Quinzena dels Realitzadors – Canes 2010: “Two Gates of Sleep”, d’ Alistair Banks Griffin

Two Gates of Sleep (Two Gates of Sleep)

Director Alistair Banks Griffith. Producció Borderline Films (Nova York, EUA) Durada 1h18.

Repartiment Brady Corbet (Jack), David Call (Louis), Karen Young (la mare)

Sinopsi Havent-se preparat per a la mort imminent de la mare, dos germans emprenen un viatge complicat riu amunt per atendre-li la darrera voluntat.

Vídeos [Declaracions d’Alistair Banks Griffith (ang)]

Webs oficials [x]

42a Quinzena dels Realitzadors – Canes 2010 [Two Gates of Sleep (fr / ang)]  Premis a la Quinzena dels Realitzadors [cap]

Nota Aspira a la Càmera d’Or.

***

Articles en aquest blog [Des de Canes 2010: traca de cinema] [Tot Canes 2010]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació [IMDB (ang)] [CommeAuCinéma (fr)]

Vendes internacionals [x] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]

FOTO Two Gates of Sleep, d’Alistair Banks Griffin

Actualització (18.05.2010): Comentari sobre “Two Gates of Sleep”, d’ Alistair Banks Griffith

***

Opera prima d’un esteta, amb prometedor talent visual. Amb un estil que fa pensar en el Gus Van Sant de Gerry, segueix de manera es pot dir silent, les relacions de dos germans i una mare, abans i després que aquesta mori. La càmera mostra i segueix. Els diàlegs són mots ben escassos. Les mirades, els gestos, els posats… revelen l’interior dels personatges. De posat, certament, també en té la pel·lícula. I Griffin haurà de madurar, per esquivar la temptació autocompletativa.

Autor de dos curtmetratges previs –Gauge (2008) i Dear Julia (2006)-, el jove Alistair Banks Griffith es revela força interessat en el cinema de l’acompanyaments de personatges que ronden per la Natura. A Two Gates of Sleep, com remarca el comité de selecció de Quinzena dels Realitzadors, hi basteix el retrat íntim d’una família americana, aïllada en un racó oblidat del continent (..) i parla del desig i de la frustració dels protagonistes que no poden expressar les emocions, la pena i la ràbia. Esquerps i taciturns, als dos germans protagonistes pots ben dir que no saps el que els passa, ni perquè actuen d’aquella manera. A base de silenci i metratge, deixant que parli la imatge (i aquí cal destacar el treball visual del cineasta amb la col·laboració del director de fotografia Jody Lee Lipes, com remarquen encertadament  els seleccionadors de la Quinzena), se’ns fa present la tensa relació fraternal, sobretot al voltant de la figura de la mare, moribunda. Jack (Brady Corbet) n’és efectivament més dependent; Louis (David Call) en manté una certa distància, mal sigui perquè l’altre passa al davant, sigui pel dolor que li provoca l’estat terminal de la mare. Quan aquesta mare mor i en duen el fèretre casolà riu amunt, per enterrar-la al peu d’un arbre concret, els dos nois han de fer un esforç esgotador, contra corrent, arrossegant el taüt per pendents boscosos o traient-lo penosament de l’aigua que ja l’està negant… Un trajecte funerari que cada germà viu de manera diferent, amb les seves pròpies forces i aptituds, però sobretot amb el farcell afectiu que cadascun d’ells tragina… Callats i sense a penes dialogar, els supura la pena i la ràbia, els esclaten les tensions… i Jack, sobretot Jack, gairebé voldrà acompanyar la mare en la seva nova estada, sota terra, al peu de l’arbre, en un darrer intent de fusió amb la mare…

En una prometedora seqüència inicial, en què Jack i Louis surten de cacera, res no se’ns diu, però ja percebem el vincle d’aquests xicots amb l’entorn natural pel que es mouen i especialment les relacions complexes entre ells dos (les rivalitats i gelosies intangibles, el lligam fortíssim). A continuació, apareix la mare i, un cop morta, el que desenvolupa la pel·ícula és justament la brega home-natura i sobretot l’afectivitat contingent dels dos protagonistes.

Un migmetratge hauria estat segurament més escaient per a aquest film pèl inflat, en què una ostensible recreació estètica (en la natura, en els cossos dels protagonistes, en les situacions enllotades) deixa constància del talent visual i cinematogràfic d’ Alistair Banks Griffith (el ritme pausat i el muntatge és aquí tan important com la imatge mateixa), alhora que ens avisa d’una perillosa tirada esteticista i fa la sensació d’un cert farciment temporal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *