Des de Canes 2010: “Biutiful” es rabeja en una Barcelona tan miserable com la castigada vida dels seus personatges

Al conseller Saura, en particular, i al Tripartit en general, no els deu fer gaire gràcia que Biutiful mostri una espectacular batuda dels Mossos d’Esquadra per plaça Catalunya i voltants contra els immigrants que venen i trafiquen… Com tampoc els deu fer el pes que les necessitats bàsiques dels protagonistes d’aquest film d’Alejandro González Iñárritu, no apareixin ateses ni tan sols una mica pels serveis socials i d’acolliment del nostre país. Però és que Biutiful és una pel·lícula de realisme brut, però que la realitat la sotmet al concepte “pel·lícula” (com a sinònim de ficció). I, sobretot, és una obra de González Iñárritu, en la qual gairebé tot allò que pot anar malament en aquesta vida, hi va, de malament. I tot allò que pot resultar desagradable de veure a l’espectador, ho mostra, perquè quedi ben clar que n’és, de desagradable, el que es vol mostrar.

L’efectisme tremendista i el delit per a impactar (manipular) emocionalment l’espectador esguerren el potencial d’aquesta història de solidaritat humana, potser massa intoxicada de fraternitat ONG, per acabar d’adobar. Javier Bardem, en un paper que el fa candidat a premi d’interpretació (i a Òscar, si no fos que la pel·lícula potser resultarà massa crúa per als acadèmics), tot i que no és el millor treball que li hem vist, dóna vida a un home que és un cúmul de calamitats: separat d’una dona bipolar, mancat de pares, amb un germà de negocis foscos, dotat de poders per parlar amb els morts, intermediari del comerç i el trafiqueig clandestí en mans dels immigrants i sobretot preocupat pels seus dos fills petits, oimés quan li diagnostiquen una càncer terminal. Ell brega de valent per ajudar tothom que pot: els immigrants il·legals amb què treballa i les seves famílies, la seva dona fràgil… Esclar que la vida dóna voltes i ves que no t’hagis d’acabar refiant d’aquell a qui primer has ajudat…

La Barcelona que filma esquiva al màxim la imatge turística… fins que recorre a tòpics de postal com la Sagrada Família, la Torre Agbar o la Vil·la Olímpica, justament per a remarcar l’explotació humana que s’amaga al dessota de la nostra opulència occidental (imatge eloqüent, la de cadàvers d’il·legals que el mar deixa a la sorra, davant mateix de l’Hotel Arts). Per tant, potser els angles i la manera que posa en pantalla el Passeig de Gràcia o segons quina altra part de la ciutat, potser no són ni els millors, ni estèticament els més aconsellables; però durant bona estona del metratge aconsegueix, com dic, evitar que el clixé topogràfic conegut se li mengi la pel·lícula. És més, sense negar mai que sigui Barcelona, la Barcelona multicultural i plurilingüística (en què el català apareix en envasos de llet i sucs, en un quadre pictòric i fugisserament en algun personatge, a part d’expressions puntuals del mateix Bardem, de la mateixa manera que els xinesos i els senegalesos parlen la seva llengua), González Iñárritu la tracta sobretot com una ciutat occidental. El que hi passa, podria passar a altres llocs, sense (insisteixo) negar que és on és. Cal, des d’aquest punt de vista, acceptar elements de “ficció” com els que he comentat dels Mossos d’Esquadra o de ni esmentar els serveis socials o d’acolliment. No ens ho hauríem d’agafar amb exigència de la nostra realitat concreta, que coneixem. Com diu aquell, si els de Los Angeles o Nova York obrissin la boca, descobriríem que la nostra cinematogràfica percepció d’aquelles ciutats no es correspon de manera exacta a les respectives realitats urbanes. No, el problema de Biutiful no és aquest, no rau en això, sinó en com es rabeja en la misèria física i social de l’indret on s’ambienta bona part del film. Ras i curt, no li hem de retreure que enssenyi al món barriades, cases, sòtans mugrosos de casa nostra; sinó que faci un autèntic espectacle, exhibició de la sordidesa, sigui d’on sigui.

Deixeu que hi afegeixi un comentari final sobre el guió. Sense Guillermo Arriaga, res de salts temporals, que tampoc calen; però, lamentablement, algunes ratlles de diàleg que grinyolen, perquè no s’avenen al personatge o estan “massa escrites”, i certes situacions més que discutibles (us imagineu que una infermera del CAP deixi que un pacient es tregui ell mateix la sang per a una anàlisi i, per reblar el clau, li pregunti a aquest home amb pinta de traficant de droga que… on ho ha après a fer anar tan bé la xeringa? Valga’m Déu!)

Per cert, avui, 20 minuts abans de començar la roda de premsa, ja no ens han deixat entrar, de plena que estava la gran sala Lumière, i ens han muntat una projecció especial, mitja hora més tard, per als que hauríem quedat fora. Demostració de la gran expectació que hi havia per veure-la. A la Sala del 60è Aniversari, on l’hem vist, els quatre xiulets dels anti-Babel s’han dissolt en el silenci indiferent de la majoria (aquest any, les xiulades es veu que no es porten). I em diuen que, al Gran Teatre Lumière, escassos aplaudiments i potser algun xiulet és el que s’ha diluït entre la indiferència com a resposta. La immensa majoria de la crítica catalana està escandalitzada, irritada amb la pel·lícula. Veurem què en dirà la resta.

FOTO Alejandro González Iñárritu, dirigint Biutiful a Barcelona

Afegeix un comentari