Més enllà de la dialèctica que els exhibidors tenen amb la classe política per la futura Llei del Cinema, em pregunto què estan buscant realment amb la campanya que estan fent, projectant aquest espot “papus” a les sales on haurien de servir els espectadors i no pas intimidar-los esbiaixadament, atacant els seus drets? Què pretenen, adreçant-se a l’espectador, sense explicar-li res i tan sols llençant-li al damunt un missatge de “por”?
Costa poc de veure que volen convocar la gent perquè els faci costat. I qui els pot fer costat?
Certament, hi ha els informats i anticatalans de pedra-picada, als quals no els cal cap espot publicitari, ja n’estan convençuts i els han tingut, tenen i tindran a favor seu, per tal que les coses segueixin on les va deixar el franquisme. Hi ha també els informats, catalans i potser fins catalanistes, però que se’ls en refot el mort i el qui el vetlla, alguns dels quals és molt probable que trobin en l’espot un esperó per queixar-se contra la Llei i d’altres, poc propensos que els atabalin, segurament esperaran a veure el que passi realment. Encara hi ha els informats i catalanistes militants, d’aquells que signen campanyes i es posen samarretes reivindicatives, però que mai no deixen d’anar a veure una pel·lícula perquè no la hi passin en català o que mai no han fet ni 1 Km per anar-ne a veure doblades o subtitulades en la nostra llengua, pel sol fet que li queda més a mà la multisala que la projecta en castellà, o perquè és on va la colla, o on vol anar la xicota o el xicot, etc. Aquests, segurament, s’indignaran amb l’agressió que significa aquest espot. Francament, però, no crec que l’espot vagi destinat a aquests grups de gent, tots “informats” de debò.
I arribo a la conclusió que els exhibidors a qui volen arribar és als “poc informats” o directament “desinformats”. I, a aquests, el que´els fan és “papus”… No els informen, els volen manipular, buscant la “complicitat” del “perdreu això”, sense dir-hi res més. Comptant segurament que, per poc assabentat que s’estigui del tema, la remor de fons els haurà arribat a través de les COPE, Intereconomia, Telecinco, Antena 3, El País, La Vanguardia, El Periódico… o vés, pel soroll mediàtic que mouen tots els mitjans, tots. I, per tant, és cosa d’aprofitar-se del que a la gent li pot sonar, per intentar endur-se’ls cap al que els interessa.
Evidentment, hi hauria moltes coses a dir. La primera i més important, fóra parlar amb aquesta gent, amb aquests espectadors sobre el que significaria “quedar-se sense algunes de les pel·lícules com les que habitualment ens ofereixen”. Potser descobriríem que aquesta mateixa gent n’està farta que la publicitat (de les majors) els dugui a gastar-se calés a la taquilla per veure “merdes” o coses que són la còpia vulgar d’altres vulgaritats mil vegades vistes; però que, en no saber trobar-hi alternativa, acaben passant per l’adreçador d’aquests exhibidors, que (a més) els exploten amb crispetes i begudes caríssimes… Però difícilment hi haurà ocasió de “parlar” amb aquests espectadors, ni d’això ni de res. I, per altra banda, podem enraonar i debatre moltes altres de les qüestions que dóna de si la frase “publicitària” dels exhibidors… Mentrestant, l’empastifada, la manipulació injectada ja anirà fent el seu efecte.
I nosaltres, què?
Jo no vull que em divideixin el país, per raó de llengua ni de res; però tampoc estic disposat a renunciar als meus drets i als del meu poble. Per tant, no puc quedar passiu davant la projecció passiva d’aquest espot. Si me’l trobo en una sala, cridaré “Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu”. I a qualsevol que me’n parli, el penso deixar planxat. I a qualsevol catalanet que em vingui amb fluixeres, el penso igualment deixar planxat. I… tot el que pugui fer, abans d’anar-me’n a Canes, i després quan en torni.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!