Avui, el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei de Cinema. Ara sí, ja tenim Llei; per bé que no entrarà en vigor fins al cap de 6 mesos que es publiqui al DOGC.
Durant la tramitació i debat parlamentari, he parat intencionadament poca atenció als textos i intervencions d’uns i altres. Perquè allò que m’importa de debò és el text final… i amb moltíssimes precaucions. Sé que CiU ha vorejat l’alta traïció, que ERC ho ha pogut instrumentalitzar per aparentar la ideologia política que no ha practicat durant la legislatura, però allò que m’ha interessat és el que han acabat votant uns i altres. Evidentment sé que els castellanitzadors han fet tot el que han pogut perquè l’obra de Franco i la situació submissiva prèvia persisteixi en detriment dels drets dels ciutadans i ciutadanes… Del brogit mediàtic que ha mogut aquesta iniciativa, me n’he anat fent ressó tant com he pogut a l’article Especial debat:la Llei del Cinema. I, a l’apartat Debats d’aquest blog, vaig dir-hi la meva ran de la publicació del document de bases i davant d’esdeveniments puntuals. La coincidència ha fet que, a més, jo hagi pogut parar poca atenció a aquest tema (per mor de Canes i de les vacances posteriors), justament aquest maig i juny, quan s’ha entrat en el punt calent parlamentari. Tanmateix, com he dit, poc m’ha interessat el Projecte de Llei i el seu trajecte parlamentari. Perquè allò que em val la pena és el que en resulta… i encara. Deixeu que m’expliqui (insistint en el que ja vaig dir el 4 de març de 2009)
El conseller Tresserras ha fet la Llei de Cinema que s’havia de fer. I encara potser hauria d’haver anat més enllà, en temes tecnològics i jurídico-conceptuals. Però ha fet honor a la seva vàlua intel·lectual i política, tirant endavant el text que finalment s’ha aprovat. Amb una pega essencial, absolutament assumida des d’un bon començament: el calendari polític. Tresserras sap perfectament que aquesta Llei no l’hauria ni tan sols pogut presentar a començament de legislatura: perquè el PSC no l’hi hauria permès. I no tan sols pel calendari pactat al tripartit; sinó perquè el PSC i ERC saben que no serà aquest tripartit qui podrà aplicar-la (o no).
Si s’hagués aprovat a començament de legislatura, el govern Montilla n’hauria hagut d’aprovar els reglaments, crear els diferents fonts econòmics previstos al text, gestionar els expedients d’infraccions i sancions per incompliments legals… I el PSC, això, molt probablement no ho hagués fet (de la mateixa manera que reiteradament ha desatès les obligacions legals que li corresponen, en defensa dels drets linguístics dels catalans). Com tampoc ho farà CiU si guanya les eleccions: ja hem vist que, igual com van fer els 23 anys que van manar, prefereixen el català en la misèria que incomodar els interessos creats. Una cosa és la retòrica i les flamarades quatribarrades i l’altra el que realment fan quan els toca. Avui han votat la Llei, sabedors que quedaven molt malament si no ho feien i, sobretot, comptant que segurament podran fer de Romanones: aigualir-la a base de no aprovar reglaments i promulgar-los molt poc avinents a l’esperit d’aquest text jurídic.
I, per cert, tampoc compto que la mateixa ERC desenvolupés gaire aquesta Llei de Cinema, en el cas improbable (per no dir impossible) que les urnes els tornessin a col·locar en àmbits de govern. Llevat que el mateix Tresserras tornés a Cultura i que les competències clau quedessin a les seves mans, esclar. Us estranya, aquest comentari? N’hi ha prou que feu un repàs al que ha estat la Política Lingüística real, tangible, d’aquest segon tripartit, en què ERC ha assumit el tema des de Vicepresidència. Tinc (i penso que tots tenim) motius sobrats per a sentir-nos políticament estafadíssims, precisament en un tema clau com el de la llengua. Abocar subvencions no és fer una autèntica Poliítica Lingüística. I lel tàndem Carod Rovira – Bernat Joan, sense anar més lluny, ha estat incapaç de fer complir la Llei 1/98, de Política Lingüística, ni tan sols als organismes que depenen directament o indirecta del mateix govern de la Generalitat. Si en voleu dos botons de mostra: contrasteu com s’ha estès el bilingüisme “ciudadanos” per departaments del govern o quants diners s’han hagut de pagar perquè la llengua catalana avancés una mica en un festival de cinema depenent del Departament de Cultura (sic) com és el Festival de Sitges.
La Llei de Cinema avui aprovada pel Parlament, no entrarà en vigor (com ja he dit) fins d’aquí a mig any (comptador des de la data que la publiqui el Diari Oficial). Fins d’aquí 9 mesos no s’ha de formalitzar el primer i essencial Acord Marc per al Foment de la Indústria Cinematogràfica i Audiovisual. S’hauran d’aprovar un reglament sobre el Registre d’Empreses Audiovisuals de Catalunya; reglamentar el procediment per a la qualificació de les obres cinematogràfiques i audiovisuals i el procediment per a l’aprovació de projectes d’obres cinematogràfiques i audiovisuals en règim de coproducció internacional. Aquesta disposició no té pèrdua: Reglamentàriament s’ha d’establir el procediment d’atorgament del certificat de nacionalitat espanyola de les obres audiovisuals, que es pot iniciar d’ofici o a sol·licitud de la persona interessada (ai, ai, ai, això que la Generalitat certifiqui espanyolitat…!) I els reglaments han d’entrar en un fotimé de coses, sobre producció, distribució, exhibició… així com aspectes de la garantia d’accés lingüístic. Tot plegat és jurídicament correcte. Però també és públic i notori que les eleccions seran aquesta tardor: els terminis i previsions reglamentàries, doncs, queden plenament en mans del nou govern. Mentrestant, la Llei de Cinema és lletra morta; ja que el context electoral i la crisi econòmica en què ens trobem no fan pas pensar que es treballi gaire en la preparació de tot aquesta gavadal de coses, així com en el Programa de Concertació de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya, que ha d’establir l’ICIC, o en la creació del 5 fons de foment que s’han de crear i dotar. Mentrestant, el que segueix vigent és la normativa que hem tingut fins ara.
Ah! I com ja s’ha dit reiteradament, allò que el 50% de còpies en català… progressiva fins d’aquí a 5 anys.
Perquè el plantejament és seriós i alhora valent, tots aquests terminis són prudents i encertats. Fixem-nos, però, que haurien estat molt diferents amb la Llei aprovada a començament de legislatura. Ara fins i pot poden ser-ne moltíssim, de valents i agosarats… perquè ja sabem el pa que hi donen.
Felicitem-nos, doncs, que ja tenim Llei del Cinema. Fem per manera que, mani qui mani, l’hagi d’aplicar. Però Déu ens agafi confessats!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!