Club 7 Cinema

Picco (Picco)

Director Philip Koch. Durada 1h45.

Repartiment Constantin von Jascheroff (Kevin), Joel Basman (Tommy), Martin Kiefer (Andy), Frederick Lau (Marc).

Sinopsi Kevin acaba d’ingressar al centre penitenciari de menors. Compateix cel·la amb Tommy, Andy i Marc. Aquell és un món on només els forts se’n surten. Kevin no aconsegueix imposar-se. Tem que no podrà fer-ho. Tommy li dóna un consell d’amic: “en aquest món, només potser víctima o culpable”. Consell que tindrà conseqüències terribles i que provocarà esdeveniments que canviaran per sempre la vida dels quatre companys de cel·la.

Nota Basada en fets reals, aquesta pel·lícula vol mostrar la vida quotidiana en un centre penitenciari per a menors a Alemanya i com el sistema judicial judicial no és capaç de reeducar els joves delinqüents

Vídeos [Roda de premsa, Quinzena (ang)]

Webs oficials [picco-film (al)]

42a Quinzena dels Realitzadors – Canes 2010 [Picco (fr / ang)]  Premis a la Quinzena dels Realitzadors [cap]

Nota Primer llargmetratge de Philip Koch, aspira a Càmera d’Or.

***

Articles en aquest blog [Des de Canes 2010: ficcions i realitat] [Tot Canes 2010]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació [IMDB (ang)] [CommeAuCinéma (fr)]

Vendes internacionals [Rezo] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [Rezo] Dist. it. [x]

FOTO © Rezo Films Picco, de Philip Koch

Actualització (21.05.2010): Comentari sobre “Picco”, de Philip Koch

***

Picco, film de Philip Koch presentat a Quinzena dels Realitzadors, s’inspira en casos reals de violència a les presons juvenils alemanyes. A tots els tòpics del cinema penitenciari recorre Koch, amb un guió i una posada en escena molt esquemàtics (el personatge feble que ja veus condemnat des del primer moment, els violents que són també els més apersonats, l’intermig que serà el covard…una psiquiatra de presons que, amb els diàlegs, explica el perfil psicològic típic d’uns i altres, el pres homosexual que saps sentenciat d’antuvi, etc.). I ho acaba duent tot a una mena d’ al·legoria sobre el nazisme (amb el covard executant el que els violents imposen, per desgràcia del feble), que, per bogadejada i maldestra, resulta tan sols evocativa, en contraposició al festival de massoquisme amb què es converteixen les escenes de tortura despiatada contra la víctima propiciatòria. Aquí la realitat, el cas real i fins els referents històrics metafòrics queden precisament en segon pla, perquè al cineasta se li en va la mà i la manera com ho tracta gairebé inavlida, fa oblidar el seu presumpte valor documental. Tant és així, que al decurs de la projecció a la Quinzena, primer s’ha aixecat un espectador cridant que allò era com si filmessin els camps d’extermini nazis, i tot seguit, de mica en mica, s’han anat aixecant d’altres espectadors, notablement irats.

En un moment de la pel·lícula, ran d’una visita externa al centre, el director penitenciari explica que la cel·la dels quatre protagonistes és una excepció, perquè la majoria de les cel·les eren són de dues persones, en nom de la intimitat i de la seguretat. A part que se’ns parla de la violència patida per interns en cel·les de dos, el cas és que aqesta de quatre, en què s’estan els protagonistes, esdevé una necessitat argumental i, alhora, revela una vocació teatral (no sé ni si tan sols conscient). Realment, aquesta cel·la que esdevé l’univers de la pel·lícula a partir d’un moment del metratge és un escenari, tot el que hi passa es pot traslladar dalt d’un escenari sense que l’específic cinematogràfic obligués a fer-hi gaire replantejaments. Això, que en si mateix no és un problema, reforça la percepció de fins a quin punt el treball de càmera, la planificació i el muntatge estan al servei de l’efectisme narratiu i dramàtic (sàdic); de manera que els plans de proximitat serveixen per a emfatitzar la perplexitat, el dolor o l’acte mateix de la tortura, sense aportar res que no es vegi perfectament amb un pla de conjunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!