Agustí Villaronga: ‘”Pa negre” se centra en les emocions i els sentiments dels personatges’

Al material de difusió de Pa negre, d’Agustí Villaronga, hi ha un text del cineasta que, pel seu interès reprodueixo íntegrament, tot seguit:

L’eix central sobre el que s’articula la pel·lícula Pa Negre és el de la devastació moral que produeix la guerra sobre la població civil. Tot i que entre els seus personatges existeixen els que van guanyar i els que van perdre, no és una pel·lícula que planegi sobre els conflictes entre vencedors i vençuts, sinó que se centra directament en les emocions i els sentiments dels seus personatges. A través seu descobrim les terribles conseqüències de la guerra, lluny dels camps de batalla, com si donéssim llum a una fotografia antiga, on en una cantonada apareixen desdibuixats uns personatges grisos i descobríssim la seva vida íntima plena de contradiccions i misèries quotidianes, allunyant-nos de la temptació de mitificar-los com a herois i sobretot de jutjar-los.

L’estructura dramàtica que vertebra el relat s’alimenta de l’obra literària d’Emili Teixidor; no només de la novel·la Pa Negre sinó de gran part de les seves narracions, ancorades en la postguerra de la seva plana de Vic natal, i entre les que destaquen els contes de Sic transit Gloria Swanson i una altra magnífica novel·la: Retrat d’un assassí d’ocells.

El fet d’ampliar la font d’inspiració literària, quan ja per sí mateixa Pa Negre és una novel·la força llarga, es deu a la voluntat que la pel·lícula resultant tingui una línia d’acció més contundent que la de la novel·la, on (sense posar en dubte la seva qualitat literària) els aspectes costumistes i contemplatius ocupen gran part de les seves quasi 400 pàgines. El que es pretén amb això és que el resultat fílmic sigui absorbent, àgil, misteriós, farcit d’emocions i atractiu per a l’espectador.

Com que és una pel·lícula d’emocions, fuig del costumisme i de la crònica d’una època adoptant una posició de gènere inscrita en el melodrama. La manera de filmar-la ha estat en certa manera clàssica, desproveïda d’elements conceptuals en el llenguatge fílmic que ens distanciïn del que els passa als personatges. Tot ha ajudat perquè la història avanci i que ens emocionem a través dels ulls del nen que ens la narra. Sempre en primera persona i sense recórrer a flash-backs, tot i el pes que tenen les accions i els personatges del passat.

Uns altres dos sistemes narratius enriqueixen el melodrama: el thriller i el fantàstic. El thriller pel que té d’ocultació i descobriment gradual dels enigmes. El fantàstic perquè comporta una mirada infantil que s’atura sobre llocs i personatges farcits de misteri. Encara que mai no arriben a l’extrem de la fantasia, limitant-se a donar una dimensió màgica i poètica, real i versemblant, que repercuteix en la fotografia, en la banda sonora i en les constants referències al món dels ocells, símbol dels ideals del seus personatges.

Pel que fa a l’entorn en què s’inscriu la història, està una mica desdibuixat de referències visuals del moment polític, per la seva obvietat. És una opció en què el teló de fons es manté imprecís per reforçar la idea abstracta d’opressió sobre els seus personatges.

Un punt i apart mereix la tasca dels actors. En ells descansa gran part del treball d’aquesta pel·lícula. Bons actors adults i uns nens meravellosos, especialment en el cas de l’Andreu, ja que donant-li la mà seguim pas a pas la seva evolució fins a la pèrdua de la innocència.

(Agustí Villaronga, Material de difusió de la pel·lícula)

FOTO Pa negre, d’Agustí Villaronga

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *