Des de Canes 2010: un nom, Apichatpong Weerasethakul.

Ha marcat la diferència, amb L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, Apichatpong Weerasethakul. 

Aquesta és una pel·lícula diferent. D’entrada cal clarificar que forma part d’un exposició-instal·lació artística. El tailñandès Apichatpong Weerasethakul és un cineasta avesat a les instal·lacions i concep els seus films com a obra artística, en el sentit que tots convenim a entendre com a avinent a aquesta mena d’exposicions. L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors és fruit de la seva maduresa en aquest camp cretaiu i, sens dubte, la considero la seva pel·lícula més reeixida.

Aquí, el fil argumental és molt tènue. No som pas en un cinema narratiu. La cosa va d’un home en estat terminal (l’oncle Boonmee del títol) que se’n va a morir al cor de la jungla.

La selva, amb els seus misteris, cau d’esperits i criatures ignotes, atrau el cineasta, que la fa present ben sovint a la seva filmografia. Ell ha manifestat que creu en els esperits, en la reencarnació, la transfiguració… Si us he de ser franc, això em sembla només interessant com a base cultural a partir de la qual crea la seva obra. De la mateixa manera que el budisme, amb les diverses vides dels éssers, el karma, la pràctica religiosa esdevé essencial en el seu text i context cinematogràfic.

Seguint l’esvaït fil narratiu, Apichatpong Weerasethakul fa aparèxer en pantalla un fantasma o un home involucionat a mico, amb la mateixa llibertat creativa que hi insereix un conte meravellós i bucòlic sobre una princesa vella i el seu reflex de bellesa jove a les aigües d’un llac.

El cinema és un mitjà que li permet fer present un esperit o una criatura estranya i atorgar-los carta de naturalitat. Del caràcter fantasmagòric del setè art en fa esment també evocant la caverna platònica o, si voleu, el Blow Up d’Antonioni, en la mesura que un fotògraf detecta en la taca d’uns instantània una existència que després va a trobar i a compartir existencialment. I el cinema li permet deixar que sigui l’espectador qui completi el film, interpretant com consideri el lligam entre seqüències diferents. Tan diferents com la digressió, en forma de l’esmentat conte fantàstic sobre la princesa: una vida anterior del protagonista? E el cos d’un peix? En el de la princesa? En el del portador fornit que la desitja? O el somni d’una noia que descansa en una hamaca? Sempre, en qualsevol pel·lícula, l’espectador ha de lligar caps: Apichatpong, en lloc de conduir-nos, ens proposa. I ho fa amb unes imatges de gran excel·lència estètica.

A la cova on l’oncle Boonmee va a morir, hi ha unes pintures rupestres que veiem fugisserament. Registre d’un passat primitiu que lliga visualment amb la figura en forma de taca que el fotògraf troba a la seva instantània. Evocació de les formes de representació que esdevenen memòria del passat, ancestral o recent. Novament el cinema com a font per a preservar i recuperar, oimés quan la nostra civilització tendeix a destruir el que és atàvic i, per descomptat, el que pertany al passat de les tenebres.

No estem tant davant d’una reivindicació de les il·lusions fantasmagòriques ni dels temors primitius, ni tan sols de l’esperitualitat budista. I tanmateix el cineasta ho converteix en matèria primera per a parlar de la memòria individual i col·lectiva. Memòria de què forma part també la història política no gaire llunyana en el temps (massacres de comunistes, per exemple).

Tampoc estila gravetat, Apichatpong. Pren una distància fins irònica, si més no humorística, respecte els peixos que parlen, els reflexos que projecten les nostres il·lusions, el fantasma que s’asseu a taula, l’home que ha tornat a l’estadi simiesc o el monjo budista que es deleix per anar d’home corrent i revela les pràctiques impensades dels seus companys monacals -xatejadors, etc)-.(fins i tot els religiosos canvien als nous temps i deixen enrere un temps que estem perdent…)

Cada estona que em poso a pensar en L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, més en gaudeixo, més hi trobo elements sembrats perquè en la nostra ment creixi una reflexió sobre el que ens proposa el cineasta. Ara mateix, m’agradaria pensar en el que comporta el retorn al cor uterí de la terra, que fa el ptrotagonsita… No me l’acabo, aquesta pel·lícula; no te l’acabes!

A la sala, la vaig viure amb la boca oberta. Em preguntava com una pel·lícula d’aquell escàs fil narratiu, que et sorprèn a cada seqüència (perquè no va enllà o, al contrari, resulta inimaginable el que et trobes), com una pel·lícula així em podia tenir captivat. No és la mena de cinema que més defenso, i tanmateix, enganxat estava a la pantalla. Sens dubte, hi té molt a veure la riquesa estètica del film. Apichatpong creu en la imatge i el so, i s’expressa a través de la imatge i el só (a diferència de molt altre material vist a Canes, massa deutor de diàlegs i guions al servei dels quals es posen els recursos audiovisuals). No és de fotografia preciosista, sinó de mostrar la natura preciosa, amb el joc de llum i ombra  entre el sol i les plantes, amb la textura de l’arbrat i el fullam, la dinàmica visual del brancam mogut pel vent… això quan no parlem del llac, al peu d’un salt d’aigua, en què s’ambienta el conte…

FOTO L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d’Apichatpong Weerasethakul

Afegeix un comentari