Des de Canes 2010: traca de cinema

Ara ho deixo només apuntat i, quan pugui, ja ho desenvoluparé, als apunts corresponents a casa pel·lícula:

Tamara Drewe, de Stephen Frears. Amable i simpàtica, però esmussada, sense la mala bava que pel que em diuen té la novel·la gràfica original.

Dels homes i els deus, de Xavier Beauvois. Els darrers mesos de vida de set monjos francesos al Magrib de 1996, finalment segrestats i assassinats, en plena escalada bèl·lica entre l’exèrcit i els terroristes islamistes. Pel·lícula d’entesa, de tercera via, que documenta el camí espiritual d’aquells homes sabedors del perill de mor que corrien. Feta reconegudament amb la senzillesa que escau a l’orde de Sant Benet, exposa les coses, les descriu, amb una sintaxi cinematogràfica acadèmica. El respecte per aquells monjos i l’admirable el testimoni que en dóna, no treu que la forma amb què ens ho serveix, per coherent que sigui, resulta de poca volada.

Blue Valentine, de Derek Cianfrance, amb Ryan Gosling i Michelle Williams. Malgrat algun toc Sundance i un enfoc que em resulta pèl misògin, m’ha convençut prou pel que té de crònica dolorosa d’un amor esgotat.

Two Gates of Sleep, d’Alistair Banks Griffin. Opera prima d’un esteta, amb prometedor talent visual. Amb un estil que em fa pensar en el Gus Van Sant de Gerry, segueix de manera es pot dir silent, les relacions de dos germans i una mare, abans i després que aquesta mori. La càmera mostra i segueix. Els diàlegs són mots ben escassos. Les mirades, els gestos, els posats… revelen l’interior dels personatges. De posat, certament, també en té la pel·lícula. I Griffin haurà de madurar, per esquivar la temptació autocompletativa. Però ara com ara, ens ha regalat una de les millors estones d’aquest Canes 2010.

La meva felicitat, de Sergei Loznitsa. Força caòtica, retrata una Rússia en què la generositat es paga amb la mort, l’autoritat es dissol en corrupció i abús de poder… Loznitsa mostra rastres de la seva reconeguda trajectòria de documentalista, però no acaba d’articular bé el mecanisme de ficció que s’ha muntat. El fil conductor, un camioner que va topant amb diversos personatges-pretext per a parlar del passat o mostrar la pirateria, la prostitució o els negocis que s’han de muntar la gent per sobreviure. El títol de la pel·lícula fa referència a un col·lega del protagonista, convençut erròniamnet que la felicitat te la garanteix no posar el nas en res: li dura poc, aquesta “seva felicitat”, en un país com aquell.

Estem en dies molt intensos, amb la traca cinematogràfica ben disparada. Pera acabar d’adobar, demà se’ns planteja la possibilitat de veure les 5 hores i mitja de Carlos, la sèrie de TV que Olivier Assayas ha gravat cinematogràficament, sobre el famós terrorista internacional. De ganes per veure-la ja en tinc, ja; però aquestes 5 hores i mitja em deixarien sense vaure massa altres coses, per la qual cosa, en principi he descartat d’anar-la a veure.

Quant a les notícies de Canes:

Sorpresa aquest matí quan hem descobert el diari Libération parlant bé de Biutiful, que una part de la crítica francesa també ha puntuat molt bé a les graelles que es publiquen durant el certamen.

Si ahir era Godard que deixà plantat el Festival, no acompanyant la presentació de Film Socialisme (que finalment no he vist!), sembla que dijous serà Sean Penn que no vindrà a Canes per defensar Fair Game, de Doug Liman.

I ara, amb el vostre permís, penjo aquest apunt i el programa de demà, i me’n vaig a sopar.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dt 18]

FOTO Dels homes i els déus, de Xavier Beauvois

Afegeix un comentari