Des de Canes 2010: un divendres a l’americana, amb Oliver Stone

És ben habitual que el primer divendres de Festival, Canes tingui pel·lícula amb estrelles; ja que la ciutat queda col·lapsada per milers i milers de persones que passegen per la Croisette, aprofitant que comença el cap de setmana. Això fa que, molts anys, sigui una pel·lícula nordamericana la que es projecti a la sessió de les 7 del vespre. I aquest cop ha estat Wall Street 2. el diner mai no dorm, d’Oliver Stone.

De cares conegudes, a la pel·lícula ja n’hi ha, força: Michael Douglas, Shia LaBeouf, Carey Mulligan, Josh Brolin, Frank Langella… per esmentar només els noms que s’han atansat a Canes, per fer costat a Oliver Stone en la presentació d’aquest thriller financer, els guionistes del qual poc s’han hagut d’empescar, atès que la realitat de Wall Street en la crisi actual es forneig arguments de sobra… No ens penséssim pas, però, que només hi ha hagut aquests noms, pujant les famoses escales del Palau de Festivals. Martin Scorsese, que és aquí, per la Wolrd Cinema Fondation que vetlla per la recuperació de patrimoni cinematogràfic d’arreu ha entrat a Palau enmig d’aclamacions i un xàfec de flaixos fotogràfics; com Alain Delon i Claudia Cardinale, que tenen l’honor de ser presents en l’estrena de la còpia restaurada d’ Il Gattopardo, de Luchino Visconti. No han desaprofitat l’ocasió tampoc Gael García Bernal i Diego Luna, els actors i també direcors mexicans, l’un president del Jurat de la Càmera d’Or, l’altre autor d’Abel, projectada Fora de Competició en Sessió Especial. I etcètera, etcètera.

Avui la jornada m’ha quedat marcada per un matí intensíssim: més de cinc hores dins de sales de cinema, amb només dues pel·lícules. Una, la d’Oliver Stone (2h16minuts) i l’altra, Aurora, de Cristi Puiu (3h01minuts). O sigui que m’he agafat la tarda tranquil·lament, recapitulant un xic el que porto vist. I pensant que podria arribar-me a la Quinzena a veure algun títol. Però m’ho he passat tant bé que, quan me n’he adonat de l’hora ni tan sols podia canviar plans i anar a veure novament Il Gattopardo. Què hi farem! Aquesta nit, puc triar entre La mirada invisible, de l’argentí Diego Lerman, i Chatroom, del japonès Hideo Nakata, perquè avui no tenim pel·lícula avançada de la Competició (coses del desgavell d’enguany!). D’antuvi havia previst la de Nakata, però en malfio i m’explico. Veig a venir que serà una cosa avinent al Festival de Sitges, com La criada que ens van endinyar ahir. En principi, això no hauria de ser problema, perquè manta vegades Sitges ha programat títols projectats prèviamnet a Canes; si em queixo és perquè el film d’IM Sang-soo vist avançadament ahir és d’aquells que, si Sitges la vol, que la programi, però a Competició de Canes no hi fa res. I em temo que la de Nakata sigui una altra coseta. Passa però que la de Lerman, em sembla que ja l’he vista, sense haver-la vista. Soparé i decidiré.

Els comentaris de La criada, d’IM Sang-soo, i de Wall Street 2: el diner mai no dorm, a Vull llegir la resta de l’article.

***

Enllaç amb [Le Quotidien du Festival, dv 14]

FOTO Shia LaBeouf, Josh Brolin i Michael Douglas, a Wall Street 2: el diner mai no dorm, d’Oliver Stone

Comentaris

***

La criada, d’IM Sang-soo

Posada en escena acurada i de gran rigor. Una remarcable capacitat del director per engolir els personatges en l’entorn que es mouen, sigui una zona comercial, sigui el casalici dels senyors que contracten la protagonista de criada, ara que esperen bessonada com a germans de la seva estimada filleta. Erostisme físic. Tot prou sofisticat.

Remake de la pel·lícula homònima de 1960, esberla l’elegant i rutinària “felicitat paradisíaca” on ha entrat a treballar la noia, quan el marit la pren també com a minyona sexual. I de retruc, el que s’esberla és la pel·lícula mateixa. Comença aparèixer el personatge de la sogra amb traços caricaturescos de bruixa expeditiva, assetjament violent a la noia perquè s’allunyi del marit i la casa…A penes si s’aguanta com a reflex de la masculinitat de la societat coreana, realment dominada pel sexe femení; ni com a drama que agafa caire terrorífic. Sembla com si s’hi volgués ironitzar, desnaturalitzar aquests gèneres. I l’únic que s’aconsegueix és un final prou murri, francament bo, mal que l’entrin en calçador, i que tanmateix no justifica haver hagut de veure’n tot el metratge anterior.

Wall Street: el diner mai no dorm, d’Oliver Stone

En aquesta pel·lícula articulada sobre tres revenjes (la de Michael Douglas contra un voltor de Wall Strett, a qui també vol la pell un jove corredor de borsa i futur gendre de Douglas, que també malda perquè la seva xicota miri de perdonar son pare), tanmateix, la gran venjança és la d’Oliver Stone contra Wall Street, aprofitant que la crisi econòmica actual li dóna arguments de sobra. De manera fluïda, donant-ho tot ben mastegat, va combinant les diverses intrigues, els jocs bruts d’uns i altres, la innocència dels joves i la maniquea perversitat dels grans… en un espectacle que dóna al gran públic una primera ficció “made in Hollywood” sobre la crisi que patim tots plegats.

Afegeix un comentari