Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 de maig de 2010
0 comentaris

Des de Canes 2010: història i ficcions

Avui tenim el Palau dels Festivals de Canes envoltat de policia i, a l’entrada de qualsevol projecció, et revisen fins a quatre vegades. Si al damunt vas a veure Fora de la llei, de Rachid Bouchareb, aleshores ja, primer la policia et registra, persona per persona, el cos i les bosses que portes. Això és conseqüència de l’escàndol orquestrat per l’extrema dreta ran de la selecció d’aquest film sobre el naixement i activitat de la branca parisenca del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria i que fa esment a la matança de Setif, en què les forces colonials franceses van massacrar milers d’algerins, que reclamaven la llibertat per al seu país el mateix dia que els francesos celebraven l’alliberament dels nazis. Una esverada política que ha estat contestada des dels diaris d’esquerra, ha provocat una carta escrita de Rachid Bouchareb (en la qual aposta per la llibertat d’expressió i el pacífic i democràtic debat d’idees) i ha dut les autoritats a organitzar avui mateix (dia de la projecció del film) un homenatge a tots els caiguts a la guerra d’Algèria.

Rachid Bouchareb fracassa en aquesta crònica sobre la branca parisenca del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria. L’èpica del combat per la supervivència i la llibertat, per la superació del jou colonial sobre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, la bona causa de fons, no justifica els desencerts cinematogràfics de la pel·lícula. D’una banda,  hi ha l’opció de Bouchareb de centrar el relat en una família algeriana per a explicar una història política: legítima, però subordina tant el drama familiar a l’epopeia política, que el conjunt perd gruix i deixa en evidència l’autèntic objectiu del film. Per altre cantó, l’argument és molt esquemàtic i el guió força tot el que calgui, per tal de fer avançar el relat i encaixar els seus personatges de ficció en els fets reals, històrics.

De la mateixa manera decep Ken Loach, en fer un simple thriller d’investigació i venjança, a Route Irish. Per molt que hi denunciï com les empreses de seguretat privada a la guerra de l’Iraq fan servir els exsoldats britànics de carn de canó per als seus negocis; per molt que, a la base argumental, hi hagi una emotiva història d’amistat, el que tenim en pantalla és, per damun de tot, un simple thriller d’investigació i venjança. Que tingui uns fonaments ideològics d’esquerres, no ens permet obviar que l’edifici fílmic està fet de la mateixa matèria primera que el més reaccionari dels films d’acció de Hollywood: algú, expert en la matèria, que davant la injustícia institucionalitzada se l’agafa pel seu compte i passa comptes amb “els dolents”.

Amb la bondat de la reivindicació o la denúncia política, no n’hi ha prou. Un altre cas que n’hem tingut en aquest Canes 2010 és el de Fair Game, de Doug Liman. Posa en pantalla l’escàndol Plame, en què la Casa Blanca va revelar la identitat de l’espia de la CIA, Valerie Plame, presumptament per a venjar-se del seu marit, l’exdiplomàtic Joe Wilson, que havia publicat un article contrari a la tesi de les armes de destrucció massiva amb què l’administració Bush preparava la guerra de l’Iraq. Documenta el procés que du l’eficient agent (Naomi Watts) a superar les reticències a declarar davant del Congrés, per lleialtat i esperit de servei al govern. I, en paral·lel, reconstrueix la lluita de l’exdiplomàtic (Sean Penn) perquè la veritat i la democràcia triomfin. Dos aspectes, doncs, que convoquen la nostra solidaritat de progressistes europeus. I tanmateix ens trobem que aquest és el simple suport diguem-ne ideològic d’un producte essencialment industrial, barreja de thriller d’espies i film de denúncia política de gran tradició al cinema liberal fet als Estats Units. Una dualitat que no acaba mai d’integrar-se en una unitat fílmica, talment com la parella protagonista, en què cadascú va a la seva. Definitivament, els programadors de Canes 2010 han apostat per pel·lícules sobre temes polítics importants, mal que el tractament cinematogràfic sigui limitat, discutible o deficient.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dv21]

FOTO Route Irish, de Ken Loach

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!