Ara que això del “Lip dub” s’està estenent, a partir sobretot de l’impacte que ha tingut el de la UVIC, em sembla una bona ocasió per reivindicar el valor expressiu, la bellesa dels pla seqüències cinematogràfics.
Un pla seqüència no és sinó un recurs cinematogràfic més, de manera que en si mateix no té es de particular: òbviament, és la mirada de qui el fa que el converteix en bellesa.
De ben segur, molta gent no trobarà aquests pla seqüències tan “diverits”, ni “guais” com els dels “Lip dub” (per cert, perquè una d’aquestes iniciatives quedi bé, es fa imprescindible la mirada de qui el realitzi, altrament quedaria com tot de gent fent gresca davant la càmera, més o menys ben sincronitzat: si té gràcia el resultat final, és perquè el realitzador l’ha tinguda en captar-ho). Però no és del “Lip Dub” que vull parlar, sinó de pla seqüències cinematogràfics que trobo extraordinàriament bells (expressivament)…
Cliqueu al damunt dels enllaços:
[La mirada d’Ulisses (Theo Angelopoulos)] [Touch of Evil (Orson Welles)]
[Millenium Mambo (Hou Hsiao-hsien)] [Last days (Gus Van Sant)]
[Goodbye Dragon Inn (Tsai Ming Liang)] [L’arca russa (Sokurov) -fragment]
[Breaking News (Johnnie To)] [Goodfellas (Martin Scorsese)]
[The Player (Robert Altman)] [El mirall (Andrei Tarkovsky)]
[Corda (Alfred Hitchcock)] [La ronda (Max Ophuls)]
[Werckmeister Harmonies (Béla Tarr)] [Elephant (Gus Van Sant]
Seguirà…
I no decantessim pas algunes escenes antològiques que inclouen parcialment la narrativa del pla seqüència en plans de llarga durada:
[Elephant (Gus Van Sant)] [Kill Bill Vol 1 (Quentin Tarantino)]
[Stalker (Andrei Tarkovsky)] [Soy Cuba (Mikhail Kalatozov)]
[Old Boy (Park Chan-wook]
Seguirà…
VÍDEO The Player, de Robert Altman
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!