Diumenge, publicava un article de Manuel Cuyàs titulat La Mostra s’ha acabat, el diari El Punt (afortunadament, el replicant Avui no el va reproduir), sobre el contingut del qual hi ha algunes coses que vull comentar. Tot i que el tema central és la Mostra de Cinema de Mataró, de passada també parla dels crítics que cobreixen els festivals de cinema. Ara, en aquest apunt, em centraré en la qüestió dels crítiques i crítiques a festivals, i en un altre, tocaré el que diu de la Mostra mataronina.
Quins diaris llegeix, el Sr. Cuyàs? Pel que ha escrit, sembla que, tot i ser subdirector d’ El Punt, poc es llegeix el que hi publiquen els crítics que envien als festivals de cinema. Més aviat, fa tot l’efecte de ser un lector impenitent dels Carlos Boyero i companyia, és a dir, de mitjans com El País, El Mundo…
Cuyàs escriu: Un festival, com el de Venècia o el de Sant Sebastià, és un conclau de crítics que es reuneixen per sortir dient que no hi ha cap pel·lícula de les que veuen que els faci el pes. Aquests crítics passen quinze dies veient cine, que és una activitat passiva que molta gent els envejaria, i en comptes d’estar contents fan com si els haguessin torturat (..) Per mi que els crítics de cine exageren una mica i diuen aquestes coses per fer-se perdonar les vacances pagades i a cos de rei que passen.
Esclar que no esmenta Canes específicament, però les referència a Venècia o Sant Sebastià són a tall d’exemple, i per tant queda clar que està parlant dels grans festivals. Si, sense anar més lluny, s’hagués llegit les cròniques de Canes 2010 d’Imma Merino (al diari… El Punt), hauria trobat coses com ara Olivier Assayas duu al festival de Canes un film esplèndid sobre el terrorista Carlos (20.05.2010); “Copie conforme” és un bell film que, mostrant la bellesa de la Toscana sense esteticisme i homenatja el Viaggo a Italia, de Rossellini; reflexiona sobre l’amor, l’art (a través del tema de l’original i la còpia) i el treball d’imitació de la vida dels actors (Kiarostami demana a Canes la llibertat de l’empresonat Jafar Panahi, 19.05.2010); L’africà fa un cinema del present que ens interpel·la vivament i que va fer mantenir l’interès per una secció oficial en què també sembla que es nota la crisi econòmica i generalitzada (Mahamat-Saleh Haroun du al festival de Canes un crit de dolor africà, 17.05.2010); Mike Leigh aporta el primer gran film a concurs a Canes (16.05.2010); “Oncle Boonmee”, del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul, va ser reconeguda ahir amb la Palma d’Or del festival de Canes. Aquest és un premi valent a la llibertat, l’originalitat i el sentit estètic d’un cineasta que fa present en els seus films la tradició animista del seu país (..) El film de Beauvois és d’una gran consistència i sobrietat amb alguns moments especialment bells (Palma d’Or a un conte de fantasmes, 24.05.2010)…
És evident que, a la crítica del mateix diari de què Cuyàs és subdirector, hi ha hagut pel·lícules que li han fet el pes i que ha reflectit les reflexions, les emocions que li han desvetllat, la bellesa que li han trasmès. I dóno fe que, al llarg de tants i tants anys que he compartit el Festival de Canes amb Imma Merino, l’he vista riure i plorar, emocionar-se i indignar-se, alegrar-se i emprenyar-se amb les pel·lícules que se’ns han mostrat. Perquè al Festival no hi va de vacances i molt menys de vacances passives, sinó que hi va a treballar, amb tot el rigor professional, amb l’exigència que escau i oberta a les obres d’autèntic valor artístic, sensible a les qüestions humanes i socials que s’hi plantegen. No cal explicar, però ho explico perquè vull, que són ben pocs els dies de Canes que té temps per dinar i, dormint poquíssim, traginant amunt i avall l’ordinador portàtil, buscant estones per passar crònica i fer els articles, brega per veure no tan sols les pel·lícules en competició, sinó tantes com pot, de la resta de seccions, que tinguin un veritable interès (amb particular i admirable atenció envers els documentals i els films clàssics).
I Imma Merino no és l’única. Del mateix diari, els dies que Àngel Quintana és al certamen, us ben asseguro que no para de veure i veure pel·lícules. I com ells, tants i tants altres crítics i crítiques.
No és cap tortura, per a nosaltres, ser a un Festival com el de Canes. Ben al contrari. Això no vol dir que hàgim de comportar-nos com a panxacontents imbecilitzats dedicats a estafar els lectors i lectores dels diaris o a l’audiència radiofònica. Tenim l’obligació de transmetre la nostra mirada crítica, que és laudatòria i positiva davant obres de debò i negativa quan així valorem el que se’ns presenta. I així actuem.
Per cert, suposo que Manuel Cuyàs ja sap distingir entre crítics i periodistes, perquè hi ha uns quants mitjans que, de crítics, no n’envien pas als grans festivals. A Catalunya tenim força bons periodistes que cobreixen els certamens, i la seva tasca ha de limitar-se a informar, recollir material de les rodes de premsa o de les entrevistes que solen mantenir amb algun famós en companyia d’un bon grapat d’altres periodistes… S’ha de reconèixer que a vegades agafen terreny de crítics, com a l’inversa, els crítics també hem de fer tasques estrictament informatives (som els enviats especials del mitjà). Les diferents perspectives i sensibilitats poden fer, doncs, que la visió global dels certamens sigui diferent. I, per exemple, quan la programació tira cap a cinema d’autor més difícil, sol haver-hi una tendència periodística a desinteressar-se’n; mentre que, viceversa i també a tall d’exemple, quan s’hi projecta propostes de cinema nord-americà, amb estrelles, sovint els periodistes s’hi aboquen més que no pas els crítics.
També s’ha d’admetre que els que cobreixen un reguitzell seguit de festivals arriba un moment que acaben la corda i queden poc disposats a empassar-se qualsevol cosa. I això es nota, a les cròniques.
Tanmateix, uns i altres. Periodistes i crítics. Tant els que van a molts certamens, com els que anem a pocs. La immensa majoria, hi penquem molt. I goso afirmar que molts, ben a gust. Això no treu que sempre n’hi ha uns quants per als quals el millor dia del festival és quan tornen a casa o que la pel·lícula que els agrada més és la que es munten ells, com a “víctimes” de la seva professió: els Boyero i companyia (que, a més, aquests no em feu pas dir si, de treballar, treballen gaire, a part de deixar anar a l’ordinador el que els sua a l’engonal…).
Com a intel·lectual que és, més valdria que Cuyàs es preocupés perquè el manyoc ElPunt+Avui no hagi cobert enguany la Mostra de Venècia i que no deixin penjat el Festival de Berlín. En tot cas, em sembla lamentable que algú com ell i amb el càrrec que té dins del seu mitjà, es permeti fer afirmacions tan lleugeres, tan ofensives (que coi vol dir amb això de “vacances a cos de rei”?), que revelen amb quina frivolitat parla d’una cosa sense saber-ne pas ben bé res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!