “políticament correctes” dels personatges. Sense culpar-los, mostrant-los de la manera més humana possible en la seva lluita per vèncer els seus dubtes. Els personatges no són mai caricatures d’ells mateixos ni tan sols quan les seves actuacions poden ser cruels o estan al límit de la moral. Ni hi ha cinisme quan la discussió al voltant d’aquestes es redueix a una absurda especulació lingüística. Una barreja de melodrama social i alta comèdia. Estructurada en tres actes, culmina en una paròdia de final feliç, que no és ni final ni feliç, i que permetrà deixar obert el desenllaç del conflicte. (Agustí Vila, Dossier de premsa, Eddie Saeta i Baditri, 2010

Director
, Agustí Vila  (Barcelona, 1961). Llicenciat en Filologia Espanyola per la Universitat de Barcelona, al seu curriculum hi trobem feines com a realitzador de televisió, a més de guionista i director de cinema, així com l’autoria d’un text teatral —La finestra tancada—. Va debutar en el camp cinematogràfic amb  curtmetratges com ¡Ábreme la puerta! o El hombre de cristal (1993). Havent participat al cicle televisiu Nova Ficció amb Alícia i el lloro (1997), s’estrena comercialment en el terreny dels llargmetratges amb Un banco en el parque (1998), seleccionat a festivals com Sant Sebastià (Zabaltegui), Rotterdam, Londres, París, Buenos Aires, Chicago, Torí, Manchester… Tanmateix, seguí treballant a televisió, participant a la sèrie Pagats per riure, del Canal 33, i,  en tasques diverses, a diversos documentals de Xavier Muntanyà: Sense llibertat (2002), Peiró i la justícia de Franco (2002) i El Manifest Groc (2004). En sales cinematogràfiques, estrenà el documental 3055 Jean Leon (2006).  Amb La Mosquitera torna a la ficció, havent estat seleccionada i guardonada als festivals de Karlovy Vary (Millor Pel·lícula) i Valladolid (Millor Director).

***
Més informació [Cartellera (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Festivals i premis [Karlovy Vary 2010 · Competició > Millor Pel·lícula] [Valladolid 2010 · Competició > Espiga d’Argent, Premi Millor actriu (Emma Suárez)]

Dist. cat. [Baditri] Dist. esp. [Baditri] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]

***

Articles en aquest blog [Altres veus]

***

Crítiques publicades a la premsa [AV7D·Crítiques: 4-10 octubre 2010]

Altres articles publicats a la premsa [AV7D·Estrenes: 4-10 octubre 2010] [AV7D·Altres articles]

***

FOTO © Eddie Saeta Cartell català de La mosquitera, d’Agustí Vila

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *