Canes 2010 · Competició: “”Chongqing Blues”, de Wang Xiaoshuai

Chongqing Blues  (Rizhao Chongqing / Chongqing Blues)

Director Wang Xiaoshuai. Guió Yang Yishu. Producció Tempo Films (Beijing, la Xina), WXS Prod. (la Xina), Beijing Bona Film & Tv Culture (Beijin, la Xina) . Durada 1h50.

Repartiment WANG Xueqi (Sr. Lin), Bingbing Fan (Dr. Zhu), HAO Qin (Hao), ZI Yi (Lin Bo), LI Feier (Xaowei)

Sinopsi Lin, un capità de vaixell, torna d’un viatge de 6 mesos quan se li diu que el seu fill, Lin Bo, de 25 anys, ha estat abatut a trets per la policia. L’home mira d’esbrinar el que ha passat i de mica en mica va adonant-se que en sabia ben poca cosa, del seu propi fill. Fa cap a Chongqing, ciutat on havien viscut, on comprendrà l’efecte que les repetides absències paternes han tingut en la vida d’aquest fill.

Festival de Canes 2010 [Competició: “Chongqing Blues” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap]

Articles en aquest blog [Des de Canes, dia 13] [Tot Canes 2010] Notes sobre el director [Vull llegir la resta de l’article]

Webs oficials [x]

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Vendes internacionals [FilmsDistribution] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]

***

Crònica [Diari de Girona, dia 14] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després de les notes sobre el director]

FOTO Chongqing Blues, de Wang Xiaoshuai

Notes sobre el director, WANG Xiaoshuai.

Breu filmografia, amb algunes anotacions o reproducció de comentaris que he escrits sobre els seus films.

***

1993 Dongchun de rizi / The Days
          Thessalonica 1994, Taormina 1994

1994 Da youxi / Suicides

1995 Jidu hanleng / Frozen
          Rotterdam 1997, Rimini 1997

1998 Biandan, guniang/ So Close to Paradise /Tan a prop del Paradís

Canes 1999, Un Certain Regard. Sinopsi Dong Zhi es guanya la vida de bastaix en una ciutat portuària. mai no s’hagués pensat que es veuria embolicat en un conflicte de carrers entre un gàngster i un compatriota, Gao Ping. Per trobar el qui ha estafat Gao, ell i Dong Zhi rapten l’amant del gàngster, Yuan Hong. Dong Zhi se n’enamora, però ella prefereix Gao Ping, esperant que li canviarà el destí. Nota Argumentalment, és una història de gent de pagès que han deiat el poble i són a ciutat, plens d’esperança. Són 2. Un treballa de camàlic al port i vol obrir-se camí, amb la feina. L’altre va per camins més foscos i més ràpids, dreceres perilloses: petites estafes, vincles amb l’hampa. Nota Triangle entre els 2 protagonistes i la cantant. Ella s’enamora del segrestador, Gao Ping, perquè s’estimen i li obre la possibilitat de fugir dels gàngster –al capdavall, un segrestador més gran, que la té per amant i l’explota–. Gao, el segrestador petit, no és uns gàngster vocacional, tot i que actuï com a autèntica mala peça. El tercer vèrtex, el camàlic del port, és un tipus senzill que encara no ha descobert la maldat i duresa del món. Gairebé conformat. Es comporta com un germà petit de Gao Ping i s’enamora calladament de la cantant. Nota De les trifulgues de Gao Ping, dels gàngsters i la policia poc en veiem, són aspectes argumentalment secundaris, perquè la pel·lícula s’interessa per les ambicions, els anhels, els desitjos, l’amistat, l’amor… En aquest sentit, hi ha un cert ús de l’el·lipsi factual, que contrasta amb el fet que certs esdeveniments ens els mostri directament o amb flashbacks, mal sigui per tot just esbossar-los. Nota El problema de la pel·lícula rau en el fet que tot sona a  déjà vu –el somni urbà de la gent rural, el triangle amb un costat paterno-filial…–, sense cap profunditat especial que tracti a fons cap tema de debò. Tot plegat, així. queda com una història de sentiments –els sentiments, privilegiats per damunt del relat estricte– força ben explicada i prou.

1999 The House

2001 Shiqi sui de dan che / Beijing Bicycle/ La bicicleta de Pequín

Berlin 2001, Ós d’argent. Nota També desplaçats del camp a la ciutat, noblesa “camperola” vs. violència urbana, injustícies a ciutat, capitalisme, propietat o supervivència, consumisme o subsistència, americanització urbana –fumar, samarretes, atraccions…–. Nota Reenquadraments i joc entre els interiors i els exteriors, mirades… Nota Com a Tan a prop del Paradís, també és un film tragicòmic

2002 Jeon jang keu i hu… / After War

2003 Drifters

Canes 2003. Un Certain Regard. Sinopsi Hong Yunsheng es va fer famós a la ciutat per haver reeixit finalment d’emigrar clandestinament  als EUA. Però ha hagut de tornar quan l’han expulsat d’allà al cap d’uns anys. Als EUA va tenir un fill, amb una noia del poble, els pares de la qual van denunciar-lo perquè l’expulsessin d’allà, dels Estats Units. Ara s’arrossega vagarosamnet per la ciutat… La família de la noia no li deixa veure el seu propi fill, petit, encara que estigui al mateix poble –perquè la família el conegui–. Ha trobat Xiaonu, jove actriu d’un grup d’opera de Xangai. Són iguals, un pèl perduts, davant d’un futur incert. Nota Es planteja una situació empantanegada –com a Tan a prop del paradís–. El protagonista no hi té res a fer, al poble, i només pot tornar a intentar d’emigrar. És, doncs, la crònica d’un cul de sac vital –sense “terres promeses” amb què pugui somiar, sense descendència que l’arreli, sense cap lligam enlloc–. L’empantanegament aquí voreja l’avorriment, no tant perquè avorreixi l’espectador com perquè hi ha una monotonia volguda, una buidor dramàtica volguda –a desgrat de les tragèdies i drames argumentals…–; de manera que, potser sí que, al final, acaba avorrint empàticament. Nota El director sacseja l’ensopiment amb la dèria del protagonista per veure el fill, els perfils dramàtics de l’emigració, les tensions familiars; però no acaba de tenir prou entitat dramàtica, narrativa ni temàtica, per com ho tracta. Nota Hi ha un cert interés pel tema de la família, en termes sentimentalistes –sentimentalisme que ja supurava a Tan a prop del Paradís.

2005. Shangai Dreams.

Canes 2005 · Competició. Crònica que he publicat a Som-hi!: La pel·lícula Shangai Dreams, de Wang Xiaoshuai, relata de manera lineal una tràgica historia d’amor frustat. S’ambienta a les regions interiors de la Xina que, a mitjan anys seixanta, les autoritats maoistes van industrialitzar, enviant-hi tot d’obrers joves que, contra l’opinió dels pares, van abandonar les grans ciutats com Pequín o Xangai per anar a raure en aquells racons de món. Al cap de dues dècades, aquell jovent ja s’ha fet gran, tenen fills que han nascut i crescut allà, on la vida és grisa i rònega, mentre les reformes econòmiques al país estan transformant les remotes ciutats de què van marxar i obren unes espectatives als seus habitants, que ells no veuen als seus fills. El règim no els facilita que se’n tornin. Ells mateixos, avesats a la seguretat de la misèria comunista, temem la incertesa de la liberalització a les grans urbs. Que els fills vagin a la Universitat, doncs, ho veuen gairebé com l’única via d’alliberar-los d’aquella presó i salvar-los del seu error juvenil. Per a aquests fills, però, el seu món és allà, el seu poble és aquell, amb la seva pobresa; però amb els amics i amigues, els primers amors… I neixen les tensions entre les expectatives dels pares i les il·lusions vitals dels seus plançons, s’esdevenen transgressions juvenils a la moral col·lectiva, càstigs que separen enamorats… noies amb possibilitats que han de renunciar a xicots que mai no es mouran d’allà: la tràgica història d’amor està servida. I la denúncia política, ben argumentada, amb notable coneixement de causa. Però el director del film, Wang Xiaoshuai –conegut gràcies als festivals de cinema com un especialista a descriure els empantanegaments vitals provocats pel règim xinès– esfilagarsa el relat linealment, privilegiant la narració i decantant qualsevol altra forma expressiva o creativa. Certament, quan el jurat premia una cosa artísticament tan poca cosa, ensenya el llautó i revela fins a quin punt Kusturica, Agnès Vardà, Toni Morrison, Javier Bardem, Fatih Akin, Salma Hayek i companyia han esbiaixat el veredicte en favor del cinema polític, en detriment del necessari equilibri que s’ha d’exigir sempre entre ètica, estètica i dialèctica.

2008 Zou You / In love we trust
 
Berlín 2008. Competició. Nota A la Xina contemporània, el benestar material d’una ex-parella entre en crisi quan a la filla que van tenir quan estven casats, li diagnostiquen una leucèmia i l’única manera de poder salvar-la és amb el transplantament de medula d’un germà; però la filla és única i ells estan separats i duen vides reeixides separadament.

***

Comentari de Chongqing Blues (Rizhao Chongqing), de WANG Xiaoshuai

Conegut ja d’anteriors pel·lícules vistes a Canes, el cineasta xinès es manté fidel
a la seva manera no precisament engrescadora d’enfocar el cinema. Les seves pel·lícules solen centrar-se en un (si més no) personatge emocionalment enllotat, a qui no deixen de petja. Però el metratge el gasta per a explicar-nos-en la història que fa el cas i explotar-ne melodramàticament algun aspecte sentimental.

En aquesta ocasió és un pare divorciat que retorna a la ciutat on ha mort, a trets de la poicia, el seu fill de vint-i-cinc anys, a qui feia quinze anys que no veia. Certament, el bon treball interpretatiu de Wang Xueqi, l’actor que interpreta aquest pare aporta un gruix humà a la pel·lícula. Però la recerca d’aquest home, per saber el que va passar de debò i conèixer qui era i com era aquest fill, acaba sent el pretext per (via flashbacks que van entyrant molt mecànicament) anar narrant-nos els fets i, pel biaix dels sentiments que entren en joc en la dissort dels fills que pugen sense pare, desfermar un melodrama que busca essencialment tocar la fibra de l’espectador.

La pel·lícula té alguns elements visuals a destacar. Com reconeix el seu mateix autor, està feta amb la vocació de mostrar la ciutat de Chonqing, autèntica capital de la boira interior xinesa. Vila travessada per un riu, permet al director un cert joc visual amb elements arquitectònics d’aquella urbs. I com a contrapunt, Rizhao, la població ensolellada de ran de mar on ara viu el personatge del pare, esdevé la imatge evocadora d’una infantesa perduda per al noi que, delerós de trobar al pare (a qui odia, per mancança), va tornar-hi infructuosament, en el que seria el començament d’un irreversible procés d’autodestrucció. Contrast entre sol i boira que es fa tan patèticament obvi com altres recuirsos, de la mena d’una fotografia molt pixelada, gran, que evoca les peces del trencaclosques amb què el protagonista intenta fer-se la imatge del seu fill.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *