Des de Canes 2010: En Robin Hood llança la fletxa i en Tim Burton somriu, sorneguer…

En aquesta jornada inaugural de Canes 2010, això ja està ben animat. Tot i que les previsions metereològiques no paren d’anunciar mal temps; ara com ara, el sol banya la Croisette i la temperatura ambient és d’aquelles que convida a fer una becaineta, avui que encara podem. A la sala de premsa, plena a vessar, hi ha els que ocupem tots els punts de treball, escrivint; els fotògrafs enviant o endreçant el primer materil registrat, i els que geuen pels sofàs, fents les comentades bacainetes.

Com és habitual, el primer dia veiem la pel·lícula d’apertura (Robin Hood, de Ridley Scott), els seus intèrprets principals enceten les sessions fotogràfies del certamen, l’equip del film n’estrena les rodes de premsa, i tot seguit es presenta en societat el Jurat (fotos, roda de premsa, etc.).

Del Robin Hood, de Ridley Scott, podríem dir que és una pel·lícula d’aquelles per passar la tarda al cine. I deixar-ho aquí, que poca cosa més val la pena dir-ne. Però tenim el vici gros de parlar d’aquesta mena de coses i no me’n sé estar. Anant a Vull llegir la resta de l’article, en trobareu el comentari.

La sorpresa més agradable que m’he endut fins ara en aquest Canes 2010 ha estat trobar-me que tots els vestíbuls del Palau dels Festivals estan decorats amb grans dibuixos de Tim Burton. Aquest matí, la projecció de premsa de Robin Hood ha tingut lloc a la Sala Debussy i, en entrar-hi, els hem vistos, aquests dibuixos. I després, passant pel costat de la Gran Sala Lumière hem entrellucat que també allà n’hi ha, encara més grans i més nombrosos. Avui és el dia Tim Burton a Canes 2010. Amb permís de Russell Crowe i Cate Blanchett, esclar; però és que el president del jurat surt en portada de revistes i diaris, ha encapçalat (com és normal) la roda de premsa en què el Jurat es presenta en societat, el web del Festival li publica una entrevista

Per cert, un Jurat sense Jafar Panahi; ja que malgrat la invitació del Festival i les “gestions” del Ministeri francès d’Afers Estrengers, les autoritats iranianes no li han permès ser a Canes. I ara què, si guanyés Kiarostami?… Esperem a veure els esdeveniments!

Deia que Crowe i Blanchett han compartit l’estrellat de la jornada amb Burton i és que els protagonistes de Robin Hood han hagut de fer-s’ho sols, acompanyats només pel productor Brian Grazer; já que Ridley Scott no há fet acte de presència per a defensar la seva pel·lícula. No n’he escatit el motiu; però val la pena prtendre’n nota. Quan després el Festival al·legui que detreminada pel·lícula no l’han volguda perquè el director no volia venir perseonalment, podrem recordar-los casos com el d’avui, amb Ridley Scott.

Ara, quan pengi aquest apunt al blog, descarregaré catàlegs i material al cotxe, estiraré un xic les cames i faré cap a la Sala Debussy, on tenim la projecció avançada de Gira, de Mathieu Amalric. Mentrestant, per l’alra gran porta del Palau de Festivals aniran entrant els convidats a la Gala Inaugural que conduirà Kristin Scott-Thomas.

Demà, la cosa ja s’esvera. Fins a 5 pel·lícules tinc en agenda (veurem en què s’acaba concretant…)

***

Enllaç amb [Le quotidien du Festival, dc 12]

***

FOTO © Universal
 Cate Blanchett i Russell Crowea, “Photo Call” oficial del Festival de Canes, ran de la presentació de Robin Hood, de Ridley Scott

Comentari sobre Robin Hood, de Ridley Scott (que ja he penjat, també, a la fitxa de la pel·lícula)

***

Ridley Scott i els seus guionistes Brian Helgeland, Ethan Reiff, Cyrus Voris i Tom Stoppard, revisen la llegenda de Robin Hood, prenen-se tot de llicències I reconstruint els origens del personatge, en el que sembla el començament d’una nova sèrie de pel·lícules.

L’arquer que incorpora Russell Crowe, poc el veiem trepitjar el bosc de Sherwood. De fet, les dues hores i vint minuts de metratge serveixen per explicar-nos com l’home passa de ser un soldat al servei de Ricard Cor de Lleó a haver de refugiar-se en aquella mítica forest. De justicier, si de cas, ja en farà a la primera seqüela que Hollywood en prepari per a esprèmer aquest nou filó, si la cosa de la taquilla els va prou bé. Que hi pot anar, francament.

Esclar, com que ens situen abans que comenci bona part de la història més coneguda, resulta que el xèrif de Nottingham encara no té un paper destacat; que el príncep (i després rei) Joan respon més a un perfil humà (amb les seves febleses i misèries), superant els trets limitats amb què el sol dibuixar la llegenda; Lady Marian apareix com a una dona decidida (feminista “avant-la lettre”),que brega contra les dificultats enormes que els fan passar les guerres del rei, els interessos de l’Església i els orfes desposseïts que es refugien al bosc i els roben per poder menjar.

Precisament aquesta canalla de Sherwood, amb le rostre sovint amagat rere màscares, apareixen fugisserament com a criatures misterioses, apuntant cap a un possible tractament interessant que la pel·lícula no desenvolupa, perquè se’n queda només amb el caire visual, tan sols amb l’indici del que podrtia ser i no és. I tinguem en compte que ells representen els que van haver d’amagar-se al bosc abans de Robin… Excuseu-me que no digui res, ara, de com se’ls acaba fent servir, aquesta jovenalla!

Tampoc acaba duent a res, representar les naus del rei francès que desemarquen a Anglaterra com si fossin els vaixells que transportaven els soldats cap a les platges de Normandia a la Segona Guerra Mundial. És una de les llibertats tan lúdiques com estèrils que s’han pres ( no sé si pensant en el video-joc que segurament en treuran al mercat) i amb el pretext de les quals fan anar el guió i la mateixa posada en escena cap on els convé, despreocupant-se’n de la versemblança i “cosetes” així. Ras i curt, com que tot és un conte, una llegenda, fot-l’hi…

He de confessar-vos que, fins a cert punt, Ridley Scott m’ha sorprès durant bona part del metratge. No pas perquè hagi fet res especial; sinó més aviat per com ha conduït el film de manera diguem-ne prou equilibrada. No ha pas renunciat a l’acció (a gavadals, quan toca!), ni a combinar-la amb relat “històric” i a una cert retrat social. Ni s’ha oblidat de les seqüències romàntiques. Però la pel·lícula va passant fluïdament, com a simple entreteniment, amb un tractament “realista” del que explica, amb tocs puntualment desmitificadors (aquí hi ha qui mor sense gaire èpica…)…Fins, fims, fins que arriba el Ridley Scott que em temia d’antuvi. I és que la resolució no pot ser més emfàtica, ampulosament efectista, buscant pel biaix d’aparatosos moviments de càmera i grans reforços musicals, una grandesa cinematogràfica que no té. Sí que hi ha alguna “troballa” visual, l’intent d’alguna composició en pla general que hagués pogut estar molt bé; però el soroll efectista s’imposa a qualsevol altra consideració.

Post-Scriptum. Repassant els paràgrafs anteriors, m’adono que no he fet esment de la ràfega shakespeariana que bufa en algun moment aïllat de la pel·lícula. No sé si és cosa d’haver-hi tants guionistes o si el mateix Tom Stoppard hi té alguna cosa a veure; però el cas és que en la caracterització del príncep (i després rei ) Joan hi ha alguna cosa de l’Enric V shakespearià, de la mateixa manera que en l’arenga de Robin als anglesos units contra el francès hi ressona el discurs d’aquell monarca abans de la batalla d’Agincourt escrit per la pluma del dramaturg britànic. Passa però que certs ventets també encostipen i aquests rafeguetes evocadores més aviat es giren en contra del film de Ridley Scott (sobretot pel que fa a l’arenga).

Afegeix un comentari