Des de Canes 2010: bellesa i artifici del nou Kiarostami

Acabo de sortir de la projecció avançada a la premsa de Còpia certificada, d’Abbas Kiarostami. Deixeu que us ho digui de seguida: per fi, una pel·lícula que, si més no a bona part de la crítica, els ha entusiasmat. Ovació de les bones i esbroncada, també. Certament, n’hi ha hagut que no els ha convençut, gens. Però feia goig veure les cares de satisfacció, sentir la càlida remor de la gent exultant… Però deixeu-me també que us en digui la meva a cop calent, abans de pensar-la més, abans de reflexionar més sobre un film amb diàlegs pera rumiar-los…

M’ha captivat la bellesa de la pel·lícula, de les seves imatges, de com filma els actors (omnipresents davant la càmera) i fa respirar l’exhuberància de la Toscana pels marges de l’enquadrament, pels so, per l’aire que s’hi respira… I alhora no he entrat en l’artifici que segueix Kiarostami. El personatge de Binoche (guapíssima), a un escriptor (William Shimell) amb qui passa una jornada en un poblet de la Toscana, li proposa que es faci passar pel seu marit i ell ho accepta, seguint el joc fins a extrems que van enllà de la versemblança. Perquè cap d’aquests personatges no es pretén que siguin reals, tangibles, certs; sinó portadors de reflexió. En aquest cas, sobre l’original i la còpia, sobre la veritat  i la representació (de la parella), sobre la diferència de valor que la mirada (en aquest cas de l’espectador) atorga a la cosa vista. Poètic i al·legòric, prolífic. Però d’un artifici que l’ontologia de la imatge em fa present i que no he aconseguit treure’m del damunt durant tota la visió del film. Ara ve l’hora de pair-lo i, mentre anava escrivint aquestes ratlles, me n’he adonat que puc acabar valorant-la molt més positivament que no ho faig ara mateix; però he volgut deixar anotada la primera impressió que n’he tingut: bellesa i artifici.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dl 17]

FOTO © MK2 Còpia certificada, d’Abbas Kiarostami

Afegeix un comentari